Lluís Maria Xirinacs

Per a ser llegit el 6 de desembre de 2009 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Les Assemblees. Cal que el públic (poble adult) tingui accés a la informació adequada, cal que pugui formar opinió i decisió públiques. És imperatiu, per aital objectiu, que les Constitucions reconeguin, abans que els drets de partits, sindicats, militars, etc., el feed back dels drets derivats dels consensos pactats de les Assemblees obertes —radicalment sobiranes, institució bàsica de la sobirania, com l’antiga ekklesía panhel·lènica— de barri (formades per tots els representants de llurs llars que hi vulguin participar), els consensos pactats de les Assemblees obertes de municipi (formades per tots els representants de llurs barris que hi vulguin participar), etc. Si no hi ha el consens amb pacte assembleari, amb nomenament de representants triats lliurement, amb competències definides i amb possibilitat de revocació, no existeix una vera persona jurídica o comunitària de Ciutat Vella, no existeix la de Barcelona, no existeix la del Barcelonès, no existeix la de la regió anomenada administrativament «Àmbit Metropolità», no existeix la del Principat de Catalunya, no existeix la dels Països Catalans, etc. No cal dir que no existeix la d’Espanya. No ignoro que aquesta serà la darrera cosa que els sistemes establerts permetin que entri a les seves Constitucions actuals, fruit dels pactes lleonins entre els poderosos i no dels contractes consensuats entre les parts orgàniques del poble. Allò que ara permeten, sota el nom de participació democràtica, són només engrunes dolces, però enverinades, per distreure el personal. Aquesta és la lluita social més important en aquest tombant de mil·leni. Els partits no són el poble. Només, quan són elegits, els representen i encara fraccionadament. Els sindicats, de base més ampla que els partits, constitueixen bona part de la classe treballadora avui dia en quart minvant. I, a més, no assumeixen, per definició, totes les responsabilitats de la condició humana. Les Assemblees, sí. Les Assemblees obertes a la Comunitat corresponent, són la forma pura del poble, són en potència tots els elements del poble, hi assisteixi qui hi assisteixi. Qui no hi és no hi és comptat. Ell s’ha exclòs, mentre s’exclogui. A les capitals de gairebé totes les comarques de l’antiga Grècia, explica l’Enciclopèdia Larousse en l’article «eclesía», «tant si el poble gaudia d’uns drets polítics efectius o no, se celebraven, normalment en l’àgora, reunions o assemblees de ciutadans». «Aquestes assemblees, a més de per «eclesía», eren conegudes amb noms d’«àgora», «apella» (Esparta), «halia» (entre els doris). A Atenes l’eclesía es componia, en principi, de tots els atenesos en possessió dels drets cívics i que haguessin sobrepassat l’edat efeba. De fet molts metecs i esclaus s’hi introduïen fraudulentament i força ciutadans s’abstenien d’assistir. En l’època clàssica el nombre de ciutadans oscil·là entre 20.000 i 40.000; tanmateix rarament participaven en l’assemblea més de 3000 ó 4000». Segueix l’Enciclopèdia dient que en temps de Clístenes (finals del segle VI aC.) se celebraven 10 assemblees anuals. Després n’augmentà el nombre. A més de les ordinàries hi havia les principals i les extraordinàries, cadascuna amb un ordre del dia ben determinat. Els oradors debatien els projectes de decrets del poble (proboulemata) presentats per la boulé o Parlament «legislatiu». Es veu clar que l’Assemblea popular no és el Parlament estatal. Es votava a mà alçada (kheirotonia). Gaudia d’uns poders molt amples (1.09): decisió de pau o guerra, votació de lleis, condemna a l’atimia o a l’ostracisme, elecció i control estret dels magistrats o Govern estatal executiu.

�

El contracte consensual dels responsables. Cal desmuntar un argument malèvol. Els «situats» en les oligarquies vigents volen fonamentar llur legitimitat en la votació de tots (…aquells que volen votar, segons lleis electorals molt discutibles i segons publicitats controlades i mesurades per ells com a amos dels poders mediàtics). Les assemblees de base, diuen, són freqüentades per minories no representatives, sovint controlades per capitostos o cacics egoistes i desaprensius. L’argument és molt fluix. D’una banda, ells també menystenen els no votants, els vots en blanc o els nuls. D’altra, si es constitueixen Assemblees a tots els nivells i en tota l’extensió dels respectius territoris i es consideren tots els representats inferiors de cada nivell, no serà tan minsa la representativitat com ells diuen. En tercer lloc, si hi ha cacics petits a nivells baixos, els verament «situats» i altament perillosos són més aviat els grans cacics actuals dels nivells alts. Temem menys els primers per més petits. Però ja hem insinuat una consideració més fonda. Si l’Assemblea, a qualsevol nivell, és oberta, tothom qui vulgui hi pot entrar. Qui no entra regala irresponsablement la seva força, el seu kratos, a qui hi entra. Aquesta deixació de responsabilitat és actualment fomentada per tots quatre cantons pels sistemes establerts. Qui s’absté que no es queixi si aquell, que es fa corresponsable conscient de les coses públiques, n’abusa. La selecció —vot qualificat— entre les persones responsables i les que no en són es fa així per voluntat pròpia democràtica. Ningú no hi pot objectar res. Molt més temibles i perillosos, en cada Assemblea —avui en cada Associació de veïns—, són els lobbies ideològics, econòmics, corporatius, etc., ells!, els verament «situats», aquells que estimen més el poder sobre les persones que les persones mateixes, siguin com siguin, i que es dediquen des de la seva força a neutralitzar la voluntat popular! I abans que J. Habermas arregli el món sencer amb utòpics, abstractes i inassolibles consensos universals cal aconseguir pactes consensuats petits, de baix a dalt, segons el principi de subsidiarietat —«tot allò que puguis resoldre més a baix no ho resolguis més amunt»—. La democràcia és molt senzilla: «que no es faci allò que la gent fàcilment no consensua». Si no hi ha consens, un sentiment comú: «És molt senzill, quedeu-vos tots a casa». Si de resultes d’això, «ments privilegiades» o privilegiadament informades en preveuen tràgics resultats, que no pateixin. Deixin esdevenir-se aquests tràgics resultats augurats. Si tant tràgics són, el poble irresponsable en patirà les conseqüències i així n’aprendrà per a altres vegades i guanyarà en sentit de responsabilitat i en maduració col·lectiva. La natura sempre ha avançat per assaig i error.

Fragments del document: COMUNITAT HUMANA (1999).

 Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció: GERMANIES