Dies d’agost de 2007
El dia 3 d’agost de 2007, en Lluís M. Xirinacs, em convidà a dinar per celebrar el seu aniversari: el dia 6 faria 75 anys.
Li vaig preguntar que perquè no ho celebràvem junts amb els altres amics. Em va respondre que ho anava celebrant per torns perquè molts eren a fora de Barcelona, per feina o per vacances.
En trobar tancat el restaurant “Jaume de Provença”, vam anar al restaurant “Bacus”, situat davant de l’Hospital del Sagrat Cor (per cert, és el lloc on va morir el meu pare aviat farà setze anys).
Aquell dia, el 3 d’agost, en Lluís M. Xirinacs, estava magnífic.
Vam parlar de moltes coses: del Globàlium, el seu model filosòfic, del projecte que duen endavant els Amics del Camí…
Li vaig explicar que durant la meva estada a la platja amb la meva mare, havia llegit el llibre “Los sufís” prologat per Robert Graves. Va fer-ne alguns comentaris.
També vam parlar de moments passats, les seves estades a la presó, les vagues de fam… se’m van escapar unes llàgrimes. Ell, estava serè. Va citar un fragment d’ EL LLIBRE D’AMIC I AMAT de Ramon Llull, sobre les llàgrimes i els sospirs… El cambrer del restaurant va venir a preguntar què em passava i va contestar ell amb una frase divertida i irònica.
El menjar era molt bo. (L’últim àpat sagrat amb ell). Les postres: Vaig demanar un pastís de xocolata del qual en Lluís M. en va tastar un bocí.
Em va dir que el dilluns següent, se n’aniria de vacances. No li vaig preguntar a on perquè jo normalment no pregunto res si noto que els altres no m’ho volen dir. Em va dir que era un lloc… no va acabar, però donava a entendre que era un paratge sublim.
A en Lluís M. Xirinacs l’havia vist per primera vegada a l’Assemblea de Catalunya.
A Vallirana havíem format una “Taula democràtica” i assistíem a les sessions de l’Assemblea per torns. El meu pare i el meu germà gran, en Carles, en formaven part. Jo també, és clar.
Vaig assistir a “l’assassinat” de l’Assemblea per part dels líders traïdors. Me’n recordo de com m’impressionaven les paraules d’en Lluís M. a l’Assemblea.
Bé, el dia 3 d’agost doncs, vam passejar per l’Esquerra de l’Eixample en Lluís M. X. i jo. Fins i tot vam anar davant de la Model i ell va voler que anéssim a l’altra banda, a prop mateix de la presó; “creuar el Rubicó”. Aquesta referència es pot trobar en el llibre AMNISTIA-77.
Devia tenir, penso, moltes coses al cap aquell dia, però se’l veia feliç, content.
Vaig dir-li que estava rellegint la seva “Filosofia i pràctica de la no violència”, el curs que havia fet feia anys a La Plana. El tenim transcrit. Esperem que es pugui publicar aviat. Jo tenia preguntes per fer-li sobre el llibre. Me les va contestar aquella tarda.
Després el vaig acompanyar al metro, estació Rocafort, i ens vam acomiadar. Li vaig desitjar bones vacances. Llavors em va dir: “I ara, aniràs cap a casa caminant?” I jo vaig respondre: “I com sinó?”.
De vegades parlàvem així fent al·lusió als projectes de Randa, de Germanies i d’El Camí. En al·lusió al camí personal i col·lectiu i també, a la via espiritual.
Aquest fou l’últim moment en què vaig veure en Lluís M. Xirinacs, mestre i amic.
L’endemà me n’havia d’anar a fora de Barcelona. Em vaig quedar a casa perquè no em trobava gaire bé. Vaig estar escoltant música.
El diumenge vaig anar a Germanies a buscar uns llibres per poder treballar a casa.
El dilluns vaig anar al Mas Blanc amb uns amics a descansar, meditar… Mentre érem al Mas Blanc, van haver-hi tempestes per tot Catalunya.
El país, Barcelona sobretot, estava desballestat estructuralment parlant; entre les apagades de llum , els trens i tot plegat… es posava en evidència el que ja sabem. Si no funciona una base comuna sòlida, la resta no va. Després, vaig estar un parell de dies a casa de la Teresa Domènech. Com sempre, molt bé. Vam anar a “la pedra”, vam parlar i descansar. La Teresa segueix un tractament i està una mica fluixa físicament però animosa i amb ganes de tirar endavant.
El dia 11 d’agost, dissabte, em va trucar un amic i em va dir que havien trobat en Lluís M. Xirinacs a la muntanya, prop d’Ogassa, amb el cos sense vida.
Em va costar reaccionar. Al cap d’una estona, vaig eixugar-me les llàgrimes, deixant que el cor plorés, i vaig anar a Randa, al despatx. Vaig obrir l’ordinador. Feia temps que ell insistia en que no només em donava permís per treballar-hi, sinó que volia que ho fes.
Després, reconec que encuriosida, em vaig posar a regirar els calaixos. El primer, amb la safata dels bolígrafs, els retoladors dels colors… verd, negre, vermell, blau … En el segon hi havia papers doblegats. Els vaig mirar un per un.
Em va cridar l’atenció un sobre d’un paper especial, dels que es fan servir per contenir-hi postals de felicitació. El full de dins era del mateix tipus de paper.
Vaig llegir… “En ple ús de les meves facultats…” i l’ACTE DE SOBIRANIA…
“… perquè jo sóc en vosaltres amics.”
Colpidor. Després vaig anar a Germanies per copiar en un disquet el contingut del text. Mentrestant anaven arribant els amics a la Fundació.
Entre tots, vàrem escampar la notícia als quatre vents.
Núria Roig i Esteve
Barcelona, 31 de gener de 2008.