Convocatòria per diumenge 3 de gener del 2010 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

 

El proper 1 de gener de 2010 farà 10 anys que en Lluís M. Xirinacs es plantà a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per convocar l’Assemblea dels Països Catalans.

 

La propera trobada a la PLAÇA DE SANT JAUME de Barcelona, impulsada des de germanies per continuar i difondre el projecte de Lluís M. Xirinacs l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES, serà el proper diumenge, 3 de gener de 2010 a les 11,30. Adjuntem el document que serà llegit a la Plaça i us convidem a llegir les Darreres Entrades de xirinacs.cat, especialment: El deure de la independència de Lluís Maria Xirinacs, aquesta entrada de senzillesa per a rebre el nou any… El jardí d’en Xirinacs (abril-2008) i el Manifest «CRIDA-2000. PAÏSOS CATALANS»:

MANIFEST

«CRIDA - 2000. PAÏSOS CATALANS».

 

1. Convoco l’Assemblea dels Països Catalans.

 

La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.

 

Convoco l’Assemblea dels Països Catalans, convoco tots els habitants de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes Balears i Pitiüses, del País Valencià, del Principat d’Andorra i del Principat de Catalunya, siguin de la procedència que siguin, amb consciència de pertànyer a una nació amb arrels mil·lenàries i que anhelin la responsabilitat del seu futur.

 

La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d’Europa, en la línia de les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU, en la seva singularitat i en igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra.

 

–«La independència no es demana, es pren»–.

 

2. El poder dels poderosos.

 

Nosaltres hem mantingut el poder dels estats espanyol i francès. Cal que aquest poder i el dels imperialismes polítics, religiosos, militars, econòmics o culturals estiguin sotmesos a la qualitat de la nostra convicció d’ésser una nació digna de regir el seu destí.

 

La nostra força de poble no s’alimenta d’aquests poders.

 

El poder acumulat en les estructures polítiques i socioeconòmiques del nostre propi poble, desposseït, en la base, d’informació fidedigna, d’opinió i de decisió públiques, segrestades pels nostres polítics en exercici, es fonamenten en la nostra passivitat resignada.

 

Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble.

 

–«Lluitarem contra el fort mentre siguem febles»–.

 

3. Una veu ferma i sincera.

 

Ara és el moment que els nostres partits, sindicats i Institucions escoltin la nostra veu, una veu realment ferma i sincera. Ara és el moment que la voluntat del poble esdevingui la veu de la responsabilitat solidària, amb les mans lliures per acollir en germanor totes les diferències i diversitats interiors, sempre que no vulguin destruir la nació i retornar-la a la subjecció que ha patit durant els darrers segles.

 

Ara és el moment de satisfer la nostra ànsia de solidaritzar-nos amb els desposseïts de la nostra terra i amb les nacions explotades i oprimides del món, tot començant per les més properes, i de renunciar per sempre més a tota agressió expansiva.

 

–«Lluitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts»–.

 

4. A fi d’avalar la sinceritat d’aquest manifest.

 

A partir de l’u de gener de l’any 2000, símbol d’una nova vida de llibertat i responsabilitat per a la nostra pàtria, emprenc un acte testimonial d’afirmació de sobirania. I em planto.

 

No he sabut trobar millor manera que manifestar-me sense soroll de les 9 del matí a les 9 del vespre, tots els dies de l’any, davant el Palau de la Generalitat del Principat de Catalunya.

 

Espero que la salut i les forces permetin de mantenir-me en aquesta actitud fins que es constitueixi una vera Assemblea dels Països Catalans, generadora de la declaració d’independència per vies plenament solidàries i estrictament no violentes.

 

Així mateix, espero que altres persones del meu poble, amb la mateixa actitud, es creguin amb deure de prolongar la meva acció davant les altres Generalitats o davant de Consells Comarcals, Ajuntaments de municipi o de barri, etc.

 

–«Jo sóc poble, tu ets poble»–.

 

5. Acollint-me a un dret indiscutible.

 

M’acullo al dret de qualsevol persona adulta a fer una crida a favor de la comunitat. I convido tota persona, que se senti catalana i que vulgui la independència dels Països Catalans, a comprometre’s públicament.

 

A aquest efecte s’inscriurà en l’Assemblea del seu territori (barri, municipi, comarca, regió o illa, país) o, en el seu cas, la crearà. Aquesta Assemblea i altres del seu nivell aniran substantivant Assemblees, cada cop més generals, fins a constituir l’Assemblea dels Països Catalans.

 

La força («-cràcia») del nostre poble («demo-») rau en la consistència d’aquesta Assemblea d’Assemblees, que hauran d’intentar arribar fins a la llar més humil o la masia més aïllada. En aquestes Assemblees, a més de la promoció de la independència, es tractarà de qualsevol tema que condueixi a la millor vida de la nació i, així, s’anirà enfortint la maduració de les seves noves responsabilitats.

 

–«¿Qui prendrà cura de l’ànima catalana?»–.

 

El poble català és el subjecte col·lectiu actiu de la sobirania nacional.

Aquesta crida, abans que un emplaçament als Estats espanyol i francès, és una proposta dirigida al poble català.

 

Lluís M. Xirinacs i Damians.

Barcelona, 1 de gener de 2000.

 

Per a ser llegit el 3 de gener de 2010 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

 

A títol de suggeriment. Us posaré un exemple de com podrien anar les relacions entre el domini públic o popular, sobirà i el domini polític, estatal, oficial, ministerial, servidor. Cal tancar equilibradament el cercle: autoritat -> poble, poble -> autoritat. En etapa electoral: l’Assemblea oberta de cada nivell de cada territori (en el cas d’un municipi, no és l’Ajuntament: Estat a nivell municipal) és convocada per a consensuar i contractualitzar els interessos i les il·lusions del barri, municipi, etc. D’ací en surt el programa públic de barri, municipi… A continuació es convoquen els representants dels partits polítics que siguin presents en aquell àmbit. Tots alhora. Se’ls exposa el programa. Ells el consulten amb els seus respectius comitès centrals. En successives sessions es dialoga: poble-polítics. Dels acords o desacords entre el poble i els polítics s’aixeca acta notarial. Així el poble acaba sabent que vol: opinió i decisió públiques. Després la gent vota qui vol, segons allò que ha vist i sentit. La gent pot fer allò que s’ha reservat de fer, segons l’esmentat principi de subsidiarietat i pot, a més, recordar els compromisos dels polítics electes i criticar-ne l’execució ben o mal posada per obra durant el quadrienni. Quatre anys després, al nou període electoral, en l’Assemblea, davant dels partits es llegeix l’acta de la convocatòria anterior. «¿Ha estat aquest partit, en aquest quadrienni, representant o suplantador del poble?». Per a això cal que el poble recuperi la seva majoria d’edat, la seva fe en sí mateix, la seva memòria col·lectiva, el sentit de llibertat i de responsabilitat, la seva ampla i gratificadora dimensió social que satisfà aquell amagat i reprimit desig d’universalitat que tots duem dintre. No cal dir que fóra encara més expeditiu que tots els càrrecs d’autoritat legislativa o governativa, acomplert llur termini legal, que caldria curt, fossin jutjats d’ofici per a glòria o càstig dels seus detentors.

 

La cura de l’Ànima de la Comunitat. Un altre tema important. Haurem de recuperar el sentit espiritual o sagrat, lliure i creatiu, de la persona individual i de les persones col·lectives: llars, barris, municipis, comarques,… en l’esperit del Regiment de la Cosa Pública (1384-85), esmentat suara, escrit pel franciscà Francesc Eiximenis, clavat a la taula de la sala del consell de l’Ajuntament de València per guiar els regents de la ciutat. Cal que cada persona individual trobi el seu camí espiritual interior. Cal que cada llar, cada barri, cada municipi, etc., recuperi la seva pròpia i singular ànima, la seva subjectivitat profunda original i cal que aprengui a expressar-la mitjançant un imaginari genuí, una litúrgia autènticament viscuda, sorgits de la seva pròpia vitalitat històrica i actual. Haurem de revisar les humiliants submissions vaticanistes medievalitzants i l’imaginari col·lectiu excessivament dependent de cultures alienes i llunyanes. Són sistemes alienadors induïts pel poder de dalt a baix. Si aneu pels pobles de Catalunya veureu en cada poble el gran campanar i la gran església. La campana des de l’alterosa torre cridava a assemblea, com el «muezín» islàmic crida des del «minaret» o l’«irrinzi» ancestral bizkaitarra crida des dels cims a reunió a l’entorn de l’arbre de Gernica. Aquest cridar o convocar solemnement, en grec, es deia «ek-kalein» i d’ací es deriva la paraula «ekklesía» i la nostra corresponent «església», la gran reunió, l’Assemblea. El temple és la gran sala del poble, gairebé sempre pagada i construïda pel poble. És del poble. No és ni de l’església, ni dels capellans, ni de la comunitat parroquial, tot i que els papers i registres oficials diguin el contrari. Pertany al poble i és la seu natural de la seva Assemblea. Pregunteu-ho sinó als jueus que són, cabalment, els que ho varen inventar (qahal). En comptes de bateigs, confirmacions i primeres comunions en una comunitat idealista, caldria una autèntica litúrgia (leiton ergon, acció del poble) espiritual d’iniciació a la autodeterminació, al compromís públic («posada de llarg», «presentació en societat») pactat amb la llar real en una edat primicera, amb el barri real poc després, amb el municipi real, etc.; majories d’edat, amb les llibertats i les responsabilitats corresponents, esglaonades i creixents. Al llarg de l’etapa evolutiva de l’educació de l’infant, caldrà preparar una escala de proves a superar, a l’estil de l’escoltisme, per iniciar els nens i els joves gradualment al coneixement i al compromís amb les Comunitats troncals cada vegada més amples, amb festa i cerimònia incloses. A major generositat, a major magnanimitat, major opció a col·laborar en una Comunitat més alta. El cens de cada territori, gestionat per l’administració de l’Estat del nivell corresponent (per exemple: l’Estat municipal, l’ajuntament, només tindrà el cens detallat de barris del municipi corresponent; si es vol el cens d’individus s’haurà d’anar a la família corresponent) haurà d’estar a l’abast de la gent compromesa en cada nivell, amb la mateixa facilitat d’accés i consulta amb què consultem la biblioteca del barri. Abans de saber quina tragèdia passa a Bòsnia hauríem de saber quina en passa al pis de dalt de casa nostra. Així el poble esdevé un organisme vivent. Deia Sòcrates: Com el metge cura el cos, ¿qui tindrà cura de l’ànima (epiméleia)? I, en especial, deia, qui tindrà cura de l’ànima de la ciutat d’Atenes? ¿Tot s’ha de reduir a aprovar pressuposts i asfaltar carrers? Moltes més coses afegiria.

Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999).

 

Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció germanies.

 

 Lluís Maria Xirinacs i Damians

Febrer de 2007.

Comments Off

LLUÍS M. XIRINACS i el seu model filosòfic

GLOBÀLIUM

 

Model global i, per tant, no només científic ni només filosòfic en sentit estricte; també estètic, pràctic, metafísic, lògic, psicològic, social, econòmic, místic, etc., a la recerca d’una teoria i mètode de modelació global de la realitat.

Els inicis es troben a l’època en què era estudiant al Seminari d’Iratxe (Nafarroa).

Juntament amb altres dos amics assajaren un mètode per tal que ells i els seus companys, despleguessin al màxim llurs aptituds i coneixements per aportar el millor de si mateixos. Aquest plantejament, tot i l’èxit que assolí o tal vegada per aquest motiu, topà amb l’oposició de les jerarquies eclesiàstiques i els fou rotundament prohibit d’aplicar-lo.

Un cop comprovada la utilitat d’aquest primer intent, Lluís M. Xirinacs decidí continuar amb la tasca d’investigació i d’elaboració d’una visió global de la realitat. Aquest esforç continuat de més de cinquanta anys, donà com a fruit, el GLOBÀLIUM. De moment, se n’ha publicat la primera part, el MODEL MENOR (UN MODEL GLOBAL DE LA REALITAT. Abadia Editors, 2007), exhaurida. Ens trobem a l’espera de millors moments econòmics per tal de fer-ne una nova edició.

De la segona part, el MODEL MAJOR, deixà les bases acabades en un 90% tot i que és un model inacabable. Hi ha un munt de perspectives obertes a múltiples aplicacions que es podran anar completant, per qui vulgui i s’hi vegi amb cor.

Durant aquests anys, s’han format diversos equips de treball sobre el MODEL.

El darrer, el TALLER D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM, fou iniciat pel mateix Lluís Maria el 2004.

L’agost de 2007, en Lluís Maria Xirinacs va cloure la seva vida amb el suprem gest explicat a l’ACTE DE SOBIRANIA, missatge adreçat al poble català.

El setembre d’aquell mateix any, els membres del Taller d’Investigació, decidirem continuar la tasca seguint la línia iniciada amb la intenció de fer-hi més aportacions, preservar aquesta obra gegantina i fer-ne difusió. Actualment més de deu persones formen part de l’equip.

Des del curs passat disposem d’una nova eina, es tracta del bloc d’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM. De moment, s’hi poden trobar diversos aspectes i categories del Model, treballats en les darreres sessions del Taller d’Investigació i a poc a poc s’hi aniran incorporant nous materials.

Ens trobem a les vigílies de NADAL del 2009 i l’equip d’investigació us ofrena com a regal el poder-hi accedir: http://xirinacs.wordpress.com/

També teniu l’enllaç dins de l’apartat d’OBRA de xirinacs.cat.

Si aneu a l’AGENDA d’aquest blog, hi ha informació dels cursos que sobre el GLOBÀLIUM s’imparteixen a la seu de la Fundació Randa.

Aquesta tesi vol ser una aportació a la Filosofia de la Cultura humana i còsmica. L’arrel *kl- indoeuropea de la paraula cultura, la mateixa de la paraula cicle, d’origen grec (cf. «enciclopèdia», «en-kyklo-paideia», «ensenyar en rodó»), significa «girar» el terròs amb l’arada en l’agricultura, o girar la pedra contra la pedra per tallar una destral… La cultura és rodona. Cal arribar a comprometre tots els homes, tota la realitat, no en situació d’hemicicle parlamentari tancat per la presidència, ans en cicle sencer o rotllana sardanística de germanor, on el divers sempre hi cap, on els oposats somriuen i es piquen l’ullet a distància, on floreix el coneixement i la pau de la festa de la vida.

Lluís Maria Xirinacs i Damians. Escrit sobre la tesi: UN MODEL GLOBAL DE LA REALITAT, titulat: Presentació. Barcelona, març del 2006.

 

EQUIP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS

 

 

 

Can Julià de Sagrera – Breda (La Selva), 5 de novembre de 2006.

Discount software CA Personal Firewall 2009 cheap software cheap software discount buy software discount Adobe Dreamweaver CS3

Comments Off

EL DEURE DE LA INDEPENDÈNCIA

 

Pel fet de posar-me testimonialment a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona reclamant la independència dels Països Catalans s’ha suscitat una gran oposició a aquesta idea d’independència. S’han desvetllat els dimonis mig adormits dels independentismes més guerrers, del racisme, de la intolerància, de les fronteres i lleis d’estrangeria, dels atemptats, de les massacres, dels genocidis, etc. ETA, Bòsnia, Kosovo, Txetxènia, etc. ¿No estem millor com estem?

 

¿S’adonen els que així pensen que cal distingir entre independents opressors, els dependents oprimits, els independents egoistes i tancats i els independents oberts i fraternals? ¿S’adonen que si tot es barreja desapareixerà la diversitat que tant preconitzen? ¿S’adonen que si allà, on ha nascut i crescut una nació diferent, no es protegeix aquesta font de diferència, desapareixerà la diferència del món? ¿S’adonen que l’internacionalisme és impossible si no hi ha nacions diferenciades? ¿S’adonen que la culpa dels conflictes rau en l’interès privat d’uns empresaris que no respecten les arrels dels treballadors i només busquen pagar menys i lucrar-se més? ¿S’adonen que la causa principal de tants problemes és la llibertat de moviment de capitals, a la recerca del major benefici, que obliga al moviment tràgic dels treballadors? «Els treballadors, deia Marx, no tenen pàtria». Però la persona humana concreta que hi ha darrera el «treballador», sí. Marx, amb la seva precisió característica hauria d’haver dit: «la força de treball no té pàtria, el treballador sí». S’usa la força de treball i no s’estudia el treballador, que pertany al grup dels dependents oprimits i que, sovint sense adonar-se’n, en el país de destí, pertany al grup dels dependents opressors.

 

És il·lustratiu de la confusió mantinguda que la paraula «independència» és un obstacle insuperable per: 1. el Partit Popular (PP), 2. el Partit Socialista (PSC-PSOE), 3. Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-V), 4. Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i 5. la gent de les diferents tendències anarquistes. ¿Com pot ser que grups d’ideologies tan diferents i fins i tot oposades coincideixin en el mateix rebuig?

 

Tota persona individual o col·lectiva, arribada a la seva majoria d’edat, a la seva maduresa, no solament té el dret inalienable a la seva independència, ans també en té el deure. Qui arribat el moment no exercita la independència, la pren o lluita amb totes les seves forces per aconseguir-la o recuperar-la si l’ha perduda és una persona immadura, infantil, provinciana, còmplice de l’opressió manifesta. Li deia jo a Santiago Fisas, ex Director General d’Esports d’Espanya, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona i militant del PP: «Tu no acceptes la independència de Catalunya. Per consegüent vols la dependència de Catalunya, oi? Digues-ho tu: «Jo vull la dependència de Catalunya»». No va voler dir-ho davant dels altres. I vaig reblar: «Tu allò que vols és que Catalunya depengui de… Digues-m’ho tu: «Vull que Catalunya de…» ¿De qui vols que depengui?». No ho va voler dir. És una cosa que ningú amb seny no pot dir sigui conservador, socialista, comunista o anarquista.

 

La majoria d’edat d’una persona individual marca l’inici del dret i del deure de la seva independència, de la seva sobirania. Això s’accepta socialment i jurídicament. Però, sense cap raó, no s’accepta per a les comunitats o persones jurídiques a nivell social. Es toleren i practiquen tota classe de dependències i subjeccions imperialistes en nom de no sé quin dret indestructible de la pàtria, a la intangibilitat de fronteres sempre establertes a cop de canó. Aquesta sobirania només individualista és el fonament del neoliberalisme salvatge que cerca la massificació homogeneitzadora de la Humanitat per a estandarditzar els productes i obtenir més lucre amb menys cost. També simplifica la feina política (?) i la redueix a l’aplicació d’inexorables lleis deterministes de la física newtoniana.

 

Una altra objecció comú contra l’afirmació del deure universal a la independència és la falsa convicció de la necessitat ineludible de la interdependència en el dens i integrat món actual. Qui pensa així reintrodueix la dependència per la porta del darrere de la nostra societat. Certament hi ha interdependència, però és vera dependència antidemocràtica, pura ofensa a la dignitat de les comunitats humanes. Cada comunitat cal que sigui verament independent en les seves decisions. I a partir d’aquí, des de la seva existència independent radical pot i deu pactar i consensuar col·laboracions lliures. En un món tan interrelacionat, allò que cal no són les interdependències dels imperialistes, ans estretes col·laboracions lliures a tots els nivells. És manipulat aquell que és instrumentalitzat sense el seu consentiment. Qui consent lliurement no és manipulat, simplement col·labora, que quedi clar, dins de la més estricta independència.

 

Perquè independència vol dir dues coses: no deixar-se manipular (cosa que agrada a molts) i col·laborar a tots els nivells (cosa que no agrada a molts). L’oblit de la dimensió col·lectiva i comunitària de la independència pot fer a l’anarquisme convertir-se en liberalisme individualista. Caldrà, doncs, esmenar el liberal: «Fes allò que vulguis» amb la correcció llibertària de bona llei: «Però d’acord amb els altres en allò que els afecti».

 

Lluís Maria Xirinacs i Damians, 26 de març del 2000.

�

Discount software Wealth-Lab Developer 4.0 cheap oem downloads cheap software oem “buy software discount Adobe Dreamweaver CS3″
cheap discount software IBM Lotus Notes Client V6.0.3 purchase oem software Buy software cheap Buy Cheap OEM Software Symantec Norton Internet Security 2007

Comments Off

Per a ser llegit el 6 de desembre de 2009 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Les Assemblees. Cal que el públic (poble adult) tingui accés a la informació adequada, cal que pugui formar opinió i decisió públiques. És imperatiu, per aital objectiu, que les Constitucions reconeguin, abans que els drets de partits, sindicats, militars, etc., el feed back dels drets derivats dels consensos pactats de les Assemblees obertes —radicalment sobiranes, institució bàsica de la sobirania, com l’antiga ekklesía panhel·lènica— de barri (formades per tots els representants de llurs llars que hi vulguin participar), els consensos pactats de les Assemblees obertes de municipi (formades per tots els representants de llurs barris que hi vulguin participar), etc. Si no hi ha el consens amb pacte assembleari, amb nomenament de representants triats lliurement, amb competències definides i amb possibilitat de revocació, no existeix una vera persona jurídica o comunitària de Ciutat Vella, no existeix la de Barcelona, no existeix la del Barcelonès, no existeix la de la regió anomenada administrativament «Àmbit Metropolità», no existeix la del Principat de Catalunya, no existeix la dels Països Catalans, etc. No cal dir que no existeix la d’Espanya. No ignoro que aquesta serà la darrera cosa que els sistemes establerts permetin que entri a les seves Constitucions actuals, fruit dels pactes lleonins entre els poderosos i no dels contractes consensuats entre les parts orgàniques del poble. Allò que ara permeten, sota el nom de participació democràtica, són només engrunes dolces, però enverinades, per distreure el personal. Aquesta és la lluita social més important en aquest tombant de mil·leni. Els partits no són el poble. Només, quan són elegits, els representen i encara fraccionadament. Els sindicats, de base més ampla que els partits, constitueixen bona part de la classe treballadora avui dia en quart minvant. I, a més, no assumeixen, per definició, totes les responsabilitats de la condició humana. Les Assemblees, sí. Les Assemblees obertes a la Comunitat corresponent, són la forma pura del poble, són en potència tots els elements del poble, hi assisteixi qui hi assisteixi. Qui no hi és no hi és comptat. Ell s’ha exclòs, mentre s’exclogui. A les capitals de gairebé totes les comarques de l’antiga Grècia, explica l’Enciclopèdia Larousse en l’article «eclesía», «tant si el poble gaudia d’uns drets polítics efectius o no, se celebraven, normalment en l’àgora, reunions o assemblees de ciutadans». «Aquestes assemblees, a més de per «eclesía», eren conegudes amb noms d’«àgora», «apella» (Esparta), «halia» (entre els doris). A Atenes l’eclesía es componia, en principi, de tots els atenesos en possessió dels drets cívics i que haguessin sobrepassat l’edat efeba. De fet molts metecs i esclaus s’hi introduïen fraudulentament i força ciutadans s’abstenien d’assistir. En l’època clàssica el nombre de ciutadans oscil·là entre 20.000 i 40.000; tanmateix rarament participaven en l’assemblea més de 3000 ó 4000». Segueix l’Enciclopèdia dient que en temps de Clístenes (finals del segle VI aC.) se celebraven 10 assemblees anuals. Després n’augmentà el nombre. A més de les ordinàries hi havia les principals i les extraordinàries, cadascuna amb un ordre del dia ben determinat. Els oradors debatien els projectes de decrets del poble (proboulemata) presentats per la boulé o Parlament «legislatiu». Es veu clar que l’Assemblea popular no és el Parlament estatal. Es votava a mà alçada (kheirotonia). Gaudia d’uns poders molt amples (1.09): decisió de pau o guerra, votació de lleis, condemna a l’atimia o a l’ostracisme, elecció i control estret dels magistrats o Govern estatal executiu.

�

El contracte consensual dels responsables. Cal desmuntar un argument malèvol. Els «situats» en les oligarquies vigents volen fonamentar llur legitimitat en la votació de tots (…aquells que volen votar, segons lleis electorals molt discutibles i segons publicitats controlades i mesurades per ells com a amos dels poders mediàtics). Les assemblees de base, diuen, són freqüentades per minories no representatives, sovint controlades per capitostos o cacics egoistes i desaprensius. L’argument és molt fluix. D’una banda, ells també menystenen els no votants, els vots en blanc o els nuls. D’altra, si es constitueixen Assemblees a tots els nivells i en tota l’extensió dels respectius territoris i es consideren tots els representats inferiors de cada nivell, no serà tan minsa la representativitat com ells diuen. En tercer lloc, si hi ha cacics petits a nivells baixos, els verament «situats» i altament perillosos són més aviat els grans cacics actuals dels nivells alts. Temem menys els primers per més petits. Però ja hem insinuat una consideració més fonda. Si l’Assemblea, a qualsevol nivell, és oberta, tothom qui vulgui hi pot entrar. Qui no entra regala irresponsablement la seva força, el seu kratos, a qui hi entra. Aquesta deixació de responsabilitat és actualment fomentada per tots quatre cantons pels sistemes establerts. Qui s’absté que no es queixi si aquell, que es fa corresponsable conscient de les coses públiques, n’abusa. La selecció —vot qualificat— entre les persones responsables i les que no en són es fa així per voluntat pròpia democràtica. Ningú no hi pot objectar res. Molt més temibles i perillosos, en cada Assemblea —avui en cada Associació de veïns—, són els lobbies ideològics, econòmics, corporatius, etc., ells!, els verament «situats», aquells que estimen més el poder sobre les persones que les persones mateixes, siguin com siguin, i que es dediquen des de la seva força a neutralitzar la voluntat popular! I abans que J. Habermas arregli el món sencer amb utòpics, abstractes i inassolibles consensos universals cal aconseguir pactes consensuats petits, de baix a dalt, segons el principi de subsidiarietat —«tot allò que puguis resoldre més a baix no ho resolguis més amunt»—. La democràcia és molt senzilla: «que no es faci allò que la gent fàcilment no consensua». Si no hi ha consens, un sentiment comú: «És molt senzill, quedeu-vos tots a casa». Si de resultes d’això, «ments privilegiades» o privilegiadament informades en preveuen tràgics resultats, que no pateixin. Deixin esdevenir-se aquests tràgics resultats augurats. Si tant tràgics són, el poble irresponsable en patirà les conseqüències i així n’aprendrà per a altres vegades i guanyarà en sentit de responsabilitat i en maduració col·lectiva. La natura sempre ha avançat per assaig i error.

Fragments del document: COMUNITAT HUMANA (1999).

 Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció: GERMANIES

Comments Off

NADAL 2009, LLIBRES, CDS I DVDS.

Amigues i amics:

 

Si encara no heu comprat els regals de Nadal i de Reis, penseu que a la Fundació Randa disposem de llibres de Lluís M. Xirinacs, CDs i altres materials que us poden interessar.

 

A més de regalar quelcom d’especial, contribuireu d’una banda a fer extensió de la seva obra i de l’altra a salvar el seu llegat.

 

AMNISTIA 77. Franco ha mort? Per no perdre la memòria històrica. Preu: 24 €.

 

 

 

El Terror, la Pau i el Sagrat Recull d’escrits. Testimoni de tota una vida al servei del poble. Inclou el discurs de l’11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. Preu: 10 €.

 

DIETARI FINAL. Recull dels seus darrers escrits, els quaderns CINC ANYS i DARRERES ESPURNES. Posa damunt la taula qüestions de vital importància sobre la vida, la mort i el perquè de la seva ofrena. Diàleg basat en el LLIBRE D’AMIC I AMAT de Ramon Llull. Vessants històric, mític, místic i compromès. Base de pensament: el seu model filosòfic, el GLOBÀLIUM. Preu: 20 €.

 

XIRINACS AL PALAU. CD + DVD de l’homenatge del 13 d’octubre de 2008. Preu 21 €.

 

I molts més, com L’esperit batega per Catalunya (inclou el CD xirinacs, de l’amnistia a la independència), La Noviolència, Plantem-nos!.

 

També disposem de fotocòpies de llibres exhaurits, CDs d’escrits de DEMÒTICA (el poder del poble), imatges en samarretes i en xapes.

 

Podeu adreçar-vos a info@fundacioranda.org o bé trucar al 933220338.

 

Si no ens trobeu, deixeu el missatge al contestador.

 

Si ho desitgeu, us farem arribar una llista dels llibres i d’altres materials.

 

Gràcies per tot, amics!

 

FUNDACIÓ RANDA – LLUÍS M. XIRINACS

Comments Off