Lluís Maria Xirinacs

En el primer aniversari del ‘deixar-se morir en ofrena’ de l’ amic Xirinacs, Edicions 62 llança la reedició del meu llibre de l’any 1973 (”Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri amb notes d’en Lluís M. Xirinacs”). No hi he fet cap retoc, tota vegada que el meu exegeta particular, en LL.M. Xirinacs, ja no hi pot col·laborar.
Adjunto portada.
Salut.
Jaume Rodri i Febrer

Sense Comentaris

0.- LA REALITAT CONCRETA.

00.- A l’inici, arranjo el meu vestit, paro esment de la posició del meu cos, de la meva respiració. Prenc cura de fer silenci físic i d’asserenar l’ànim. Recito algun verset dels que segueixen. Em concentro en aquella passa. Medito. Contemplo. I brolla un suggeriment d’acció.

01.- Secretament a l’origen de tot - el Pare -, expressament al capdamunt de tot -la Paraula- i fonamentalment a la base de tot –l’Esperit-, ens trobem amb una Realitat que ho transcendeix tot, que ho estima tot, que ho sap tot, que ho pot tot i que ho anima tot.

02.- N’és el seu esclat la naturalesa sencera: juganera, eficaç, valuosa i misteriosa. L’instint, les evidències, les intuïcions ho testimonien.

03.- La comunió íntima, l’economia tècnica, l’ecologia ètica i l’ecumene mística s’expandeixen ufanes com les quatre grans branques de l’arbre general concret de la naturalesa: matèria -mater, mare- de tot vivent.

04.- Cal que tot jugui comunitàriament. Cal que tot funcioni econòmicament. Cal que tot sigui respectat ecològicament. Cal que tot ens envaeixi ecumènicament.

05.- Totes i cadascuna de les realitats naturals, per humils que siguin, tenen dret a fruir i ser felices, tenen el deure d’esdevenir útils i servir d’instruments, són d’un valor incalculable i arrelen en una profunditat inabastable.

06.- La persona humana, tant si és individual -l’humà- com col·lectiva -comunitats humanes, humanitat-, no és la primera realitat natural, ni la millor, ni la més evolucionada, ni el germà gran de la resta de realitats naturals. És una realitat peculiar i genuïna entre moltes altres. Molt important per a ella mateixa, gelosa de la seva identitat i genuïnitat. Ella mateixa és particularment compromesa amb ella mateixa. Però el seu compromís general és amb tota la naturalesa que l’amara i la transcendeix.

07.- Acceptem com a lliure i responsable, competitiu i pacificador aquest compromís general. Les mateixes condicions afecten a les relacions entre humans.

08.- Les condicions acceptades són oposades dos a dos. Tanmateix són ineludibles i és tot un art conjugar les quatre. Cada persona humana és lliure i responsable, competitiva i pacificadora.

09.- Llibertat no vol dir disbauxa, vol dir creativitat. Lluita no vol dir guerra, vol dir exigència. Responsabilitat no vol dir tirania, vol dir compromís. Pacificació no vol dir passivitat, vol dir harmonia.

1.- L’HUMÀ ÉS LLIURE.

10.- Jo no vull perdre o bé he de recuperar a qualsevol preu l’esperit juganer i inquiet de la meva infància. Aquell no parar. Aquell riure franc. Les trapelleries, la murrieria i el fingiment. Aquell joc pel joc, encara sense cap finalitat, que brollava de les meves entranyes irresistiblement, que interessava tot el meu cos i captivava tot el meu esperit.

11.- M’he de trobar bé amb mi mateix i protegir la meva serenitat, la meva felicitat i la meva energia interiors. Vull sentir-me enèrgic amb la seguretat que dóna la fortalesa, no la protecció. Acceptaré l’acabament de les meves forces. Però no vull dilapidar la meva energia interior. Rebutjo la felicitat que ve de la addicció al consumisme. Llibertat radical. Cerco la felicitat que dóna tota creació lliure. La meva llum és la meva intuïció.

12.- Aquesta lúcida i satisfactòria energia interior és arrelada en el fons misteriós de l’energia general, comprovable per via d’experimentació mística. Sabré seguir els dictats de l’apassionada i apassionant veu i força interior. Sabré fondre’m en aquest mar de terrible felicitat sense por.

13.- Aquesta energia interior, dramàtica i, fins i tot autocontradictòria, espero que fruiti, sense cap lligam esclavitzador, en desigs tendres i forts, en pensaments clars i profunds, en decisions fermes i flexibles, en accions elegants i eficaces, en sensacions fines i embriagadores, en amistats i enamoraments dolços i embogidors, com escau a una intimitat carregada de sensibilitat.

14.- Arribat a la maduresa, jo sóc lliure, autònom, independent, emancipat, indeterminable des de fora i autodeterminable, imprevisible, sorprenent, únic, subversiu, irrepetible. En el meu propi centre jo no sóc res de determinat. Sóc un autèntic enigma, fins i tot per a mi mateix.

15.- Darrera meu tinc la “cel·la del vi”, el lloc de la confiança, el “jardí amagat”, la meva ànima, el meu esperit, el lloc de la serenitat i de la llibertat radical de la que cap presó em pot privar, lluny de tot soroll i de tota afecció mundans, a prop de l’Esperit i de la seva animadora, sàvia amorosa i poderosa influència.

16.- Davant meu tinc tot el meu món de creativitat concreta de somni que es realitza. Vull fer de la meva vida una obra d’art meravellosa. Deixar-me curar, curar-me i curar. Deixar-me educar, educar-me i educar. Deixar-me guiar, guiar-me i guiar.

17.- Damunt meu tinc la meva ment intel·ligent, que sap llegir entre línies, que sap discernir i expressar la inacabable diversitat de la realitat vivent. Estimulo la seva agudesa radicalment innovadora, creadora, poètica, endevinadora. Deixo pas al meu geni adormit.

El descobreixo, el desvetllo i el realitzo, per difícil que resulti de fer. És el meu. Em faré servidor fidel de la Gràcia graciosa i gratuïta, “l’ou com balla”!.

18.- En l’íntim de la meva ment em permetré de casar intel·ligentment, no de qualsevol manera, tot amb tot. Més enllà de lligams d’herència, educació, llengua, nació, cultura…, tot resseguint amb discerniment les vies al·lucinants de l’esperit transcendent. Seré servent delirant de la Gràcia sublim.

19.- En l’expressió de la meva ment em permetré d’usar tota la potència de la meva fantasia, de la meva capacitat de ficció, de la meva força imaginativa, de la meva creativitat intel·lectual. Seré servent somniador de la bella Gràcia.

2.- L’HUMÀ ÉS VALENT.

20.- Jo no vull perdre o he de recuperar a qualsevol preu aquell saber viure el present “estel·lar”, sense horitzó, única realitat, que era pròpia de la meva infància. Aquell “ara i res més”, sense responsabilitats de passat i desigs de futur, en què consistia la meva vida. Aquell esdevenir caòtic, fecund, precís, ample, llarg, ple, clivellat de petits detalls importantíssims, que de grans no sabem viure.

21.- Sóc ple del món de l’experiència directa de cada moment, viscuda en ella mateixa, estesa a tota la meva capacitat d’experimentar al marge d’idees, finalitats, egoismes, possessivitats, rigideses, fantasies, passions, comoditats, deixadeses, mandreries, simplificacions, reduccions, abstraccions.

22.- El meu món experimental, és en mi, sadoll de la sucositat pròpia de la meva intimitat. El visc intensament, com una vocació. M’hi lliuro feliçment com una vacació. El pateixo i el realitzo amb presència d’esperit, amb valor. En cada moment el presento davant del caos encisador de la comunitat contradictòria dels meus sentiments.

23.- I, alhora, és un món experimental realista, limitat per les necessitats. No té portes per fugir. Exigent, cantellut, econòmic, en lluita competitiva per l’existència. El món on en cada moment em toca viure. Allà on tot costa diners. Les fantasies, els desigs, les lògiques i les conveniències romanen més enllà.

24.- Més precís. En cada esdeveniment, experiència, acte en què jo concentri la meva intencionalitat activament o passiva, és viscut com un acte admirable, inquietant, diferent, perillós, singular, únic, complet en si mateix, que suplanta i destrueix l’anterior, com la meva retina esborra cada retinograma per no emborronar el següent. “La vida és milícia”. Hi ha, però, un present que només capta la superfície de la realitat. M’interessa més un altre present que, a més, té present allò que tossudament encara no ha passat del passat i allò que anticipadament ja ha advingut de l’avenir.

25.- Cada intenció meva és per a mi una meravella, aliment del meu art de viure, novetat que esclata davant meu, que irromp en la meva vida, que desvetlla o nodreix els meus somnis, que estimula la meva força creadora. No accepto res mecànicament. Tot ho rumio, ho paeixo, ho recreo.

26.- I, alhora, té una dinàmica i unes exigències pròpies, independents de mi, que se m’imposen, de les quals en tinc adequada ciència, amb les quals compto, que intento racionalitzar i transformar.

27.- A tal fi, exercito i esmolo el meu sentit analític, la meva capacitat de discerniment, de dissecció, el meu respecte per a les diferències, per poder degustar, aprofitar i jugar amb la riquesa dels matisos de cada moment… .

28.- …segons el meu gust, la meva fantasia, segons alguna il·luminació innovadora, gestada en la meva imaginació (anàlisi estètica), segons aquell principi que diu que tot es transforma. Jo, servidor de la bella Gràcia.

29.- …segons allò que m’és necessari, segons raó, prudència i lògica, servent de la Veritat singular, tot comptant amb supòsits funcionals de resultats previsibles (anàlisi matemàtica), segons aquell principi que diu que allò que és, és.

3.- L’HUMÀ ÉS RESPONSABLE.

30.- No vull perdre o he de recuperar al preu que calgui la ingenuïtat i la veritat seriosa de la meva infància. Aquella cara greu i responsable. Aquells ulls grossos, sense ficció al darrera. Aquella prometença presa amb tota la personeta sencera. (”A sants i a minyons no els prometis que no els dons”). Aquella transparència sense racons amagats i sense segones intencions. Aquella coherència espontània que, en trencar-se, esclata en el plor més tràgic i desconsolat, quan tot l’ésser esdevé sanglot.

31.- Tot el món, per a mi, és estructurable, còsmic, el veig dotat d’una profunda possibilitat d’ordre natural. No veig la necessitat d’una habitació dels mals endreços. De vegades provo d’introduir-hi canvis. Però no accepto l’abandó, el desordre derivat de la deixadesa. Quan aprenc quelcom de nou li cerco lloc adequat. “A cadascú el seu”. Igualtat d’oportunitats.

32.- Per aconseguir-ho treballo la realitat. Aprenc. Assajo. Erro. Hi torno. M’informo i informo. Economitzo. Vaig adquirint l’habilitat i l’astúcia necessàries per viure en el difícil i estimulant món. I maldo d’esdevenir útil.

33.- Per tal d’aconseguir l’harmonia amb els altres i amb el món respecto llurs lleis sempre que puc o intento canviar-les per arriscat que això sigui, si la meva consciència, ben informada i aconsellada m’ho demana. Però mai no actuo sense un profund respecte a la llei lliurement pactada.

34.- Cada persona, cada vida, cada cosa, el president dels EE. UU. o l’interruptor de la llum del meu menjador, són el resultat d’innumerables esforços constructius. No vull, doncs, ser destructiu, descurat, barroer, “gamberro”, ans acurat, respectuós, conservador, restaurador, constructiu, guaridor, formatiu.

35.- Em cal estudiar tot allò que faig i tot allò que m’envolta amb concentració, minuciositat i seriositat, persona a persona, cosa a cosa, al llarg de tota la meva vida. També em cal que estudiï allò que els avantpassats han investigat amb responsabilitat, especialment durant la meva joventut.

36.- Santificades siguin les persones, la vida, les coses. Tot allò, que és, té dret a romandre en el seu ser per si mateix mentre el conjunt no demani altra cosa. Medito, busco sempre les causes i la necessitat d’identitat profundes en cada realitat determinada.

37.- Procuro créixer en precisió mental, en ordre en els conceptes, en rigor dels termes o paraules, en racionalitat i objectivitat imparcials. Vull que les meves definicions siguin correctes formalment, clares internament i distintes les unes de les altres. Cada concepte gaudeix de la seva pròpia identitat.

38.- Els meus judicis i discursos objectius es governaran pel principi de no contradicció, segons les lleis de la sintaxi formal, la lògica, la matemàtica. I, sempre que es refereixin a realitats concretes, seré servent de la Veritat de cada cosa.

39.- Busco de tenir i de vigilar i millorar contínuament un model mental global propi, coherent en la seva totalitat, harmonitzador de tots els meus pensaments i discursos, exigent, just, sistemàtic i així tracto d’evitar l’esquizofrènia en un món aclaparador. Em declaro servent de la Veritat del conjunt de tota la realitat.

4.- L’HUMÀ ÉS AMORÓS.

40.- Jo no vull perdre o he de recuperar al preu que sigui la pau perpètua en l’amor, la confiança plena en la vida, de la meva primera infància. Després, en el nostre món difícil, abundaran les cauteles, les prudències, les vigilàncies. Però, quan era petit, m’abandonava als braços de la mare que ni tan sols encara no coneixia. No hi havia temor ni reserves en aquella entrega, ans comunió amb tota la realitat. Tot amb tot. Èxtasi contemplatiu. Valors absoluts.

41.- En la meva vida d’adult, la sensibilitat, la intel·ligència, la raó, la decisió, l’acció, totes plegades, brollen de l’amor o són purs fantasmes, monstres perillosos. Els éssers només viuen submergits en l’amor. Som tots germans. Fraternitat. Globalitat en la pràctica.

42.- L’amor té un caient, sovint odiós, ignorat per molts. “L’amor és dur com la mort”. Per amor i només per amor seré intransigent, amb mi mateix i amb els altres, en allò que afecta les meves conviccions més fondes i els valors més bàsics de la realitat, les columnes del món. Intransigent davant el dolor injust. Ecologia còsmica!.

43.- Però l’amor té un altre aspecte que el fa adorable, l’èxtasi místic, la unió feliç, la comunió sense fronteres, l’abraç infinit, la participació en l’energia general de la realitat. Puc, quan vull, submergir-me en aquest mar embriagador? Ecumenisme còsmic!.

44.- Sé posar-me més enllà de tot -transcendència-, on tots els éssers són l’Ésser, on tots els deus són Déu, on és integrada harmònicament la complexitat inabastable de la realitat. “Estimaràs el teu enemic”. Allà sempre hi sóc jo, mort a mi, mort a tota altra cosa o persona, viu sense adherències, el Savi suprem amagat, l’Immòbil que tot ho mou… “Convé que un home mori per la salvació de tots”.

45.- …tot treballant sempre en la destrucció de la destrucció, en la construcció o reconstrucció de l’harmonia del conjunt amb les seves parts, en el desenvolupament creixent “cap a la plenitud, cap a l’edat perfecta” de la realitat sencera.

46.- …tot vetllant els fonaments espirituals que alimenten des de sempre la meva ànima, desperta, viva, lliure, immortal si sé morir, però oberta, graciosa, amorosa, penetrable. Lloc de la soledat tancada al soroll de cada dia i de comunió oberta als missatges del cel etern.

47.- Sóc aimant de la saviesa - “ho medito tot i ho conservo en el meu cor”-. Ella, sempre seductora, també s’ha enamorat de mi i m’ha posseït. “Estima, més que cap altra cosa, estar-se amb els fills dels homes”. Destil·lada, al llarg dels temps, en persones, llibres, tradicions, obra de gegants de l’esperit i de l’amor, potser, amb una sola Paraula ho podria explicar tot.

48.- Aquesta saviesa, d’una banda, enmig de les ideologies dominants, dibuixa sorprenents models globals, ben travats i conjuntats, sistemàtics: doctrines, teories, cosmovisions, escales de valors, sistemes, sempre hipotètics, que cal perfeccionar en continuada revisió

per tal que puguin respondre integradament a les variades sol·licituds de la vida: en servei a la Veritat conjunta. Altrament patiré la desintegració esquizofrènica.

49.- I aquesta saviesa, d’altra banda, malgrat impediments de tota mena, obre les comportes o condicionaments de l’expressió de l’esperit i esclata en un llenguatge lliure, no homologat, més enllà d’herències, de races, d’educacions, de llengües, de nacions, de cultures. Expressió creadora de mites, llegendes, tragèdies, paràboles i rondalles: lliure i integral, servidora de la Gràcia sublim.

5.- LA COMUNITAT HUMANA TRONCAL.

50.- Amb les seves capacitats pròpies originals, la humanitat s’ha multiplicat, de faiçó sorprenent, més enllà dels límits característics de les altres espècies vivents. I ha generat una gran complexitat organitzativa interna. Podem detectar, amb diferents noms històrics, un poderós tronc central d’avanç i de cessió, sempre condicionada, de sobirania de baix a dalt, on el “a dalt” no és supremacia ans dependència de l’”a baix”: el castell humà de les comunitats bàsiques. Una comunitat troncal és general, genuïna, generativa, no és especialitzada, ni muntada, ni mecànica. Pretén fer front a les dimensions principals de la vida dels humans amb creixent radi d’influència a mida que es puja al castell o a l’arbre, fins a arribar a la humanitat sencera. Cadascuna, un cop madura, esdevé una nova entitat diferent a la de les anteriors, és sobirana en el seu àmbit i mereix un respecte i una atenció prioritaris, respecte d’altres realitats socials. En cada nivell (o subnivell) es dóna un tipus propi de comunitat troncal, imprescindible per bastir els nivells (i subnivells) següents, quan ho vulgui la voluntat lliure dels nivells immediats inferiors. Altrament cauen. A més d’aquest tronc ferm, es desenvolupa un ufanós brancam de comunitats humanes especials o sectorials. Mereixen tota autonomia, tot respecte i tota atenció, però sempre supeditades a les bàsiques en allò que els afecti (a les bàsiques).

51.- El 1r. tipus de comunitat troncal és el grup de convivència entre individus, pactat pels seus membres en règim d’igualtat: pis d’amics, llar domèstica, família clàssica, parella (fins i tot amb un pis per a cada component). També es pot considerar comunitat 1a. el solter que viu sol però té l’actitud d’obertura i participació. Hi cap una gran varietat de formes del comú: ajuda mútua, amistat, amor, afecte, tracte sexual, convivència, economia parcialment o totalment compartida, procreació, assistència als fills, educació, atenció als parents, etc. Si fujo endavant sense resoldre aquest nivell m’enganyo i enganyo.

52.- El 2n. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats primeres de convivència en règim federal d’igualtat, és el grup de veïnatge. Antigament, horda, clan i, en la nostra tradició, barri rural o urbà, si les comunitats són sedentàries. Avui, per raó d’interessos barroers socioeconòmics, el barri està rebregat amb exilis i al·luvions constants d’emigrants. Països sencers nous s’han format així. També avui, convivències i veïnatges són malmesos des d’instàncies oficials o econòmiques superiors. Cal protegir-se’n. Si fugim endavant o ens enfilem més amunt sense resoldre bé aquest nivell ens enganyem i

enganyem. En la seva defensa sovint sorgeixen les associacions de veïns, tant o més importants que els sindicats, però no tan protegides jurídicament.

53.- El 3r. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats segones de veïnatge en règim federal d’igualtat, reunides en Ajuntament, és el grup municipal sobretot en defensa de la producció de tots els seus components. Antigament defensaven llur agricultura o llur ramaderia, avui, principalment la indústria i els serveis. Les tribus nòmades, les primeres ciutats sumèries, les “polis” gregues, els municipis medievals eren petits microcosmos autònoms, que omplien tota la vida de la majoria dels seus components. En els temps moderns i contemporanis no han cessat d’existir els moviments municipalistes per a la defensa dels municipis davant del centralisme absorbent dels Estats jacobins actuals. Els grans barris de les metròpolis actuals són antics municipis fagocitats, que caldria recuperar.

54.- El 4t. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats terceres municipals en règim federal d’igualtat, reunides en Consell comarcal, és l’agrupació de municipis en vista al mercat, per la defensa del propi comerç interior comarcal i de tot allò que se’n deriva. Antigament el radi geogràfic comarcal a l’entorn d’un mercat central tenia de distància un dia de camí a peu per anar-hi sortint a trenc d’alba i tornar a casa en fer-se fosc. Des de l’era industrial les metròpolis superpoblades, que cal regenerar, són un gros mercat de béns i serveis, de treball, de capital, etc.

55.- El 5è. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats quartes comarcals en règim federal d’igualtat, és l’agrupació gerencial que per la seva grandària permet la diversificació de serveis sectorials: seguretat, obres públiques, agricultura, ramaderia, mineria i pesca, comunicacions, finances, indústria, justícia, comerç, cultura, etc. Històricament se n’ha dit regió, província, departament, vegueria.

56.- El 6è. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats cinquenes regionals en règim federal d’igualtat, és l’agrupació de sobirania legislativa i, per tant, de disposició d’un dret propi, que permet disposar d’un parlament, d’un tribunal de justícia superior, d’un govern autònom, d’un codi civil i penal, etc. Històricament se n’ha dit comunitat autònoma, nació o ètnia en sentit estricte, país, etc.

57.- El 7è. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats sisenes nacionals en règim federal d’igualtat, és l’agrupació de comunitats per raons diferencials de caire cultural, religiós, lingüístic, literari, geogràfic, històric, econòmic. Històricament se n’ha dit ètnia o nació en sentit ample, interètnia o internació en sentit estricte, unió, federació, confederació, segons els casos. Interessants són els casos de la Confederació helvètica unida no per cultura ans per interessos geogràfics, econòmics i històrics i de la nostra Confederació històrica catalano-aragonesa.

58.- El 8è. tipus de comunitat troncal, pactat per comunitats setenes confederals en règim federal d’igualtat, és l’agrupació de comunitats per causa de la cohesió que brinden grans

àrees geogràfiques, lingüístiques, racials, religioses, històriques, civilitzadores… Europa, els amerindis, l’hel·lenisme, l’Islam, el Mediterrani, els anglosaxons, l’Àfrica negra, els eslaus.

59.- El 9è. tipus de comunitat troncal, pactat per les grans àrees vuitenes culturals en règim federal d’igualtat, és l’agrupació de comunitats per assolir la comunitat sencera de tota la humanitat damunt del planeta Terra. No té sentit començar per dalt, sentir-se romànticament “ciutadà del món sense fronteres”. Això és un joc simplista que massifica perillosament els humans i els lliura com a pastura de poderosos desaprensius amb prou mitjans tècnics de control de masses per dur els humans a l’escorxador. Costa molt validar tot el gran arbre o castell de la comunitat humana, però, durant segles i segles s’ha vist que tot intent de saltar-se nivells o de substituir-lo per muntatges artificials o voluntaristes, tard o d’hora, duu a la catàstrofe i a terribles sofriments de la majoria. Cadascun d’aquests nou nivells (51-59) ha de tenir d’alguna manera, mutatis mutandis, tots els requisits descrits a continuació (60-99) per esdevenir comunitat madura dins del seu respectiu tipus. La mateixa condició s’escau per a les comunitats especials, sectorials, empresarials, etc., tot i que en cadascuna hi predominin alguns aspectes sobre els altres. A partir d’ara, som davant d’una persona comunitària, no individual. Cal que cada individu o comunitat d’ordre inferior que la composin hi siguin, els uns iguals als altres en poder. Cadascun dels components pot excel·lir en coses diferents. Però cap no usa aquesta excel·lència per imposar-se als altres segons les seves conveniències. Cal que sigui la comunitat la que creixi i maduri en aquest nivell. Ells ja maduraren (o van madurant) en els nivells anteriors.

6.- LA COMUNITAT ÉS LLIURE.

60.- Hi ha la tendència a veure l’individu humà com un ser vivent i la comunitat humana com una estructura. Una comunitat humana és un ser vivent, un subjecte estructurat, d’un ordre nou. Si neix merament com un muntatge mecànic, haurà nascut mort. Cal que la comunitat neixi engrescada, enjogassada, festiva, il·lusionada -”va, fem-la?”-, decidida, participada per tots els convocants adults. Si perd aquest esperit inicial està perduda com una fulla que pot ser encara verda i ja tenir sec el peduncle.

61.- La comunitat ha de fruir de salut bàsica, de serenitat, de felicitat i d’energia interior. Altrament, millor que es desfaci. La sensació de seguretat li ve de la seva pròpia força vital, no (excepte al principi) de proteccionismes i tuteles. Ella porta la seva iniciativa sense ni adonar-se’n i no es ven per un plat de llenties. Defèn les seves llibertats, els seus interessos, els seus desigs. Allò col·lectiu amb finalitats generals que neix espontani, per petit que sigui -una petita llar domèstica- és una nació.

62.- Aquesta energia interior no li ve d’ésser una comunitat superior a les altres, li ve de la font comuna d’energia regalada que raja de la fraternitat general, de l’actitud ecumènica que s’oposa radicalment a tot racisme i tota xenofòbia.

63.- I es realitza en el cor de la comunitat: el Comú, l’assemblea, la unió vivent i contradictòria de tots els participants, la participació directa i lliure de tots ells, la intimitat original de la comunitat. Allà es pren cura de l’educació i maduració dels infants individuals o col·lectius troncals inferiors. Allà es rep tota la informació necessària, es forma l’opinió i es prenen les decisions públiques adients, i es realitzen sempre per consens.

64.- Fins ara la saludable infància comunitària. Ara assolim l’adolescència: la voluntat explícita de constituir subjecte social, lliure, autònom, independent, indeterminable des de fora d’ell mateix, autodeterminable, sorprenent, imprevisible, singular, irrepetible. En el seu propi centre no és controlable. És un autèntic enigma.

65.- Aquesta forta síntesi de les pulsions socialitzants és causada perquè emergeix l’ànima comunitària. “Tenien un sol cor i una sola ànima”. S’han entregat els uns als altres sense condicions. Confien, es fien entre ells. Creuen (creure: cor dare) els uns en els altres. Prenen les decisions per unanimitat, perquè són unànimes. Hi ha carisma perquè es viu a prop de l’Esperit conjunt i de la seva animadora, sàvia, amorosa i poderosa influència.

66.- Aquesta forta síntesi interior de la comunitat floreix en l’exuberant creativitat d’un teixit social, la societat civil, artísticament desplegable: actes, projectes, celebracions, aplecs, associacions de tota mena, escoles i, en el seu cas, moviments, gremis, sindicats, escoles, agrupaments, clubs, col·legis professionals, partits polítics, etc., ací, tots vistos, no com estructures jurídiques, ans com persones vivents inspirades, fondament unides entre elles i competitives en superfície com les fulles d’una alzina.

67.- Quan la societat madura, quan s’ha fet rica i complexa, com una gran orquestra, pot triar representants per comandar-la en els seus aspectes més generals. Ells, els especialistes en la generalitat, que siguin dotats de nobles facultats creatives, imaginatives, dissenyadores d’utopies.

68.- La sobirania de cada comunitat radica en la última llibertat inventiva de l’Esperit transcendent, que suggereix innovacions originals, insospitades, al·lucinants a alguns elements de la comunitat més lliures i transcendents, proclamadors d’utopies dures, els profetes, sovint tinguts per bojos perillosos, que el poble, no massificat, sap triar encertadament i apreciar fora de tota mida.

69.- La sobirania de cada comunitat s’expressa en un parlament vivent. Els seus components són elegits -i són revocables en tot moment per consens- per les comunitats d’ordre immediat inferior (o, en el primer grau, pels individus), components del nivell en qüestió, segons costum o llei electoral que cadascuna d’elles es tria. Els representants, en sintonia amb l’opinió i decisions públiques (63) dissenyen i discuteixen utopies toves, viables, les proposen en forma de lleis mínimes objectives, les aproven, les revisen i les promulguen oficialment. Totes les eleccions són fetes exclusivament amb diners comunitaris i amb igualtat d’oportunitats.

7.- LA COMUNITAT ÉS VALENTA.

70.- L’espontaneïtat de la comunitat és sagrada. La veritat de l’anarquisme tradicional és la primacia del poble, d’allò que vol, d’allò que viu, d’allò que ha de menester, malgrat sigui difícil de determinar, caòtic, contradictori. Cal donar prioritat al servei del poble. Totes les constitucions democràtiques comencen així: “tota autoritat emana del poble”. Doncs, au!, a practicar-ho, abans que cap altra cosa. Autoritat (auctoritas, d’augere: augmentar) vol dir augment , no explotació, de la vida del poble. Fugir del poble és fugir de la pròpia arrel. Llibertari vol dir lliure en les coses més concretes. Però el poble no és egoistament lliure, com els liberals. És lliure junt amb els altres, comptant amb els altres i amb la seva llibertat, pactant comunalment, mancomunadament.

71.- Deia Tucídides que els espartans semblaven valents perquè tot el dia s’estaven preparant per a la guerra que, en canvi, els atenesos eren capaços de treballar i jugar, i, de més a més, guanyaven les guerres. Cal a la comunitat l’autèntic valor de viure la seva pròpia vida amb les seves necessitats i llibertats.

72.- El poble sa viu des d’ell mateix. Porta la iniciativa, porta el seu joc. La seva realització concreta té l’encuny de la seva singularitat. És coneguda pel seu peculiar i espontani estil d’actuar. En el seu consum ni es priva de res , ni s’esclavitza a res. No carrega ni a les empreses, ni al sou del treballador les despeses de la seguretat social. Tothom és a cobert en atur, en malaltia, en ancianitat, etc. No tem el comiat lliure en les empreses.

73.- I, alhora, és un poble laboriós, treballador, que sap subvenir a les necessitats materials de la comunitat, que sap organitzar-se (sindicalisme) per preservar la seva dignitat en el treball, que sap lluitar contra les adversitats, que sap perfeccionar-se i superar-se en l’eficàcia productiva, talment que pot mantenir sempre vigent un pacte, de mínims, de solidaritat entre tots els seus membres sobre la repartició dels excedents comunitaris per subvenir al salari mínim vital, a l’atur, a les assegurances socials, a les despeses organitzatives i de comandament, etc.).

74.- La batalla de cada dia, tant en l’àmbit interior com en l’exterior, es lliura en cada intercanvi elemental, ja sigui del mercat quantitatiu (mètric) de béns i serveis, de treball i de capitals o d’empreses i d’invents, ja sigui del mercat qualitatiu (àgora) d’informacions i comunicacions (diaris, ràdio, TV, vídeos, etc.), d’interessos i gustos, d’idees i projectes. Aquesta batalla és lliure, valent, ardida, ajustada, eficaç, crua, noble, transparent, responsable. Cal protegir des de la comunitat la igualtat d’oportunitats en aquest torneig a la plaça major, el lliure joc de l’oferta i la demanda en les coses mercadejables, contra depredadors privilegiats (multinacionals, militars, trusts, dumpings, etc.).

75.- La societat civil viu cadascun d’aquests moments i hi participa desperta, informada, reflexiva, decidida, vital en un mercat qualitatiu transparent, on la informació (i la teleinformació) no directament utilitària és socialitzada (fora de mercat mètric) i protegida, en els seus aspectes de privacitat, per la justícia. Vetlla la demanda que ella mateixa fa. No

es deixa entabanar per adquisicions de qualitat dubtosa, ni es deixa guiar per enganys publicitaris de l’oferta.

76.- La societat econòmica produeix una oferta adequada, en condicions ajustades a l’eficàcia i a la competitivitat, segons lògica, ciència i tècnica. La racionalitat ha de presidir el funcionament productiu i l’oferta de la producció al mercat quantitatiu (gremialisme). El gremi marcarà preus mínims antidumping i editarà la publicitat per tal que no sigui enganyosa i sí informativa. Els bancs es dedicaran només al món de la producció. Les caixes, a l’estalvi i al finançament del consum individual i comunitari de totes les comunitats. La mesura correcta d’aquest mercat, condició per a que aquest mercat sigui clar i la societat transparent, és una moneda estàtica (a cada producte un document i a cada document un producte), explicativa (factura detallada) i responsable (identificació de comprador i venedor).

77.- En el punt més alt -”servidor de tots”- de la comunitat hi ha un president (monarquia individualitzada -no anònima- responsable), harmonitzador i representant general de la comunitat, cap del comandament de l’Estat i de les forces armades. N’és el primer ministre del govern en funcions en iniciar-se la vacant del president anterior (87), i fungeix el seu càrrec durant quatre anys no renovables. No tindrà capacitats ni legislativa ni governativa directes. En cas de crisi de les institucions del Estat podrà assumir poders legislatius i de govern per un període màxim de sis mesos. Després està obligat a dimitir i sotmetre’s a la justícia.

78.- D’acord amb el parlament, protegeix la independència dels legisladors en front de l’executiu, no intervé en la gestació de les lleis i vetlla llur aplicació.

79.- D’acord amb el govern, protegeix l’actuació dels governants en front del legislatiu, no intervé en les actuacions governamentals, vetlla que tot es faci sota l’imperi de la llei i que l’Estat no acumuli patrimoni ni creï sector productiu propi. La terra serà progressivament municipalitzada. Tot servei imprescindiblement monopolístic serà gratuït.

8.- LA COMUNITAT ÉS RESPONSABLE.

80.- Si un tronc és viu i transmet vida, també un tronc és ferm i transmet robustesa. Una comunitat naixent és feble i estantissa. Però a ella, des del seu primer dia, li cal una estructura mínima, precisa, explícita, concreta, un compromís, si no etern, ben ferm, una conjura inicial com la llegendària “Lliga Perpètua”, pactada pels primers cantons suïssos confederats d’Uri, Schwyz i Unterwalden, a la vora del llac dels Quatre Cantons, a la llum de la lluna, al 1273,… o com qualsevol parell d’enamorats es jura amor etern.

81.- La comunitat neix poderosa, com empresa lliure d’empreses lliures. Es dota a si mateixa d’organització social, festiva, política, cultural. És dota d’una pròpia forma lingüística. Es dota d’empreses eficaces i competitives en un entorn aspre, dur, exigent. Es dota dels mitjans adequats de finançament.

82.- La comunitat és regida per un doble principi de subsidiarietat: a) que no faci l’autoritat allò que pot fer la societat civil i el poble i b) que no faci una comunitat superior allò que pot fer una comunitat inferior. Ella funda escoles i universitats per a la formació de bons professionals. Sap aprofundir en l’autoorganització, en l’educació, en la investigació científica i tècnica. Sap apreciar el voluntariat, les habilitats, tècniques i teràpies ancestrals i fomentar l’artesanat, la iniciativa espontània i la inventiva popular.

83.- Sap respectar, restaurar i reciclar la natura, les energies, les primeres matèries, el patrimoni comú; sense descurar les pròpies necessitats, exigències, urgències, sense oblidar la generació de patrimoni propi, que li doni estabilitat, i la generació d’estalvi que li permeti un desenvolupament raonable.

84.- Cada comunitat troncal és un objecte amb estructura definida. Es desplega segons un organigrama intern racional adequat. Es presenta en públic “amb cara i ulls”, amb els seus signes d’identitat: nom, finalitat, seu, àmbit, components, condicions d’entrada i sortida, obligacions, drets, economia i comptabilitat comunitàries, estructures associatives, administratives i governatives.

85.- Aquesta estructura és eminentment fecunda. A part de les plusvàlues particulars que generi, la plusvàlua col·lectiva (87), detectable amb la comptabilitat general possible amb la moneda racional, és d’exclusiva propietat de la comunitat que la privatitzarà, segons llei, part repartint-la per al consum i part per a la inversió en estructures productives energètiques, de primeres matèries, de maquinària, de comunicacions, d’informació, de serveis, de formació, etc., i sempre per a reduir impostos.

86.- Aquesta estructura anirà esdevenint cada cop més cibernètica. I tot plegat és fundat en un cos legal, en perfeccionament perpetu, basat en una Constitució o Estatut, de mínims, contractat, sense ingerències externes, ben assumit per totes les parts components de la comunitat. Aquesta llei fonamental és sempre oberta i corregible de comú acord.

87.- El conjunt d’una societat complexa és governat per un organisme executiu tècnic, racional, professionalitzat, sense intencions polítiques, que resten recollides en l’esperit de les lleis que va aprovant el legislatiu. El govern només té, com a màxim, per aquest ordre descendent, un primer ministre, un responsable d’afers exteriors, un de política i administració interior i un responsable de l’economia conjunta (protecció i aplicació de la plusvàlua comunitària (85)) amb dos secretaris, un d’economia exterior (vigilant de l’equilibri econòmic amb l’exterior) i un altre d’economia interior (que vigilarà l’equilibri econòmic interior). En total una escala de sis càrrecs. S’elegeix directament, no per via parlamentària, el càrrec inferior vacant. Hi ha ascensió automàtica cada quatre anys o en el cas que sigui vacant un càrrec superior. Aquest sistema funciona com escola de governants… fins a la presidència (77). Cap càrrec dura més de quatre anys.

88.- El funcionament, dia a dia, del govern és fa sempre segons llei. El parlament no controla el govern, si no és a través de la seva capacitat legisladora. El govern no pot proposar projectes de llei al parlament. Qualsevol comunitat inferior o especial i qualsevol ciutadà pot denunciar actuacions contra dret del govern als tribunals. Per evitar temptacions coactives i torturadores, els detinguts per la força pública, en aquest cas, justicial, seran portats directament a jutjat.

89.- A part de la possibilitat, en tot moment, d’actuació judicial contra el govern, tots els càrrecs de l’Estat -president, legisladors i governants- en acabar llur mandat són posats a disposició de la justícia, que estudiarà les actuacions i dictarà sentència laudatòria o condemnatòria, segons el cas. i ells i els mateixos jutges sempre podran estar sotmesos a la crítica d’una opinió pública lliure.

9.- LA COMUNITAT ÉS AMOROSA.

90.- Hi ha una lamentable creença: “el comú és una olla de grills”, “ningú no s’entén amb ningú”, “a la societat sempre hi haurà corrupció”, “tants caps tants barrets”, “no t’emboliquis en política, tu mira per tu”, etc. Una comunitat que no arrenca d’una profunda actitud d’amor mutu mai no prosperarà. La guerra total i absoluta és el retorn a la barbàrie. L’amor és l’aire que cal a la comunitat per a respirar. No cal esmentar-lo contínuament. Però cal alimentar-lo amb obres i de veritat. No cal endolcir superficialment la comunicació. Pot ser tan dura, tan espontània (70) com calgui. Però l’amor, que ha de ser latent, implícit, ha de ser sempre retrobable i renaixent com a la darrera reraguarda de la comunitat. Amor, compassió, perdó, indult, amnistia. L’odi destrueix. La indiferència refreda.

91.- Aquest amor relativitza la importància de cada component de la comunitat. “Feu guerra, pledegeu només per veure qui guanya l’altre en servei, en honor de l’altre”. Cal aprendre a viure més la interacció, la comunió entre els components, que la pròpia realitat i la dels altres components. Vetllem afinadament la perfecció en cada comunicació. I vetllem globalitzadament que no restin àmbits de la comunitat paradoxalment incomunicats. Però sense forçar res ni ningú. Delicada atenció primera al més tímid, al més feble, al marginat, a l’alternatiu, a l’enemic, a les comunitats components més petites, a la persona individual, a la salut física, a tota la natura.

92.- L’amor és dur. Per amor, respectem el conjunt de la comunitat, la seva estructura, els seus membres, els seus pactes i el conjunt de la natura, la seva estructura, els seus elements, les seves lleis, malgrat que això comporti per a nosaltres pèrdua de lucre, de beneficis, de fama, d’èxit, de llibertat, de salut i de vida. Per amor conservem en el dipòsit de la memòria col·lectiva espontània tot allò viscut que ha esdevingut valuós per a la comunitat.

93.- L’amor és dolç. En l’hora de la festa, en l’hora de l’èxtasi col·lectiu, vibrem tots a l’uníson, feliços d’estar junts, participatius en la seva realització. Cada component se sent realitzat ell mateix plenament dins de la seva pertinença al conjunt. Fugim del “panem et circenses”, de les festes atordidores, escapada covard de la lluita per la vida, crematori vil de les energies que no es deixen dominar. L’experiència embriagadora de la vera festa comunitària, on a més són convocades les persones, les savieses, els records del passat, de l’inconscient, mai no s’oblida en mig de la fragositat de la lluita diària i n’és la inesgotable font d’energia.

94.- La comunitat és sincerament humil. Sap morir a si mateixa si la realitat conjunta així li ho demana. Fins i tot: “estimaràs la comunitat enemiga teva”. Sap fondre’s i perdre’s en el mar de l’ecumenisme còsmic, de la fraternitat transcendent. Potser “convé que un poble mori per la salvació dels pobles”. L’internacionalisme comunitari!.

95.- En un toll d’aigua, milers de vivents d’una sola cèl·lula cada un, lluiten entre ells per a la supervivència. Hi regna la llei de la selva. El gros es menja el xic. En qualsevol vivent pluricel·lular, milions de vivents d’una sola cèl·lula conviuen harmònicament en perfecta simbiosi. El secret? Els segons, tots tenen tota la informació genètica igual i completa del conjunt. Tots han acceptat la “Constitució” de tots. Cadascun funciona segons la seva part, però tots poden fer-ho tot. Tots els components de la comunitat han d’acceptar de tot cor (tots creuen, fides) l’estructura social i jurídica (pacte = pacificador, foedus). Amb els sacrificis que hagin calgut i que s’han de repartir equitativament. Això funda l’estabilitat social. És barroer aconseguir-la per la coacció bruta.

96.- Però la comunitat vivent sempre està disposada a mutar -petites correccions o grans revolucions- l’estructura pactada, perquè té una ànima col·lectiva, una capacitat irrenunciable de decisió i de llibertat, una potència creativa més forta que tots els pactes. Els ossos del cos social són travessats, envoltats i vivificats per unes tendres cèl·lules que els formen i reformen constantment. La nostra fidelitat comunitària no és mai mecànica.

97.- Una comunitat madura ha fet al llarg del seu desenvolupament experiències valuoses. Les ha anades acumulant i processant internament. Les ha meditades i les ha conservades en el fons del seu cor comunitari. I ara llueix en el món amb la seva genuïna saviesa.

98.- Les tradicions sagrades, els sistemes i cosmovisions filosòfics i, més aplicadament, el dret racional d’una comunitat són signes objectius de la maduració comunitària. Els sacerdots, els intel·lectuals i els juristes són la seva glòria, la seva autoritat ideal. Hem de defensar llur independència. I, en especial, la radical independència de la justícia respecte a l’Estat i la seva accessibilitat gratuïta per a tothom.

99.- I, finalment, els mites sagrats, els poemes i cròniques de les grans gestes antigues o modernes, els himnes heroics, les celebracions singulars per grans esdeveniments, o les celebracions fundadores de la pròpia tradició són els signes subjectius de la maduració comunitària. Els humans verament carismàtics, els profetes triats per un poble no alienat ni massificat, l’autèntic “profeta a casa seva”, els “homes bons” de la comunitat que resolen els conflictes, que gaudeixen de confiança de les parts antagòniques, però democràtiques de cor, són la seva glòria, l’autoritat verament sagrada, la “jerarquia” (hierós: sagrat, arkhé: autoritat) que està per damunt de tota altra jerarquia. Això no és romanticisme. És adorar l’Esperit.

100.- Provem de fer tot això?

Comments Off

Assaig històric i mític, escrit l’abril de 2007 per en Lluís Maria Xirinacs i Damians, Barcelona, abril 2007

1.- (Òscar Pujol, Diccionari Sànscrit-Català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. DSC, p.251). Kali (27) (ve de kala- “negre”?): nom d’una forma de Durga (3, 4, 19, 29), la deessa és representada com una dona negra, descabellada, d’aspecte terrible, de pits flàccids i eixuts, que porta una garlanda de caps tallats que regalimen sang; representa els aspectes més terribles de l’energia femenina i és una destructora implacable de dimonis, però al mateix temps és adorada pels seus devots com la mare amorosa de l’univers; la seva còlera és temuda per tots els déus i és famós el seu ball apocalíptic sobre el cadàver (vegi’s 56) de Çiva (4, 14, 17, 24, 30-35, 38), del seu propi espòs, el seu culte molt sovint exigeix sacrificis cruents. També és nom d’altres personatges.

2.- (O.P., DSC, p.238-239). Kali-: Edat del dau perdedor (el número u), quarta edat o edat de ferro en la que predomina el mal sobre el bé, el vici sobre la virtut, la ignorància sobre el coneixement, etc.

3.- (O.P., DSC, p.419). Durga (1, 4, 19, 29): (mitologia): vegis deví- (4).

4.- (O.P., DSC, p.428). Deví- : (indoeuropeu: *deivih-; sànscrit: devá- “déu”, “deïtat”, dyáv- “cel”, “firmament”, “déu”, “divinitat”; avèstic antic: daeuvi- “contrària als déus”: grec: dia accepció de Zeus; llatí: diva/dea). a) deessa. b) reina, princesa, gran senyora. c) Devi (es diuen així diverses deesses i personatges, especialment Durga (3), esposa de Çiva (1, 14, 17, 24, 30-35, 38); el culte a la deessa és conegut des de la més remota antiguitat, però cobra especial importància a partir del segle IV quan aquest culte s’organitza entorn d’un text: el Devimahatmaya; la deessa és çakti (34-36) o energia de Çiva que es manifesta especialment sota dos aspectes: un de benvolent i brillant, i un altre de terrible i negre; és en el segon aspecte quan és especialment més venerada; en aquest cas és la deessa temible i guerrera que salva l’univers del poder malèfic dels dimonis, però alhora recobra el seu caràcter benèfic com a mare protectora dels seus devots; els noms que corresponen a la seva forma benèfica són entre altres: Uma, Gauri (20), Parvati (30), Jaganmatr, Bhavani, (14, 16, 25, 33, 34) etc.; els de la forma terrible són: Kali (1), Candi, Candika, Camunda, Bhairavi, (26), etc.; Durga (1, 3, 19, 29, 36) és, sens dubte, la forma central representada com una dona bella de pell daurada que cavalca un tigre i que té deu braços que porten les armes més diverses; Devi és també molt sovint Sarasvati, Savitri i altres deesses.

5.- (El Devi Gita, l’univers de la gran deessa, Barcelona, 2001, DG, p.269). Bhuvanexvari (Llum de les creatures) (22). Nom de la deessa, la Sobirana de la Terra, la Mare Natura en el seu aspecte dolç, bell i nutrici. Epítet de la deessa Laksmi (12, 13): “fortuna”, “bona sort”, “prosperitat”, “felicitat” o Lalita “afalagadora”, “amanyagadora”.

6.- (LMXD). Descripció simplificada de les etapes històriques d’evolució dels sistemes o arquetips de relacions socials (no dels mitjans de producció, que van sempre avançats). Les dates d’inici d’etapa fan referència aproximada a la primera aparició de l’etapa sobre la terra. Encara avui es troben algunes societats molt aïllades que no han passat de les primeres etapes. (Vegi’s 40):

6A.- Paleolític inferior (-4.000.000 aprox.): viriarcat (mascle conductor de l’horda); salvatgia.

6B.- Paleolític mig (-140.000 aprox.) gerontarcat (senat de vells, els joves especialitzats en tòtems de cacera i pesca són lluny a la recerca de captures; festa i mercat periòdics conjunts). Homo sapiens neandertalesis.

6C.- Paleolític superior (-40.000 aprox.): matriarcat (línia materna de successió, presidència de la gran mare en les assemblees d’adults del clan, protoagricultura i protoramaderia invenció femenina a peu de cova). Homo sapiens sapiens o cromagnonensis.

6D.- Mesolític (-12.000 aprox.) (47B, 52): barbàrie, crisi, guerres (anatema, genocidi), es perd la primera agricultura i la primera ramaderia, patriarcat, feudalisme (línia paterna de successió, tirania del paterfamílies, patria potestas: dret de vida o mort sobre la dona, els fills i els servents (famuli); família, tribu; infeudació, servitud), dominació de la dona fins a avui dia (42).

6E.- Neolític (-8500 aprox., Mesopotàmia) (47A, 53): civilització, assemblees de mascles adults, protourbanisme (polis kai demos) “burgesia”, “república”, “imperi”, moneda, agricultura, ramaderia, ceràmica, metal·lúrgia de plata, or, coure (Eneolític) i estany, revolució artesanal, pau armada i emmurallada, comerç internacional, prosperitat, cultura, la Mare universal, el Toro patriarcal dominat; al final, l’escriptura i el bronze (Bronze antic).

6F.- Bronze mig (-2.400 aprox. I Imperialisme babilònic: Sargó I) (54): imperialisme, una nació domina les altres, tirania, despotisme, esclavitud, moneda anònima; tot plegat fins a avui dia.

6G.- Hel·lens predòrics (-2.000 aprox.; Creta, Micenes) = 6E.

6H.- Invasions dòriques (-1200 aprox. Grècia) = retrocés a 6D.

6I.- Monarquia romana (-700 aprox.) = 6D

6J.- Grècia clàssica (-600 aprox. Ciutats Atenes, Corint, Tebes, Espata, etc.) = 6E

6K.- República romana (-500 aprox.) = 6E.

6L.- Hel·lenisme (-300 aprox. Mediterrani oriental) = 6F.

6M.- Imperialisme romà ( 0 aprox.) = 6F. 6Q.- Internacionalisme cristià inicial (Jesús i Pau).

6N.- Invasions bàrbares (+400 aprox., alta edat mitjana europea) = retrocés a 6D, art romànic, servitud de la gleva, feudalisme.

6O.- Burgesia europea (+1.000 aprox., baixa edat mitjana europea) = 6E, art gòtic i renaixentista.

6P.- Imperialismes europeus (+1.500 aprox., Portugal, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Rússia, E.U.A.) = 6F, esclavitud, proletariat..

6Q.- Internacionalisme i universalisme finals.

7.- (Jean Markale, Les tres espirals. Meditació sobre l’espiritualitat celta. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 1996, LTE): Serp = àmbit plàsmic (PLA, MGM). Vouibres, dones-serp (Tiàmat) (TIA). Ou de serp (CFN) (pp.27, 41) = eriçó de mar fòssil = carboncle = Pedra Filosofal = Unitat de l’univers en tota la seva complexitat (NOU): “Cristal·lització de totes les aparents contradiccions que percep l’esperit humà” (p.38). Arbre amb vesc, pedra, serps (51). “La serp (PLA) és un animal que volta per tot arreu, que s’esmuny en les cavitats més petites de la Terra, com el fal·lus en el ventre de la Mare universal, on descobreix el secret de la Creació” (p.38). “Les serps (MGM), en un moment de la història de l’univers, interrompen llur evolució (cap a MON) per emprendre llur involució (cap a PLA), la seva concentració”, l’Ou, l’Espiral (p.41-42). “L’espiral és la posició del fetus dins la matriu. Es comprèn que l’ésser humà estigui obsessionat pel regressus ad uterum, el retorn a la matriu original que terroritza perquè és anihilament, però que sedueix perquè permet assolir l’essència primera” (p.49). “Merlí és presoner de la Torre de l’Aire (PLA) en la qual Viviana (TIA), amb el seu consentiment tàcit, l’ha tancat (CFN) per tota l’eternitat (NOU)” (p.87). Merlí, el Foll (FOL) del Bosc, “mostra el camí de la clariana (PLA) tot sacrificant-se, és a dir, fent-se sagrat, en acceptar que Viviana el tanqui (CFN). Des d’on es veu el món (MON) en la seva integritat, posa el seu esguard en els éssers que el recorren. És l’amo del joc, amo invisible però present” (p.98). “Merlí no hauria assolit el seu objectiu sense la iniciadora, la Dona, misteriosa posseïdora de les potencialitats de l’Ésser. Hi ha un joc entre Merlí i Viviana: ella rebutja Merlí mentre ell no reveli el secret que la turmenta, l’últim secret que permet trobar-se davant d’un mateix per tota l’eternitat. Però si Viviana no hagués actuat així, per ventura Merlí hauria manifestat el seu secret? El joc que es desenvolupa entre Viviana i Merlí és dialèctic, recolza en l’abolició del sí i del no. Però, és amb aquesta condició que, en sacrificar-se pot esdevenir definitivament sagrat. És amb aquesta condició que, en participar ell mateix en la recerca, es converteix en un exemple” (p.101).

8.- (Lao-Tsè, Tao-te King, TTK).: “La natura és la font del cel i de la terra i la mare de totes les coses (caps. I, IV, XXV); és eterna, única, penetra en tot i és absoluta (caps. I, XIV, XLII, XXV, XXXIV, XXI)”.

9.- (Filosofia del Oriente, Fondo de Cultura , Mèxic, 1954, FDO) “L’escola budista Mística xinesa (+300 aprox.) tracta l’univers com Cos de la Llei de Buda, que es manifesta com Regne de l’Element Diamant, això és, el món estàtic i com Regne de la Matriu Restauradora, això és, el món dinàmic. Són dos i tanmateix no són dos” (p.102).

10.- (FDO): En el budisme de l’Índia, “allò indefinible darrer, l’innominable, quan s’anomena, només pot expressar-se amb una paraula com Aixitat. Un altre nom és Matriu de l’Així-arribat Tathagatagarbha (~21) (p.147)”.

11.- (FDO). En el primitiu Xintoisme japonès, els éssers superiors es deien kami (Melanèsia: mana). Dues primeres deïtats: Izanagi, el Cel, i Izanami, la Terra. Més tard engendraren Amaterasu Omikami, deessa del Sol (dominant entre els déus) i Tsuiyomi, déu de la Lluna. Ninigino-Mikoto, un nét de la deessa solar, és enviat per ella al Japó que serà el seu feu per sempre. Jinmu, besnét de Mikoto, és entronitzat primer emperador del Japó. Fins a avui , Japó és la nació divina destinada a exercir el seu domini per tot el món (v. pp.202, 206).

12.- (DSC). Lakxmí (5, 13) “signe propici”: Deessa de la fortuna i de la prosperitat; és la dona de Vixnu que esdevé Sita, Rukmini, etc., segons quins siguin els avatars de Vixnu, nascuda de l’escuma del mar (Afrodita, Venus) o de la flor de lotus, inconstant… (p.786).

13.- (DG). Mahalakxmi (5, 12): Deessa de la bellesa i la riquesa material i espiritual, consort de Vixnu. Mahamaya: Nom de la deessa quan practica el gran engany o la il·lusió còsmica. L’aspecte juganer de Vixnu (p.275).

14.- (DG). Aditi (+4)“la il·limitada”, “la que desfà els lligams”, Sati, la filla de Daksa, la Deessa en el seu paper d’esposa de Çiva (1, 4, 17, 24, 30-35, 38), Mare dels Deva i espai celeste benèfic. Nom de la deessa Mare en el Veda (p. 267).

15.- (DG). Asura: enemic dels déus, dimoni, tità, ésser negatiu molt poderós (p.268).

16.- (DG). Bhagavatí: “la benaurada”, un dels noms de la Deessa (+4) (p.268).

17.- (DG) Bhairavas: grup de seguidors del terrible Çiva Bhairava (1, 4, 14, 24, 30-35, 38), de culte tàntric (22, 36-38), conreadors de poders psíquics (p.268).

18.- (DG) Brahman: L’Ésser suprem transcendent, principi absolut impersonal, inefable, immens, inabastable, sagrat (p.269).

19.- (DG) Durga (1, 3, 4, 29): La Deessa salvadora en la seva forma inabastable i omnipotent, se la presenta cavalcant un tigre o un lleó i plena de compassió per ajudar els seus fills (p.271).

20.- (DG) Gaurí (+4): La Deessa en la seva forma lluminosa i pura com la neu de l’Himàlaia banyada pels raigs del sol ixent (p.271).

21.- (DG) Hiranyagarbha (~10): L’embrió d’or del qual va emergir tota la creació. Forma del creador: Brahma (p.272).

22.- (DG) Hrim: Bija Mantra, llavor, essència del Mantra de la Deessa Bhuvanexvari (5). En el culte tàntric (17, 36-38) ha superat en importància l’Om vèdic. Cos vibratori de la Deessa (p.272).

23.- (DG) Indra: el Senyor dels déus. La seva arma és el llamp Vajra (p. 272).

24.- (DG) Íxa, Íxvara: un dels noms de Çiva (1, 4, 14, 17, 30, 31-35, 38). El Senyor suprem transcendent i omnipotent, l’amo que regeix la creació (p.272).

25.- (DG) Jagadamba: La Mare creadora de l’univers (+4) (p.273).

26.- (DG) Kalaratri: La nit fosca (27) que precedeix la mort de l’ego i l’anihilació de l’univers o Pralaya (contrari de Kalpa). Un dels noms de la deessa Kali (-4) (p.273).

27.- (DG). Kali (1): “La negra” (26), un dels noms de la Deessa en la forma de Mare Natura que crea, protegeix i dissol els seus fills.

28.- (DG). Matrika: mares, energies espirituals universals de natura femenina que

s’ infonen en el cos per tal de purificar-lo i divinitzar-se abans d’iniciar l’adoració ritual (p.275).

29.- (DG). Parameixvari (1, 3, 4, 19): Nom de la Deessa en el seu rol de sobirana suprema (p.277).

30.- (DG). Parvati (+4): nom de la Deessa de la muntanya (l’Himàlaia), l’energia. Esposa de Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 31-35, 38).

31.- (DG). Rudra: “el terrible”, “aquell que udola”, nom de la forma irada de Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 30, 32-35, 38), encarregada de la destrucció i de les tempestes.

32.- (DG). Sadaçiva: “el sempre bondadós i feliç”, un nom de Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 30, 31, 33-35, 38).

33.- (DG). Sati (+4): “aquella qui és”, nom de la Deessa consort de Çiva (1, 4, 14, 17, 24,

30-32, 34, 35, 38).

34.- (DG). Çakti (+4, 34-36): “poder diví”, energia conscient, habilitat. Consort de Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 30-33, 35, 38). Personificació femenina del Diví.

35.- (DG). Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 30-34, 38) “L’auspiciós”, aspecte de la divinitat que destrueix, transforma i regenera. Es pot presentar com Çiva Madheva, el gran Déu auspiciós o en la forma Çiva Çakti (4, 34, 36), l’absolut immòbil i la seva energia creadora (p. 280).

36.- (DG). Tántra (17, 22, 37, 38): deriva de l’arrel *tan- “expansió”. És el camí espiritual basat en el principi del poder-consciència Txiçakti (4, 34, 35), concebut com a Mare Divina, en tant que realitat suprema (4) (p.281).

37.- (DSC). Tántra (17, 22, 36, 38): “ordit”, “punt essencial”, “entrellat”, “quid”, “secret”, Tántra, Tantrisme. (p.378). Ve de *tan- “estendre”, “estirar”, “desplegar”, “tensar”, indoeuropeu *ten-, avèstic antic: us-tana “estès”, grec: teíno “tendir”, “estirar”, llatí: tendo “estendre”, antic alt alemany: den(n)en “estendre” (p. 377).

38.- (DG). Váma: Escola dels seguidors Tàntrics (17, 22, 36,37) de Çiva (1, 4, 14, 17, 24, 30-35) que treballen amb els aspectes rebutjats per la societat brahmànica com la sexualitat fora del matrimoni i les drogues (p. 282).

39.- (DG). Yantra: Representació gràfica en formes geomètriques de l’energia i els nivells de consciència en l’home i en el cosmos. Instrument, aparell, màquina per a transcendir les limitacions del nivell material (p.283).

40.- (LMXD). En el procés descrit a 6 hi ha canvis de fase sobtats, sovint molt traumàtics. La immediata anterior és recordada posteriorment de forma mitificada com a gran cosmogonia originals. Si més no així ens consta en les darreres de les quals ha quedat constància escrita. Alguns canvis de fase importants.

40 (6A).- Pas de la humanitat al bipedisme.

40 (6B).- Sortida de l’Àfrica al fred. El foc.

40 (6C).- Pas al matriarcat pacificador. (Mite del paradís terrenal)

40 (6D).- Pas al patriarcat guerrer i la servitud. (Mite del pecat original) (42).

40 (6E).- Pas a l’urbanisme, l’agricultura i la ramaderia. (Mites de Caim i Abel i de la Torre de Babel)

40 (6F).- Pas a l’imperialisme i l’esclavatge.(Mite del diluvi universal).

41.- (LMXD). Morgan, Marx i Engels, en L’Origen de la família, la propietat privada i l’Estat (58) parlen de “Salvatgia” comunista matriarcal (6A-6C), “Barbàrie” patriarcal de servitud (6D) i “Civilització” patriarcal esclavista (6F). Ignora encara la “Civilització” no esclavista (6E).

42.- (LMXD). El pas al patriarcat (6D) fou especialment traumàtic. Desapareix en sec (-12.000 aprox.) l’esplendor de la cultura rupestre del final de 6C (Magdalenià). Molts símbols ens suggereixen inequívocament l’estat anterior al patriarcat. L’escriptura apareix molt més tard (-4.000 / -3.000) en un llarg procés que va des de la moneda escripturada (-8.500 aprox.) fins a l’escriptura alfabètica (-1.500). Els relats escrits tots són patriarcals. No “saben” l’estat anterior de coses. Però transmeten, sense entendre-les, situacions pre-patriarcals molt indicatives.

43.- (LMXD).Un exemple del procés degeneratiu de desmitificació. El mite d’Èdip, és viscut místicament sense trauma a 6G. Amb trauma a 6H; fet litúrgia i literatura en les tragèdies de Sòfocles (6J) i destrossat com a mite i pretesament reduït a ciència en el complex d’Èdip de S. Freud (6P).

44.- (LMXD). Freud no pot resoldre el conflicte edípic perquè ignora tot allò que s’havia esdevingut abans del patriarcat. Només pot apel·lar a “matar el pare”. Excepte perles selectes no conscients o amagades, els escrits bíblics són fonamentalment patriarcals; només apel·len a “matar el fill”. També l’Alcorà és fonamentalment patriarcal.

45.- (LMXD). Els arqueòlegs semblen d’acord en afirmar que no hi ha déus separats dels humans (religió) abans de 6F (imperialismes). Abans hi havia animisme: ànimes individuals i col·lectives (de clan, de tribu, de nació, universal) (sacralitat), inseparablement unides als respectius cossos individuals i socials. A aquestes ànimes tendim per desídia a denominar-les déus o deesses i a donar-los nom de persona, que equivocadament considerem separades de nosaltres.

46.- (LMXD). En el paleolític superior (6C), en tots els pobles, qui presideix totes les ànimes és la gran Ànima (o “Deessa”, o Mare) Universal femenina. En el mesolític (6D) irromp la masculinitat en forma de Toro (Minotaure de Creta, Nandi de l’Índia, etc.). Però encara en el neolític (6E), tot i que l’economia és en mans dels homes, la sacralitat, les Ànimes, encara és femenina: a les primeres ciutats-nació (-8.500 aprox.), qui presideix l’altar de la llar és la Gran Senyora i, entre les seves cames obertes, ix atrapat el cap del Toro amb les seves banyes poderoses. Més tard (6F) el Toro serà Déu i Senyor.

47.- (André Van Lysebeth, Tantra, le culte de la Feminité, Edivox, Lausanne, 1988, TCF).

47A.- “Civilitzacions neolítiques” (6E, 53): Estructura social igualitària, matrilineal, no piramidal. La dona no serveix l’home. Té un estatut social elevat: la tribu creix mercès a la seva fecunditat i l’agricultura que ella ha inventat. Ideologia i religió: culte a la deessa-mare, la Gran Avantpassada i valors femenins: pau, amor, art, protecció de la natura. La dona és sacerdotessa, sexualment desenvolupada i lliure. Cap antinòmia entre la espiritualitat i la sexualitat. Cap guerra de conquesta; la progressió es fa lentament per eixamenada i ocupació de nous territoris desforestats. Un dels primers testimonis: Txatal-Hüyük (Anatòlia): -7.500 aprox.

47B.- “Pastors nòmades de les estepes [bàrbars mesolítics]” (52): Estructura social: patriarcat amb una estructura jeràrquica piramidal (al cim, el cap de clan, després els seus guerrers, els bards, etc.) organització ja militar, disciplina. La dona és sotmesa al mascle; el seu estatut és inferior, fins i tot quan ella no és esclava. Ideologia i religió: déu mascle, culte de l’heroi i de la guerra de conquista, afirmació de la superioritat racial del més fort. Els sanguinaris esdevenen senyors; explotació dels serfs, mà d’obra gratuïta. Quan no hi ha més territoris per a conquerir, cal colonitzar la lluna i l’espai. (p.32).

48.- (LMXD). Des dels ibers (Tartessos) hispànics fins als dràvides (Mohenjo Daro) indis eren els civilitzats (civitas “ciutat”). Els pastors nòrdics eren els bàrbars. Se’ns ha volgut fer creure al revés que els invasors nòrdics aris, dugueren la civilització a Mesopotàmia, Grècia, Índia, Hispània, etc.

49.- (LMXD). Els meridionals civilitzats neolítics (47A) semblen expandir-se i mestissar-se sobre una capa de raça negra molt anterior (49A), evidentment provenint del cor de l’Àfrica est-equatorial (-25.000 aprox). En són indicis les “venus” o “marededéus” negres ibèriques, els sumeris, elamites i protodràvides negres, els “negritos” d’Austràlia i els melanesis negroides. En canvi, segons hipòtesi de A.Arnáiz i J. Alonso a El origen de los vascos, Complutense, Madrid (EOV), la primera civilització fou sahariana (49B) (-8.000 aprox.), no mediterrànio-alpina, com vol Van Lysebeth (47). La dessecació del Sàhara, feu emigrar els civilitzats a tota l’àrea mediterrànio-mesopotàmico- índia..

50.- (EOV). Segons Arnáiz-Alonso, la primera i les següents civilitzacions partien d’una femenina Senyora de la Porta, única deïtat que guardava la porta dels sepulcres que duu a l’altra vida. El sexe femení és la Porta d’entrada de l’altra a aquesta vida. El seu nom en basco-ibèric, etrusc i cretenc és Atina (en basc “Porta”) i hi figura en moltes làpides mortuòries.. Se’n deriva l’Atenas grega.

51.- (TCF). El caduceu mediterrani (i celta (7)) de dues serps enrotllades en còpula a l’entorn de la vara d’Hermes es troba idèntic a l’Índia: nagakkal gravat en pedra, sota l’arbre (7).

52.- (LMXD). Els mesolítics bàrbars (-12.000 aprox.) nòmades guerrers i ramaders (6D, 47B), aris i semites, que perduren i s’enforteixen (assimilaran el coure, el bronze i el ferro), segles i segles, principalment en les immenses planures estepàries d’Euràsia, inventen la “família” (famulus “servent”). El paterfamilias , el patriarca, és dèspota absolut (patria potestas), la dona i els fills són estimats, però dominats com servents (servitud paternalista, encara no esclavista dura). En les guerres els vençuts no sacrificats són admesos en la família com a servents, de fet, amb igual tracte que els parents propis, però també amb igual tracte que el bou, el xai, l’ase o el cavall: “gran família” de mare + fills + servents + animals. “El dia setè no feu cap treball ni tu, ni el teus fills, ni els teus servents, ni cap dels teus animals” (Ex 20, 10-11). “No desitgis la dona d’un altre, ni el seu servent, ni el seu bou, ni el seu ase” (id, v.17).

53.- (LMXD). Els neolítics protourbans civilitzats (-8.500 aprox.) sedentaris pacífics i agricultors (6E, 47A), saharians, guanxes, ibero-bascs, berebers, etruscs, protoegipcis, cretencs, protohitites i hurrites, sumeris, elamites i dràvides, que perduren i s’enriqueixen segles i segles, principalment en els grans rius i costes marítimes mediterrànies, aràbigues i índiques, tot i heretar el patriarcalisme, la família i la servitud, desenvolupen una societat molt igualitària amb honor a la mare, igualitarisme social, absència d’edificis polítics o religiosos centrals i monumentals. Vegi’s Txatal Hüyük (47A).

54.- (LMXD). Amb el bronze (de -4.000 a-1.300) i el ferro (6F), els guerrers semites i aris s’imposen als neolítics. Apareix l’imperialisme, les invasions, l’aculturació, la Religió coactiva, l’Estat coactiu (Codi d’Hammurabi, Codi de Manú, la Torah, etc.), l’esclavisme, la moneda anònima, la humiliació de la dona, les omnipresents migracions forçades, la desestructuració nacional, social i urbana (massificació).

55.- (U.A.B. i Abadia Montserrat, El Poema Babilònic de la Creació(Enuma elix), Barcelona 2004, PBC). Escrit patriarcal (-1.100 aprox.) (56-58) amb referències més antigues:

(v. I 1) “Quan a les altures els cels no havien estat anomenats

(v. I 2) i a baix la terra no tenia nom,

(v. I 3) ja hi era Apsu (“el riu”, masculí), el primordial, el seu procreador,

(v. I 4) i també la creadora Tiàmat (“el mar”, femení), la paridora de la totalitat.

(v. I 5) Quan van barrejar les seves aigües,

(v. I 6) no s’estenien les pastures, no es distingien els canyars,

(v. I 7) quan cap dels déus no havia aparegut encara,

(v. I no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,

(v. I 9) aleshores els déus van ser creats enmig d’ells (dos).

56.- (PBC). En el que segueix del poema Enuma elix (55), es veu que Apsu és un afegitó patriarcal a l’original principi femení de les “aigües primordials”. Aviat serà mort (v. I 69) (vegi’s 1) El poema és antimatriarcal: mort i vil esquarterament de Tiàmat (v. IV 101-103) a mans de Marduk, déu de Babilònia, que és entronitzat senyor dels déus i dels homes, rei-total (v. V 79): divinització de l’Imperialisme babilònic preponderant aleshores (Nabucodonossor I, 1124-1103).

57.- (Enciclopedia de la Biblia, ed.Garriga, Barcelona. 1969 (EDB). “Abismo”, J.A.G. Larraya, I p.49). “En el A.T. significa el mar universal que envoltava tot allò que existeix, cel i terra. En el segon dia Déu separà (Gn 1, 2) les aigües que eren sobre el firmament de les que eren a sota. A aquestes aigües o mar es referirà la paraula tehom (hebreu) únicament (Salm 104,6; Dt 33, 13). Això té un paral·lel en la cosmogonia babilònica: Marduk divideix Tiàmat, personificació del mar (tiam-at), en dues parts (Enuma elix v. IV 137) (55) i d’una part forma el cel”.

58.- (LMXD). L’escrit sagrat jueu de la creació és posterior a la deportació dels jueus a Babilònia (-600 aprox.). Patiren, doncs, la influència de l’Enuma elix (55). Però llur rígid patriarcalisme els feu canviar el gènere femení de Tiàmat (accadi) al masculí de Tehom (hebreu), de la mateixa arrel semítica.

59.- (F. Engels, L’Origen de la Família, la Propietat privada i l’Estat, OFPE) (41). L’antropòleg anglès Morgan estudia les relacions de parentiu i les fases socials de salvatgia, barbàrie i imperialisme, de primer, en els indis iroquesos del riu Sant Llorenç. Hi descobreix un sorprenent desfasament. Els mitjans de producció (infrastructures) (mp: 0) són en una fase avançada respecte a les relacions socials (superestructures) (rs: -1). Després estudia els habitants de les illes Hawai i troba els mitjans de producció en fase mp: – 1, però amb unes relacions socials en fase rs: -2. Finalment estudia els “negritos” d’Austràlia i troba uns mitjans de producció en fase mp: – 2 i unes relacions socials en fase rs: – 3. Dedueix que els mitjans de producció són el motor, sempre avançat, del desenvolupament social. F. Engels, amb la seva erudició, troba processos equivalents en la Grècia primitiva, en la Roma primitiva, en les tribus germàniques i en les eslaves. Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada.

60.- (LMXD). He fet un estudi, sobre tot, dels texts més antics de la Bíblia i descobreixo en la història jueva un procés molt semblant al dels altres pobles (6, 40, 41, 58), molt endarrerit cronològicament respecte a les grans civilitzacions veïnes. Indicis clars d’un ancestral matriarcat pre-escripturari (Débora, Jael, Sara, Agar, Quetura, Rebeca, Maria, nigromant d’Endor, les reines mares, reina de Saba, etc.) ( = 6C). “Mesolític” guerrer (Josuè, Jutges, Samuel) ( = 6D). Neolític urbà (Saúl, David) ( = 6E). Expansionisme imperialista amb esclavitud (David, Salomó, Omrites) ( = 6F). Finalment Israel cau sota el domini dels grans imperialismes veïns (assiris, babilonis, egipcis, perses, grecs (6L) i romans (6M)). Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada. Fins i tot en el manteniment de les deesses primitives o en l’exaltació, en el cristianisme, de Maria, mare de Jesús, a Mare de Déu, sempre és tot ocupant un segon lloc per raons de gènere.

61.- (LMXD). En la realitat subjectiva transcendent, la Mítica (61A) és l’expressió abstracta de la Mística concreta (61B), expressió lliure que transcendeix tota gramàtica, en el territori de la (61C) Metapsíquica (Sacralitat, Esperit). Hi ha dues degradacions de la Mítica/Mística, una cap a l’Art, tot passant pel Subjecte (individual o col·lectiu): litúrgia, literatura, art mítics; i una altra cap a la Metafísica, tot passant pel Noümen: escriptures sagrades, mites, cosmogonies, teogonies, dogmàtiques, morals. La Mística radical o plàsmica, Akaixa (61BA), és poc coneguda a occident, és un “mar místic” informe, autoviscuda, preexistent en origen i subsistent en tota cosa actual. Potser una expressió que s’hi acosta és la de “sentiment oceànic”, encunyada per Arthur Koestler. Equivocadament, occident interpreta l’Akaixa (sànscrit) com una pasta primordial objectiva, que aquí, per distingir-la, anomenaré Àpeiron, l’”argila” de què està fet el món físic. De la Mística mundana, coneguda i practicada a occident, en diem Ecumene (61BB) i és la vida comunitària i les relacions concretes dels esperits més o menys singularitzats. Vegem les corresponents expressions abstractes simbòliques: Tiàmat (acadi) (61AA) és l’expressió d’Akaixa i se sol imaginar com “el mar”, “les aigües primordials” o la Gran Deessa Mare (Kali, per als tàntrics de l’Índia, etc.).. I Divinitat (61AB) és el conjunt de totes les expressions d’Ecumene en forma de persones divines, àngels o dimonis, esperits, ànimes, genis, monstres, etc.

62.- (LMXD)En 61 he assenyalat els territoris pràcticament desconeguts per occident, en especial Akaixa/Tiàmat. Tenim una idea del món diví massa presidida per una o poques personalitats divines i, especialment en el monoteisme, sovint inadvertit reflex espiritual de l’imperialisme polític, és considera blasfem comptar amb realitats més radicals. Els pobres humans mai no podrem evitar de fer antropomorfismes quan parlem de la transcendència. No ens transcendim mai prou. Però si ens ajudem del personalisme subjectiu del nostre món occidental, també serà bo ajudar-nos per compensar del radicalisme subjectiu dels pobles primitius i orientals. Talment que per sota i abans de les Persones divines hi veiem una divinitat radical no singularitzada que tradicionalment s’ha expressat simbòlicament com la Mare de Déu, dels déus o esperits i de tot l’univers (64). No em refereixo a Maria, mare de Jesús, tinguda per Mare de Déu o theotokos (Concili d’Efes, 431), es tracta de la santedat radical que ho origina i ho impregna tot i que, també simbòlicament, ha rebut el caràcter femení perquè en el període en què disposem d’història escrita, la dona no s’ha manifestat majoritàriament tan agressiva, tan competitiva, tan mundana com l’home i en canvi té de naturalesa la capacitat de parir fills i pujar-los fins a llur maduresa. La transcendència pura no té mare però tampoc fills, ni persones. Però si pensem en déus personats, caldrà compensar-los amb la mare personadora i així ho ha vist la tradició més antiga. I no solament és veritat això en l’ordre mític dels simbolismes (Tiàmat), ans també en l’ordre concret de les experiències místiques (Akaixa). El samadhi o contemplació de l’hinduisme no contempla les nafres de Crist ni el misteri trinitari. Se situa en el no-res, en la no divinitat determinada. És una altra mística, també antesala subjectiva de la transcendència pura.

63.- (LMXD). Cal una altra rectificació de la mentalitat occidental que dificulta entendre realitats fermes, però no fenomèniques, bandejades per la nostra cultura reduccionista. Pràcticament fins al Concili de Trento no es definí la Creació com una acció ex nihilo, “des del no-res”. Certament ja ho començaren a definir a l’Edat Mitjana, el papa Innocenci III (Concili Lateranenc IV, ecumènic XII, 1215, E.S. n.428) i el papa Eugeni IV (Concili Florentí, ecumènic XVII 1438-45, E.S. 706) i es comprometé en ferm Pius IX (Concili Vaticà I, ecumènic XX 1869-70, E.S. 1783 i 1805). Però en totes les tradicions ancestrals i en la mateixa tradició cristiana del primer mil·leni, la creació no fou ex nihilo, ans fou a partir d’una “pasta” original. Tanmateix això es feia tan insuportable als teòlegs que no acceptaven res anterior o simultani a un Déu (61AB), Creador, principi primer i únic de tot l’univers, que finalment negaren tota matèria potencial, l’”argila” primigènia, tan eterna com Déu mateix. En realitat el símbol d’aquesta “argila” primigènia, amb la qual foren pastades totes les coses era Tiàmat (61AA). Per als dogmàtics tridentins, a part de Déu, no hi havia altra cosa que el buit, el no-ser absolut (conceptualització aparentment dipartida: Déu-buit i realment monística: Déu.

64.- (LMXD). Però tradicionalment l’anàlisi donava una conceptualització.tripartida: Déu – coses (res) – “argila” (no coses definides però “pasta” prèvia a qualsevol cosa. “No-res” sol ser, en canvi, interpretat a occident avui com no-ser, com buidor absoluta. Però té gràcia que aquesta interpretació monista de ex nihilo, requereixi la preposició ex. Com si Déu creador fos un prestidigitador que obtingués, per exemple, la presència d’un conill de (ex) la seva mera i pura absència, de (ex) l’estricta buidor. Ja hem dit (62) que per salvar la transcendència absoluta cal compensar l’antropomorfisme del Déu personal amb l’”argila” o les “aigües primordials” de la Mare dels déus, dels homes i de l’univers.

65.- (LMXD). En aquest sentit és il·lustratiu l’estudi etimològic de l’expressió “no-res” i les seves corresponents en altres idiomes. “No-res” ve del llatí i vol dir “no-cosa”. En català, sovint es pren “res” per “no–cosa”. “Res” és sempre “cosa”, quelcom de positiu. Quan diem “res de res”, en realitat volem dir “no-res de no-res”. El “no” és el·líptic, però hi és implícit. Quan ens pregunten: “¿saps res?”, volem dir “¿saps alguna cosa?”. I si responem: “no en sé res”, volem dir. “no sé cap cosa”. El “res” aïllat s’interpreta per “no-res” però hi ha un “no” que cal considerar implícit. Però aquesta saviesa yin-yang subconscient ancestral que conserva l’etimologia de l’idioma català és eradicada per la dogmàtica medieval i per la il·lustració moderna. Tradicionalment “ple” i “buit” són tan reals, importants i difícils d’assolir l’un com l’altre. Els dogmàtics eclesiàstics i els racionalistes actuals, neguen el “buit” i només accepten dogmàticament el “ple”. La microfísica contemporània dóna la raó a la tradició dualista sàvia: matèria/antimatèria, positró/negatró. En la física actual el buit absolut no existeix, sempre hi ha una pasta subquàntica inevitable (Àpeiron, l’aspecte objectiu d’Akaixa). En realitat el “buit” és un “ple” de signe contrari. I l’oposat de “cosa”, de “res”, el “no-res” tan pot ser el buit total com el ple total o fusió de totes les coses. En rigor el “tot” i el “buit” són la mateixa cosa (!!): Porqué me puse en la nada vi que lo habia hallado todo (Joan de la Creu).

66.- En qualsevol idioma sembla que dues negacions afirmen. En català trobem unes quantes expressions com “res” que aparentment neguen, en qual cas “no-res afirmaria”, però que com hem vist afirmen i llur negació nega el conjunt de l’expressió: “no-res”, “no-gens”, “no-cap”, “no-gaire”, “ni mica”, “ningú” (no-algú), etc. “Gens”, “cap”, “gaire”, “mica”, etc. són expressions positives. La mateixa cosa passa amb les expressions equivalents d’altres idiomes: non rien en francès, ni-ente en italià.

66.- (LMXD) És sorprenent que la mateixa cosa passa amb el llatí tan enlairat pels dogmàtics: ex nihilo. La paraula nihil, emprada canònicament per barrar el pas a l’afirmació de quelcom de indiferenciat preexistent a la creació resulta que també és un compost d’una negació (ni-) i d’una afirmació de realitat (-hilum). En llatí hilum vol dir “per poc que sigui”, segons Lucreci i Ennius. Com el català i els altres idiomes, també el llatí té paraules aparentment negatives que només ho són si pressuposen un “no”: frit “engruna”, “busca”, “bri”; floccus “floc”, “bri”, “borralló (non flocci facere “no fer gens de cas”; naucus “pinyol”, “pellofa” (non nauci putare “no tenir en res”). En el cas de la Creació, en rigor, dir que fou ex ni-hilo, és dir que no ho fou a partir de cap cosa determinada, no nega la possibilitat de provenir del Tot indeterminat original (Tiàmat).

67.- I per acabar-ho d’adobar, quan crèiem que l’idioma castellà era diferent de tots els altres, perquè en ell dues negacions negaven: no hay nada, vet aquí que es descobreix que nada no és el buit absolut de la creació dogmàtica ans també és un terme de significat positiu.. Nada ve de nacida i aquest terme és de significat inequívocament positiu. Talment que en rigor nada cal que sigui precedida per una negació explícita o suposada: no hay nada, vol dir no hay nacida. No tenim dues negacions que neguen ans només una negació que nega la cosa nascuda. En català “nada” també vol dir nascuda: “Sis mesos n’hi som estat sens veure persona nada…”. “Nadal”. En castellà una naderia és poca cosa, com una nonada, no una nada, que fóra un algo nacido.

68.- No existeix ni es pot pensar el buit absolut dels dogmàtics religiosos o racionalistes: hi ha coses determinades (“res”) i hi ha la realitat indeterminada (“no-res”, “no coses determinades”).

lluís maria xirinacs i damians, barcelona, abril 2007

Comments Off

Confesso que no havia sentit dir mai aquesta paraula fins a la meva participació en l’Assemblea de Catalunya clandestina als primers anys 70. Aleshores jo tenia quaranta anys. Les decisions de l’Assemblea es prendrien per consens. Les votacions són més pròpies de l’exercici de democràcies més indirectes, més representatives numèricament i més desconfiades. Vaig entendre que el recurs al consens evitava dos extrems: la mecànica i l’anonimat de les votacions massives, d’una banda, i la difícil consecució no sempre desitjable de la unanimitat en la presa de decisions. Aleshores, en ple franquisme, jo, com la majoria del poble petit, no gaudia de cap cultura de debat. No existia el dret de reunió. Sota la por d’ésser descoberts per la policia, anàvem aprenent, com podíem, a discutir en assemblea. I ens en vam anar sortint, si deixem de banda espectaculars caigudes en mans dels cossos repressius, com la mítica dels 113, a la tardor de 1973.

Ara hi ha llibertat de reunió a l’Estat espanyol. No, està clar, en el cas de voler-se reunir els diferents Països Catalans. Horror! Fóra inconstitucional. Només hi ha “microllibertat” de reunió. Les votacions esdevenen inevitables només davant la desconfiança insuperable entre els components d’una assemblea. Consens, de con-sentir, vol dir sentir la mateixa cosa. La desconfiança duu al dissentiment, a l’abandó del consens. Obliga al recurs mecànic en la presa de decisions. L’aclamació per unanimitat, en canvi, és fruit de la confiança radical. Rara avis. El consens s’acosta més a la confiança que a la desconfiança. És veí proper de la unanimitat.

En llatí, cal distingir fides, fe, con-fiança, de foedus, federació, tot i que probablement ixen d’una arrel comuna. La fides s’expressa en el consens. El foedus, en el contracte.. Tots dos són pactes: pacte fiduciari i pacte federatiu. “Pacte” ve de pax. El pacte pacifica diferències en conflicte, en guerra. Hi ha la vera pau i la falsa pau. “De vegades la pau no és més que por”. O, pitjor encara, és la pau dels cementiris. Hi ha paus externes, objectives, formals, jurídiques, executives i , fins i tot, coactives. Quallen en contractes o pactes federals: lleis, directives, reglaments, sentències. I hi ha paus internes, subjectives, fonamentals, festives, voluntàries, amoroses o, fins i tot, doloroses. Quallen en consensos o pactes fiduciaris: compromisos, vots, ofrenes, lliuraments, fidelitats. Calen les dues formes de pacte. Les lleis, estatuts, règims de societat anònima, pactes polítics, reglaments esportius, etc., són objectius, contractuals, federatius, que, si són encertats, s’estructuren en un articulat o esquema precís eficaç. Els polítics parlen molt de consens, però en general el que fan és més aviat un pacte contractual que cada part intenta que s’aprovi i que s’apliqui segons els seus interessos particulars. Es negocia molt i s’intenta fer-ho sempre des d’una posició de màxima força per tal d’arrencar a l’altra part les concessions majors possibles. El contracte surt del debat. El consens, del diàleg. El consens se situa en l’àmbit subjectiu i requereix unió de cors, concòrdia. En les nostres latituds aquesta espècie no té gaire bon nínxol ecològic. Quan se cedeix per a assolir pau se sol fer a contracor. Quan fem política, cada partit es creu en l’obligació de defendre sempre les seves posicions en oposició a les dels altres. Sembla com si contradir fos l’ofici del polític. Gandhi, advocat i polític, tanmateix, creia també en la posició de l’altre. Hi escorcollava tot cercant la veritat amagada en l’opositor. “Hi creia”, tot i que, sovint, no hi veia. Tanmateix sempre preferia la conciliació a la confrontació. “Creure” ve de cor dare, donar el cor… tot i que, en ocasions, se te’l mengin. “Eren un sol cor i una sola ànima”, cim màxim del consens que ateny la rara unanimitat. Les relacions de consens, les relacions cordials resulten gairebé impossibles en un món darwinista en extrem, de competitivitat exacerbada al límit. Lyn Margulis, gran biòloga nordamericana actual, diu que la lluita darwiniana per l’existència no ho és pas tot en l’evolució. Potser, en promig, tirant baix, un 50% de la força evolutiva ve de la seva contrària: la cooperació, fruit del consens. Més d’un bilió de cèl·lules, perfectament individualitzades, cooperen estretament en el nostre cos. Quan el sentiment és compartit es coopera bé. Aquesta conclusió és igualment vàlida per a l’evolució de la societat humana.. EL liberalisme capitalista és una deformació ferotge de com ha d’anar el ver progrés social humà.

Fa pena de sentir: “Pare, fes papers. Que consti tot ben especificat per escrit i davant de notari. No se sap mai que pot passar, ni que sigui entre familiars”. El foedus, el contracte, per un procés degeneratiu, es fa servir d’arma quan ens malfiem, quan hem perduts la fides. Ben al contrari, el contracte humà hauria de ser l’expressió organitzada, expressada, realitzada, concretada de la confiança. Com les obres han de ser el fruit de la fe, no el preu de la fe o l’arma contra la falta de fe o la tapadora de la falta de fe. El contracte perfecte sense confiança, sense consens cordial és un “sepulcre blanquejat farcit d’escurçons”. Igualment quan la fe i el consens no floreixen, tot i poder-ho fer, en obres a través de fets i de contractes concrets i rigorosos es redueixen a un sentimentalisme idealitzat i buit.

Tanmateix, cal insistir més, ara i ací, en el consens que en el contracte, perquè és endèmicament deficient pels nostres verals. El contracte és, sobretot, analític. Versa sobre el detalls concrets de la vida de cada dia. El consens és, sobretot, sintètic. Versa sobre les qüestions més profundes i permanents de la vida. És natural i, fins i tot, necessària la denúncia, la no cooperació, el dissens, la discrepància, la desobediència civil, la resistència, l’oposició, la protesta, l’acció reivindicativa en moltes situacions de la realitat. Caldria, però, saber, també, anar accedint quan calgui a posicions de consens, de concòrdia, d’entesa, de cooperació o col·laboració en els valors bàsics i en les qüestions més fonamentals o urgents de la realitat. Però, repeteixo, el tractament adequat d’aquest segon nivell de la realitat és greument deficient en la nostra, diguem-ne, cultura.

L’espècie humana gaudeix d’una massa cerebral, buida d’instints i disponible funcionalment per a l’educació, tan excepcional que li permet, en cada individu i en cada col·lectivitat, afaiçonar una varietat meravellosa de costums. Si biològicament –com a nació genètica- som iguals gairebé en tot, culturalment –com a nació ètnica- atenyem graus sorprenents de diversitat. Si un cirugià japonès, amb els seus coneixements d’anatomia, pot operar d’apendicitis tant un malalt japonès com un turista català, en canvi, no pot entendre els dos idiomes amb igual facilitat. Igualtat i diferència funden la doble necessitat de consens i de dissens. Fraternitat i llibertat. El liberalisme ha magnificat la llibertat. Cal potenciar la fraternitat: “Tots els homes s’agermanen”. Cal conrear la cultura profunda i compromesa del consens en els valors, en les responsabilitats i en els sentiments més bàsics dels homes. El diàleg a la recerca de consens és l’idioma propi de l’assemblea, on anem tots junts –ensamble (fr.), ensamblados (cast.)- com una sola persona col·lectiva

Finalment, vull evidenciar dues classes de consens: consens en la semblança o en la identitat i consens en la diferència o en la contradicció. El primer és més fàcil. Tots el practiquem. Concordem sovint perquè tots creiem la mateixa cosa. És pràctica comuna en els col·lectius d’amistat, d’afinitat. El segon és més difícil i, tanmateix, és el més necessari a casa nostra. Con-cordar, con-sentir conjuntament en una mateixa cosa per a bé d’aquest conjunt, malgrat en el fur privat es pensi diferent o en contra. Convertir allò diferent, allò contradictori en complementari. Assolir la síntesi de contraris.. Sembla la quadratura del cercle. Però és una fita possible, seductora, fascinant. És la gran obra d’art alquímica: “Quan de dos es farà un…”, diuen, des de fa més de dos mil anys els essotèrics. És la superació dels conflictes. És la vera pacificació vivent. En parlarem un altre dia.

Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 9.9.2000.

Comments Off

Els alemanys estan contínuament inventant paraules noves. Diuen que això afavoreix el pensament filosòfic. Els francesos no suporten la introducció de neologismes. Diuen que enterboleixen el llenguatge clar i distint. Potser els catalans podríem ocupar un terme mig i permetre’ns d’inventar-ne algun. Jo avui proposo la introducció d’un nou mot, que de fet ja existeix en els diccionaris, però al qual vull donar un significat més estricte. Ja sé que no tothom qui vol pot introduir, en el feix de costums que és un idioma, un nou mot amb èxit popular. Els costums varien molt lentament. Poso tres exemples de neologisme triomfant: “Superar-se”, tal com s’usa popularment avui és d’origen hegelià, “acomplexar-se” és d’origen freudià i “alienació” d’origen marxià. Esdevenen vives les paraules noves si encerten a anomenar millor realitats vives mal anomenades.
La nova paraula és “demòtica”, que no cal confondre amb “domòtica” o informatització de la llar, treta de la paraula llatina “domus”. Ací, “demòtica” ve de “demos”, paraula grega que significa poble. Tant el Diccionari de l’Institut d’estudis catalans com el de l’Enciclopèdia catalana ens la defineixen com a adjectiu femení referent a cosa del poble, que pertany al poble, que és popular. Joan Coromines, amb la seva proverbial meticulositat ens explica que és paraula culta i tardana. El primer document conegut en el qual apareix és de 1868, amb el títol de “Diccionari Suplement de tots els diccionaris publicats fins ara de la llengua catalana”, escrit per una Societat de Literats i revisat per A. Costa. L’editorial fou l’Espasa que ja era fundada per aquells temps..
Per què vull donar èmfasi a aquesta paraula? Perquè vindria a anomenar una realitat important que ha estat ocultada, marginada i reprimida durant més de dos segles i que cal urgentment rehabilitar. No és la primera vegada que en parlo. “Domòtica”, si és allò referent al poble, es fa necessària en paral•lel a l’altra paraula que encapçala aquest article, la paraula “política”, l’ús de la qual és plenament acceptat. Tothom sap que és un polític, fer política, una decisió política, economia política, la “classe” política. Tant com avui dia n’és de desprestigiat el contingut, n’és de prestigiat l’ús sociolingüístic. En totes les societats occidentals, autoanomenades democràtiques, s’ha cavat un fossar entre el poble i els polítics. Cabalment ara que l’Estat espanyol accedia a la democràcia! Aquest desprestigi ha anat creixent poc a poc i ve de lluny.
Així com els romans distingien el Senat i poble, “Senatus populusque romanus” (el Senat i el poble romà) així els grecs distingien la política i poble, “polis kai demos” ( la política i el poble). He triat l’arrel grega “demos” de poble per similitud amb la paraula grega “polis” de política. La gent sap molt grec sense saber que en sap. Tothom usa la paraula d’origen grec “política” sense creure’s saber grec. Doncs, també pot tothom avesar-se a dir “demòtica” sense complexos. Com els polítics veten l’ensenyament del grec a l’escola l’anirem aprenent al carrer.
A Grècia “polis” era la política, no la comunitat humana municipal. En la nostra gran ignorància “il•lustrada” ens creiem que polis, del grec, o ciutat, de “civitas” llatína, és la comunitat humana d’un territori. El transport metropolità, l’àrea metropolitana, la metròpolis (la mare de les “polis” en grec), la gran ciutat, la ciutat de Girona (mai no es diu el poble de Girona), tot ens sembla que fa referència a la comunitat humana d’un municipi o supermunicipi. I, en el fons, no és així. S’ha interposat una perversió del llenguatge que ofusca la ment i castra l’acció.
A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien “natio” en llatí i “genos” en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc, llars, barris , municipis, comarques, etc. formaven el “populus”, el “demos”, meravellosament vertebrat en el seu interior. Apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, “nationes” o “genoi” de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”. És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, genera un parentiu estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de polític. ¿Havíeu pensat mai per què parlem de pare polític quan ens referim al sogre o de fill polític si parlem del gendre? La política és una relació extra i supracomunitària., extra i supra popular. Política i demòtica són dues coses essencialment diferents. Ciutat i poble també. Ara equivocadament la ciutat és un poble més gran i prou. En el fons no és així.
En els temps de la Il•lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, de la revolució francesa, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques. les regions, les nacions, etc. Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”: cinquanta milions. Ja Grècia es queixava de la massificació: “plethýs” en comptes de “demos”. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el “populus” fins a convertir-lo en “plebs”. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política ha destruït el poble, el “demos”. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, nacionalitat en el passaport en comptes de ciutadania, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic. Se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta “democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums. Mai no es vol permetre una informació no políticament correcta, no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. La mateixa cosa cal dir del debat públic, de l’opinió pública, de les decisions públiques, de les accions públiques, no oficials, que no han d’ésser censurades per interessos polítics. No hi ha vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l’Estat autoritari, han fabricat des de l’Estat un àmbit privat massificat amb el que s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica. L’individu s’ha idiotitzat, ha esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària. L’Estat s’ha inflat i ha esdevingut crònicament endogàmic, talment un monstre Leviatan devorador del poble.
Com que tot això no m’agrada gens, com que cal salvar de l’estat de coma el poble, fa anys que vaig abandonar la política i vaig decidir de dedicar-me a la demòtica. No sóc polític. Sóc demòtic. I, sense moure’m ni un pèl del territori públic de la demòtica més estricta, exigeixo als individus estrictament privats que s’afanyin a desplegar la seva dimensió comunitària atrofiada i dimissionista i als endogàmics poders oficials de l’Estat que s’afanyin a replegar la seva dimensió comunitària hipertrofiada i abassegadora.

Lluís M. Xirinacs. 24.6.2000.

Comments Off

He encetat un acte testimonial: m´estic a la plaça de St. Jaume de Barcelona, de 9 del matí a 9 del vespre, des del dia primer d´enguany. L´acte va adreçat a tots els habitants de tots els Països Catalans, sense discriminació d´origen, amb la sola condició que se sentin corresponsables de la nació catalana: que assumeixin el seu passat i el seu present, i que vulguin participar en el seu futur. Els demano la constitució d´assemblees responsables de carrer, barri, districte, municipi, comarca, regió i país fins a coronar l´Assemblea dels Països Catalans generadora de la declaració d´independència per vies plenament solidàries i estrictament no-violentes. Si les forces físiques m´ho permeten, no em retiraré mentre no s´acompleixi aquesta finalitat.

Tinc edat. No vull liderar res. És l´hora de les noves generacions. Senzillament convido. És un dret. Cadascú respondrà com voldrà. No m´adreço ni a autoritats foranes ni nostrades. Ni a les formacions polítiques amb intenció electoral. Tampoc m´adreço a qui no vulgui participar en la comunitat humana de la nostra nació, tot i que la invitació sempre restarà oberta si els remisos reconsideren llur decisió. Crec que la sobirania radical o responsabilitat plena d´un poble rau cabalment només en aquells que se’n senten responsables. La resta o són estrangers residents o transeünts, i caldrà respectar-los amb totes les ancestrals virtuts de l´hospitalitat, o constitueixen aquesta adolorida massa migratòria que, per raons econòmiques, socials, polítiques, etc. ha hagut d´abandonar la terra dels seus pares i encara no ha pogut, sabut o volgut entrar a participar en la comunitat de destí. I caldrà tot l´amor del món per, una i una altra vegada, animar-los doucement a participar en l´aventura de la nació de destí, amb l´aportació de llurs tradicions d´origen, despullats de tota hetero-determinació forana. És difícil, ja ho sé. Però és l’única solució en servei de la pau, en un moment en què el gruix dels conflictes sagnants de la Terra és d´origen explícitament nacional. També reconec que si les transnacionals de l´economia, de la cultura i de l´esperit no hi col·laboren, la pretensió esdevindrà pràcticament impossible. Excuseu-me la vanitat, però dic que només m´agradaria tenir el premi Nobel de la pau per demanar això amb suficient autoritat pública mundial a aquestes transnacionals. Especialment, cal aconseguir frenar l´excessiva mobilitat de capitals, ja demanada tímidament pel president del FMI, com a principal causant de tant de dolor humà.

D´aquestes consideracions es dedueix que tot i exigir la independència del meu poble, en realitat estic exigint la independència de tots els pobles de la Terra en l´esperit de les declaracions de la ONU. Em sembla que és la tasca pacificadora més urgent del nou mil·leni i la dissolució definitiva dels imperialismes històrics, en el nostre cas de l´espanyol i el francès, i la reordenació d´Europa i del món sencer segons la voluntat de les nacions i llurs federacions lliures internacionals, en el sentit etimològic de la paraula.

Abans de tancar aquesta exposició de motius, vull afegir que la independència que exigeixo per al meu poble i per a tots els pobles de la Terra és una independència real i plena, no ideal ni superestructural. Cal que, a tots els nivells, el domini públic sigui alliberat del domini privat i del domini oficial, i sigui institucionalitzat en forma d´assemblees sobiranes, repeteixo, a tots els nivells, finançades pels pressuposts oficials ordinaris. Només elles són les dipositàries radicals de la sobirania, si es responsabilitzen de totes les dimensions de la respectiva comunitat humana. Només en el seu si pot circular una vera informació pública. Només elles poden generar debat, opinió i decisió públiques. I, només sí elles existeixen, manar oficialment (ofici i servei) serà de veritat obeir directament la voluntat del poble: la democràcia que tots desitgem i de la que tan mancats estem.

Segle XXI. Segon mil·leni de la nació catalana. Model bo, em sembla, per a tots els pobles de la Terra que vulguin acceptar: al costat de la dialèctica crítica i diferenciadora dels partits tradicionals, la dialèctica de consens cordial i compromís objectiu de les noves assemblees.

Lluís M. Xirinacs, 25 de gener de 2000, Barcelona, Països Catalans

Comments Off

Ens troben a Grècia a l’any 423 a de Crist.. Un conjunt de nacions independents, espartans, grecs, i altres pobles veïns, que descobriren la democràcia. Però tot aquell procés històric convulsiu, com tots els processos històrics, no s’estalvià de provar l’oligarquia dels TRENTA TIRANS, on un personatge clau de Grècia SÓCRATES, es negà a obeir l’ordre de capturar un ciutadà condemnat a mort perquè no estava d’acord amb el pensament oficial de l’oligarquia dels TRENTA TIRANTS.Després tornà la democràcia, i en aquesta situació Sòcrates comença a explicar el seu pensament amb els sofistes servint-se de la ironia, o de fer unes preguntes que havien de respondre els seus acompanyants en el diàleg SOCRATIC, fins a portar-los al reconeixement de l’existència d’una Veritat Absoluta, aclarint i marginant aquella boira espessa dels deus mitològics que tapaven el Sol.

Parlava sobre les costums tradicionals i sobretot pervertia la joventut explicant-li que aquella caterva de deus eren obra dels homes i per conseqüent, no podien ésser adorats ni demanar-los-hi protecció dels seus mals. Que l’arma de debò que ens feia moderns i alliberats era la racionalitat.

Els seus pares eren un escultor i una llevadora. I Sòcrates deia que sols ajudava a néixer la nova realitat, com fan les llevadores. Que la vida la porta cada persona dintre seu, i ell amb el diàleg l’ajudava a descobrir i fer néixer dins el cor de la gent la Veritat Absoluta.

Sòcrates fou acusat de persona no religiosa que pervertia els jovent i malparlava de la vida i la moral tradicional dels deus mitològics establerta dins la societat grega.

I fou condemnat a mort. El tancaren a la presó; i durant el mes que hi havia de burocràcia, des de la sentencia de mort fins a la seva execució, un seu deixeble anomenat Critó li havia proposat escapar-se. El s’hi negà; i després d’un llarg diàleg sobre la Mort i el Més Enllà , Sòcrates, serenament, es va prendre la cicuta i morí. El “Més Enllà “era entrar dins la visió mítica del “JO,SOC” ( abans, durant i després del temps i l’ espai) amb que es definí Yavé quan Moisès li preguntà a la bardissa encesa que no es consumia a dalt al Sinaí: ¿qui li diré que m’envia al Faraó ? Perquè el TEMPS va néixer quan feu explosió el Big Bang, i morirà, lògicament a la fi del procés històric, que Teilhard de Chardin en diu OMEGA. O Sant Joan en diu: “ Jo soc el Principi i el FI”. (Apocalipsi)

Sòcrates no va escriure res. Però ja en vida anaven apareixen Centres Socràtic on es formaren en Plató, Aristotels i altra gent, amb la seva tècnica del diàleg per descobrir la racionalitat, i que es refermà definitivament. Dins de la línia d’ aquest pensament raonat, Sòcrates ( excepcionalment parlava d’un DAIMON (o d’un “Déu interior” de caire irracional, que desborda la raó) que el duia a identificar-lo amb les necessitats naturals – tant físiques com espirituals- de l’home i la dona no esclavitzats per res extern o intern, i s’assolia així “l’auto domini” i la veritable llibertat.

De tot el fons i l’ amplària de la nació grega, el que n’ha quedat com fonament és SÓCRATES, que no va escriure res!

Tampoc Jesús de Natzaret –el Referent Absolut d’ en Lluís M. Xirinacs- no va escriure res, i també va anar morir perquè sabia que el seu missatge anava contra la llei establerta i oficial del temple de Jerusalem i que ja hi havia la voluntat oficial de matar-lo (com Sòcrates) per part dels grans mandataris Anàs i Caifàs .

En Lluís M Xirinacs es feu un tip d’ escriure; com Ramon Llull que fou un altre dels seus referents, i l’ acompanya en la seva mort en el llibre “l’ Amic i l’ Amat!. i també fou deixeble d’en Gandhi, en el camí de la no-violència. Xirinacs ja ho havia dit tot, i sabia que la democràcia l’havia arraconat i marginat, i li havia posat un drap lligat a la boca. Havia nascut el Grup RANDA, GERMANIES, ETC. i una colla d’ amics íntims com en Rodri, Imma Albó, Jordi Maluquer, Joana Villemur, Jordi Vigué, Ricard Lobo, jo mateix i molts d’altres, que fem la nostra feina com a CENTRES SOCRÀTICS autònoms, que han de perpetuar el seu missatge en mig del poble català. Xirinacs amb la seva ofrena per amor a l’ AMAT ha salvat l’ Honor de Catalunya tant desmanegada i desorientada! I ens portarà a ésser un Nou Estat Europeu.

Aquest monument d’ en Jaume Rodri, davant del Taga, a Ogassa, ens cridarà cada any, a retrobar-nos, just on va caure mort Xirinacs, per veure com funciona el nostre treball, al voltant de la seva herència, el grup RANDA, GERMANIES I ELS SEUS ENTORNS, PER VENIR-HI A RECOBRAR FORCES, PER ASSOLIR CATALUNYA UN NOU ESTAT EUROPEU

Mossèn Josep Dalmau

Comments Off

Benvolgut Lluís Maria, D’ençà la teva transfiguració l’agost del 2007, Catalunya ha perdut físicament un referent i sobretot un “colpidor de consciències”. El teu trànsit pel vell país ha estat constantment un exercici de denúncia i d’incomoditat. En els temps que vivim, del socialment sostenible i del políticament correcte, la teva figura ens incomodava a tots. Els professionals de la política instal·lats en les seves “menjadores col·lectives” feia anys que no et podien mirar a la cara sense envermellir. Els professionals, suposadament religiosos, “oprimidors de consciències” i al servei de la multinacional vaticana, feien que no et veien. Finalment a la ciutadania del país, se’ns feia un nus a la gola al constatar la nostra feblesa davant les propostes radicalment justes i alliberadores que ens plantejaves.

Vas decidir tancar la teva epidermis a la terra que et va veure néixer i tornar prop del coll de Jou, entre el Taga i Sant Amanç per tornar als arrels de l’abat Oliba i del Comte Guifré. Ara ja no ets matèria i t’has convertit en essència d’una font energètica que no deixa de brollar, i per tant, no ens pots abandonar.

És difícil establir quines són les teves relacions actuals amb les forces que regeixen el cosmos i quina és la teva capacitat d’influir-hi, perquè segurament també ets un inconformista amb les forces que regulen els esdeveniments del planeta.

Però et preguem que no ens oblidis i continuïs influint:

• Per esperonar la lluita de les civilitzacions oprimides en busca de la justícia i els seus drets com a persones.

• Fer neteja a la teva ”Església” per foragitar els acòlits jeràrquics i opressors que han falsejat i desdibuixat el missatge evangèlic.

• Restablir l’ordre moral de les persones per damunt dels interessos productius, econòmics i competitius.

• Retornar la dignitat humana de servei al país i a les persones, de tots els dirigents i col·lectius polítics que regeixen el país.

• Enviar nova llum i cremar la mala llavor de les lluites caïnites que tot sovint estan presents en el camí cap a la independència del nostre país.

• Ajuda’ns per salvar els mots, la nostra llengua, la teva, la dels avis, la del comte Guifré i la que acull als nouvinguts, perquè ella sola, és feble i nosaltres els catalans no en sabem prou per defensar-la

Des de la Cal, i molt segur altres col·lectius, dóna’ns força i perserverància per continuar treballant perquè aquest sigui un país normal, sense ingerències, lliure, on els drets col·lectius prevalguin per sobre els individuals partint sempre del respecte a la llibertat de les persones.

Des de la Cal, gràcies Xiri.

Pla del Pegot 24 de juny 2.008

Festa Nacional dels Països Catalans

Comments Off