L’última lliçó de Lluís M. Xirinacs (Lluís Busquets i G.)
“ELLS HAN PERDUT UN ESCLAU”
Per Lluís Busquets i Grabulosa
El dissabte 11-VIII, en un bosc proper a la pista d’Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona, una persona va veure un embalum que semblava el d’un home reposant. Era mort. Va avisar els Mossos d’Esquadra. El cadàver era el de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: “En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!”
Òbviament els que el van trobar van deduir-ne un suïcidi. I, anteposant els deures cívics a la seva voluntat de fondre’s ambla natura, no la van respectar. Alguns mitjans, prudents (per exemple TV3 i Catalunya Informació) no van donar detalls de la seva mort. D’altres van parlar de suïcidi tot seguit. Van saltar als diaris que estava malalt (era d’aquells malalts que ens podria haver enterrat a tots) i les dades biogràfiques. Lluís M. Xirinacs i Damians (1932), candidat al premi Nobel de la Pau 1975, impulsor de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), lluitador pacifista contra el franquisme mitjançant diferents vagues de fam així com de la de la Marxa de la Llibertat (1976), captaire de la pau i l’amnistia davant la presó Model de Barcelona durant gairebé dos anys des del Nadal de 1975, exsenador independent per Barcelona (1977-79), un dels promotors i dirigents del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (1979-82), autor de llibres tan polèmics com La traïció dels líders, retirat de la política activa d’ençà de 1980, doctor en filosofia… Etcètera.
La gent es demanava si la seva cardiopatia se li havia agreujat, si havia sofert alguna crisi, si patia alguna depressió… Us puc ben assegurar que no. En Lluís Maria es trobava a ple rendiment del seu treball i en uns moments de felicitat extrema. Encara va dictar els cursos de “Globàlium” fa unes setmanes. El 19 de juliol vam dinar junts. Una setmana abans m’havia insistit que vinguessin a dinar la meva muller i el meu fill. (Lligant caps a posteriori, ara imagino el perquè!) Estava feliç d’haver reviscut la seva infantesa a Sant Felip Neri de Gràcia, feia pocs dies, gràcies al projecte-realitat d’”El Camí”. Fins ens va parlar de l’orgue de casa el seu avi (Xirinacs provenia de la classe burgesa alta barcelonina), retrobat en una església de Barcelona. Va prendre la infusió amb el whisky habituals. (Xirinacs, menjant, cosa que pot sobtar, era un sibarita: un dels seus amics, amb qui es va asseure a taula no fa gaire, era Santi Santamaria.) Per sant Jordi havia sortit el seu llibre curt de Globalisme sobre les categories del seu model de realitat i estava enllestint el llarg. “Necessitaria un lexicògraf. Me’n veig un bull a l’hora de definir cada categoria perquè no sé prou filologia“, em comentava. Era un home humil.
Als amics ens costa de pair-ho, però en Lluís Maria se n’ha anat el dia del seu 75è aniversari perquè ha volgut. Millor dit: perquè ho tenia decidit així. L’endemà de la festa de la Transfiguració també s’havia volgut transfigurar en misteri, just en el territori del bressol de Catalunya, on es va forjar la nostra nació. Ara, lligant caps, ho veig claríssim. Cada estiu, a primers d’agost, d’ençà de la nostra retrobada l’any 2000, venia a la Garrotxa, ell. Hi fèiem una excursió amb el 4 x 4. Li agradava que el portés a Santa Bàrbara de Pruneres o a Baget, als contraforts del Puigsacalm o a la Mare de Déu del Món. Després, el deixava a Ripoll o a sant Joan. “Enguany tinc ocupats els quinze primers dies d’agost“, em va dir. “Ens trobem després, això rai! Quan et va bé?“, que li faig. Va agafar l’agenda. “Després del 15, quan vulguis…” “Millor un dissabte perquè així en Lluc no té casal…” Vam quedar pel vint-i-cinc. Ara sé que, tot i que havia après a dir que no, tenia l’agenda plena de compromisos des del 15 d’agost en avall, inclòs tot el setembre.
Quan els amics van furetejar la seva taula de treball a Randa, hi van trobar aquesta carta datada el dia del seu aniversari:
ACTE DE SOBIRANIA
“He viscut esclau setanta-cinc anys/ en uns Països Catalans/ ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)/des de fa segles./He viscut lluitant contra aquesta esclavitud/ tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l’univers./ Però una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me/ aquest final absolut, victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació/ esdevé sobirana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics!
“Lluís M. Xirinacs i Damians/Barcelona, 6 d’agost de 2007″
Quan durant la plantada de la Plaça de Sant Jaume l’any 2000 es va començar a trobar malament, m’ho va deixar ben clar: “Morir-me no em faria por; em sabria greu fer un espectacle. No voldria, per culpa de les vèrtebres, per exemple, haver de caminar de quatre grapes i que m’haguessin d’evacuar públicament“. Va anar d’un dit. Darrerament, hem parlat fins i tot de la mort, amb ell. L’any passat em va dur un escrit preciós sobre la tempiternitat, un concepte, crec, pouat de Panikkar. Vivia sol d’ençà d’anys i li empipava molestar a algú, tot i que sabia on anar a raure si es posava malalt. Hi tenia estança i sostre. “Això em dóna una gran seguretat per anar treballant...”
Em temo que ell pensava que el 15 d’agost ja s’hauria fos amb la natura, que el seu cadàver ja seria irrecognoscible, que hauria fet mutis sense que ningú pogués fer cap espectacle amb la seva mort. Se l’ha trobat abans de temps i, com sempre ho ha resultat ell, ara també resultarà molest aquest adéu. Josep-Lluís Carod-Rovira va escriure a l’”Avui” del 12-I-00: “Ell és un home dret pels gestos i per les idees que defensa; i sap, perfectament, que les úniques batalles que es perden són aquelles que prèviament han estat abandonades“. I Josep-Maria Terricabras hi tornava, a l’”Avui”, el 6-II-00, escrivint que si el seu gest d’aleshores, la plantada, creava mala consciència o incomodava a algú, s’ho hauria de fer mirar. I seguia: “Ja va bé que algú ens vulgui desvetllar del nostre son patriòtic de mel i mató. El gest de Xirinacs és un gest pacífic de llibertat sobirana. Fa goig de veure que encara hi ha algú capaç de plantar-se a favor dels seus ideals“.
Plantar-se era la seva especialitat. Els darrers afers viscuts amb la justícia humana són de novel·la. El van detenir perquè li van robar la cartera i es va anar a refer el DNI. Estava en recerca i captura per les declaracions que havia fet l’11 de setembre. Extrec, de la seva declaració al jutge del 17-XII-02 aquests punts: 6).- La frase compromesa i conflictiva és: “Em declaro amic d’ETA i de Batasuna”, que certament vaig dir, que havia d’anar acompanyada de “i em declaro enemic de l’Estat espanyol” i que em vaig oblidar de dir.7).- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya. Ho poden llegir en un llibre d’editorial Mediterrània que no va tenir tota la difusió que mereixia: El terror, la pau i el sagrat (2003).
Ara s’ha plantat definitivament. Sense massificar ningú. I la seva darrera paraula ha estat “Gràcies!” amb admiració, us hi heu fixat?
lbusquetsg@campus.uoc.es
Benvolgut Xirinacs,
Tu vas decidir deixar-te morir. Àquest nostre poble ja fa temps que també s’ha deixat morir. Ja no lluita davant tants i tants atacs per tot arreu. Assumeix dia dia les coses i va fent i esperant tristament la seva mort.
I el que més rep és la terra nostra. El nostre país ha estat conquerit per especuladors als que hem obert la casa i els hem convidat. Se’ns mengen la terra amb les seves cases, hotels, carreteres, turisme … Els nostres polítics només estan a l’aguait de nous ciments sense vigilar el que és nostre. Ja fa temps que vaig decidir no votar-los fins que en els seus primer punts del programa polític no hi hagi LA DEFENSA DE LA NOSTRA TERRA.
Espero que al final de tant i tant camí hagis trobat la PAU que tant costa trobar en aquest món.
Moltes gràcies per la teva vida!
Cal treballar ja¡ per assolir la nostra independència. Es necessari des d’ara vertebrar la nostra lluita a l’entorn d’una organització que ens agrupe i ens represente.Cal continuar i acabar la lluita començada per Xirinacs.
Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) -Oda a la Pàtria
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
Gràcies, Xiri! Ara més que mai hem d’estar units per l’esperança i el futur d’aquesta nació i deixar enrere la “paciència”, l’escepticisme i la resignació a què ens condemnen els nostres polítics.
Hola. Soc un noi que no va viure amb intensitat els gestos del senyor Lluís Maria. Jo, com ell, estic d’acord en el pensament de llibertat sobre la nostra nació, envaida vegada rera vegada… A mi no em molesta ningú que vulgui venir a “conviure” amb nosaltres… pero com ell, em sento ultratjat. Senyors, la gent es burra. Hi ha gent al meu poble que crida “Visca Espanya” en català. Es força tris haber de sentir això…
Que ens retrobem ben aviat en un context de llibertat.
Gràcies banderer de la pau, per ajudar-nos a ser poble i a fer camí per un món millor des de la no violència.
Tot el meu respecte al teu honorable suïcidi.
Fins a sempre.
Mil vegades la teva mort a la mort d’una vida allargada sense cap sentit, esperant que el cor digui prou, i gastant inutilment esforços en mantenir-te viu.
Gràcies per la teva lliçó.
Només són capaços de decidir la seva mort aquelles que també han decidit la seva vida, no volent sentir-se esclaus ni de la vida ni de la mort.
Jo hi era aquell dia la Fossar de les Moreres i vaig sentir el que feia anys que esperava que algú digues en aquest país.
Només t’ho he sentit dir a tu.
Gràcies!
Per dignitat i coherència: INDEPENDÈNCIA!!!!
Em declaro amic d’ETA i de Batasuna, i em declaro enemic de l’Estat espanyol
Els Països Catalans no t´oblidarem mai,i trascendiràs en la història del nostre poble,mitjançcan les nostres filles.Adéu i honor.
Em sento mesquí i covard per la meva passivitat envers la pàtria, inculcaré la flama als meus fills i rumiaré què puc fer què he de fer d’útil, poc o molt, ha de servir per a la reconstrucció nacional.
L’ART DE VIURE I MORIR AMB DIGNITAT
Alguns mitjans de comunicació parlen del suïcidi d’en Xirinacs. El suïcidi és una forma violenta i antinatural de posar punt i final a la pròpia vida. Cal estudiar curosament la biografia del personatge per no distorsionar la veritat.
La nostra cultura occidental fonamentada en l´utilitarisme i el materialisme, sotmesa als aferraments antinaturals del poder d’uns pocs, sembla ser incapaç de reconèixer en el darrer gest d’en Lluís Maria Xirinacs el que d’altres cultures reconeixerien com quelcom orgànic, natural i respectuós amb els ritmes de la vida. La nostra consciència està contaminada per la violència subtil i manipuladora de la política, dels mitjans de comunicació, dels interessos especulatius i econòmics. Però tot i això, no és possible esclavitzar la voluntat d’aquells que estan connectats amb el que Gandhi en deia “Satyagraha”. La força de la veritat.
En les cultures tradicionalment connectades amb els ritmes orgànics de la natura, quan els ancians intueixen la fi de la seva vida, aquests es retiren en solitud i silenci per lliurar-se sense resistència i angoixa al que és el destí final de tot ésser viu: la pròpia mort.
Em ve a la memòria una escena de la pel•lícula “El petit Buda”, quan el mestre, conscient del final de la seva vida entra en un estat de meditació profunda i, senzillament, mor. Aquesta és una pràctica habitual dels mestres budistes, també ho era dels indígenes americans. És evident que aquesta pràctica és lluny de les formes violentes de mort a les quals estem acostumats: llargues agonies, malalties cruels cròniques i degeneratives. La desesperació per evitar l’inevitable sempre porta dolor, agonia i malbaratament de recursos. Amb tots els respectes a la llibertat i al moment de cadascú, no podem consolar-nos pensant que sempre podrem recórrer a l’eutanàsia passiva, perquè és això passiva.
La tradició popular sempre ha dit que les persones morim com hem viscut. El traspàs d’en Lluís Maria és la síntesi de la seva vida, una vida activa i compromesa, arrelada a la tradició del poble català, agermanat amb tots els altres pobles de la terra.
Tots hauríem de conèixer l’art de morir en dignitat, l’art de la llibertat final, amorós i respectuós amb la pròpia naturalesa. Tots hauríem de cercar activament “Satyagraha”, la força de la veritat de la nostra existència, aquella que es busca en cada moment. Però, com diriria el mestre, per això cal molta informació, molta intel•ligència, molta consciència i, sobre tot, molta rectitud de cor.
Que tots els éssers sensibles de la terra en prenguin consciència.
Per sort el temps ho possa tot al seu lloc, i sense ganes de fer cap judici, això a nosaltres no ens correspon, sempre tenim de valorar tot el recorregut positiu de la persona, els profetes de l’antiguitat es deixaven morir al desert perseguits per les autoritats, i no escoltats pel poble, ara bé, per la incomprensió i altres motius també es poden produir depressións il.luminatives amb final tràgic, el vull dir, i el que crec que no està bé és fer elogi del suïcidi si és que ha estat així, ja per desgràcia a tot Europa el jovent entre els 18 i 45 anys, és la causa de més mortaldat, més que d’accident o de qualsevol enfermetat.
Descansa en pau Lluís.
Gràcies pel teu valor testimonial i patriòtic, sempre avant en positiu.
Algú em podria aclarir què vol dir la paraula “massificador” en la frase “per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble”?
Què voleu dir amb “sense massificar ningú”?