Llibre de signatures
Pots deixar el teu record per en Lluís Maria Xirinacs en aquest llibre de signatures, al requadre de baix de tot.
Però recorda: si el considerem un testimoni, el millor homenatge que li podem retre a ell i a nosaltres mateixos com a poble és aportar el nostre gra de sorra als projectes que amb tota la seva vida i fins amb la seva mort ens ha indicat per assolir la llibertat i plenitud individual i col·lectiva: la vertebració territorial del país amb una democràcia participativa orgànica i la unió cordial per a l’acció no violenta conjunta.
Per aprofundir-hi, apunta’t als cursos formatius i consulta també la seva obra.
Textos, cançons i fragments de videos del multitudinari funeral a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, i el posterior comiat del poble al Fossar de les Moreres: funeral i comiat del poble.
No sé que passaria pels seus pensaments catalans o catalanistes,però humans,que s’atreveix a treure’s la vida al bell mig de la soledat i el silenci-.Com a sacerdot in aeternum pel Sagrament que imprimeix caràcter com el Baptisme,més de mil vegades,seguríssim aconsellaria els altres que com a capellà l’hi apropaven,que “el propietari de la Vida és Déu i no pas un mateix,ni Catalunya ni els Països Catalans”-.
El mossèn Lluís Xirinachs era i és “Sacerdos in aeternum i com a tal,la seva vida no era la seva propietat,sinó del Creador”-.
Ara bé,sóc dels que pensa que “els sentiments i els pensaments massa vegades ens traeixen” i si no n’hi ha altres persones o institucions que estiguin al nostre costat (sic),és tràgic-.Mossèn Lluís Xirinacs,potser se sentia “tráït tant del seu entorn com de la seva interioritat,passant dies i nits “cremat,escaldat perquè s’hi veia amb una soledat terrible”-.
Confio en la Divina Providència (en la vida tot és providencial,on Déu escriu amb línies torçades)que faci servir la seva Misericòrdia i Compasió,perquè potser “no sabia el que feia,ja cansat de viure en català i pels catalans”,és a dir,que Déu Nostre Senyor l’hagi perdonat-.Confio en la Misericòrdia de Dèu que és infinita-.Descanseu en Pau,mossèn Xirinacs-.
Sento enveja perquè tu ja has trobat la llibertat. Peró allà a on estiguis et demano que vetllis per la nostra dissortada Pàtria; perquè ?, no sabem, no hem après, ensopeguem cada cop amb la mateixa pedra, no hi ha unitat (no importa quins patits)t’haguessin d’haver deixat encapçala aquesta marxa per la llibertat de Catalunya. Només desitjo que tots els ciutadans d’aquest nostre País hagi’m aprés dels teus ensenyaments i siguem prou valents per no defallir davant de l’Estat que ens ofega.
Visca la Terra Lliure !!!
necessitem homes com en xirinacs que en agermani com a catalans enfront del centralisme i ens considerem un gran poble del mon
si n’hi hagusessin molts com ell un altre gall molt diferent ens hagues cantat en aquest pais. el problema no es dels espanyolistes del Estat espanyol, el problema es que en elnostre pais hi ha molts espanyolistes.
“Les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d’opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d’obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.” Víctor Alexandre
al mestre xirinacs potser li agradaria no saber de la discriminacio a que estem sotmesos els artistes que pensem, cantem i lluitem pel nostre tan abatussat pais catala. arreu del mon l actual govern envia artites que en el nom de catalunya s expresen en la llengua de l invasor.- som molts els qui patim tal incorrecte politica .
Hola Xiri: et recordo quan era petita, aquell estiu a Sant Jaume de Frontanyà i després quan ens anat retrobant en un mateix desig de país i de pau a la Marxa de la Llibertat i al Casal de la Pau de Barcelona i de Badalona, en una mateixa lluita per la independència i per la no-violència. Gràcies Xiri. M’agradaria fer realitat aquelles paraules de la cançó dels Esquirols: “No és en va el teu gest company quan es perd cobert d’espessa boira, ni el teu gest que es transforma en clam perquè en tu som tots com un sol home. Hem de lluitar contra el fort per a deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”
Fins sempre!
me puse un dia a pensar y se me borro el pensamiento,me puse un dia a esperar y encontre el duende que brillaba de xirinacs,solamente los humildes nos hacen llamaradas como flores de loto,hasta siempre,luchador.-
Ja està bé de somniar.
Fill de la Catalunya total
cal que despertis del somni
que tant convé als qui et volen ignorant.
Un ignorant de tes arrels familiars.
Un ignorant de ta llengua ancestral.
Un ignorant de la història de nostra terra immortal.
Ja està de posar-se quadrat i saludar banderes i himnes
que no són res teu o ben poca cosa.
Himnes i banderes que t’imposen els colonitzadors,i després quedar-te assegut
amb les mans plegades al passar davant teu la nostra Senyera
o al sentir les notes ardents dels Segadors.
Dempeus català!
Primer morir que esser esclau.
Saluda sempre amb respecte i veneració
l’estandart sagrat dels quatre pals de sang,
i posa’t dret cada cop sentis l’himne de la nació.
Aquesta cançó :
El cant gloriós
dels garrids segadors.
Catalunya triomfant tornarà ser lliure i plena,
endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba.
Visca la terra i la gent nostra!
Amunt catalans de raça i de cor!
LLUIS MARIA XIRINACS SEMPRE PRESENT !
No Mosen jo no combregava ni combrego amb les vostres critiques al Vaticà i el suicidi per part d’un sacerdot ( encara hagi penjat la sotana “tu es sacerdotes in eternum) no me sembla exemple a seguir.
Però diguéreu més de quatre veritats com catedrals i temple de qualsevol religió.
Sobretot destacaria aquesta ben presenta a l’hora d’eixir cap a l’Eternitat:
” UNA NACIÓ MAI SERÂ LLIURE SI ELS SEUS FILLS NO VOLEN ARRISCAR LLUR VIDA EN EL SEU ALLIBERAMENT I DEFENSA”
Déu vos haurà perdonat el pecat d’atemptar a la vostra pròpia vida.
“Al banderer de la Pau”
No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d’espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.
Tant de temps han amagat
l’autèntic pas de qui ens ha precedit,
massa temps han retingut
l’autèntic cant d’aquest país.
Lluitarem de ferm, anant colze amb colze,
tu has encès un foc que atiar-lo cal
mentre mantens ben alta
la bandera de la pau.
La primavera ens portarà flors,
serà el poble senyor de tot,
no hi haurà explotats ni explotadors,
ni cap vençut ni vencedor
si abrandem amb l’esforç
la raó dels teus mots:
“Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles
i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”
La teva paraula cada cop més
va passant les reixes per volar després
No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d’espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.
Ai, si t’oblides de nosaltres! Una abraçada, amic. Al costat de Llull, Verdaguer i Cardó has engrandit l’esperit de Catalunya des de la creença en el Transcendent trasbalsant la nostra comunitat! Gràcies de tot.
Recordo la primera plantada davant la Model per
a demanar Amnistia. Més endavant et vaig conèixer en la vesant filosòfica seguint cursos de Globalística. Sempre les ensenyances per la Pau i la fraternitat entre els homes i per el creixement personal.Gandi l’anomenaves com a
mestre, però tu n’eres un i tinc l’esperança que ho continuaràs siguent, sobretot si la gent
coneix l’abast del teu pensament i obra.
S’ha d’apendre el que és important en aquesta vida, i el que ens distreu o es entretè tan
sols. Un dia et vaig escoltar, quan deies que
tu sempre havies fet més del que se’t demanava.
Segur que sí.
Gràcies per haver-te conegut
(Fragment del text que trobareu sencer a l’apartat “Entrades”)
Xiri…dóna’m la mà! Ja no hauràs d’arronsar l’espatlla pel pes de l’esclavitud que a tants encara ens fa arrossegar-nos com a cargols. No cal que pateixis més: alguns hauran entès la teva magnífica intel•ligència i uns altres durem sempre el teu amor passejant-se per la nineta dels nostres ulls.
Com el gra de mostassa que mort i dona molt de fruit el teu sacrifici ens ensenyarà a seguir la lluita pacífica com tu vas voler en vida;Gracies Lluís Maria que Deu et tingui al cel
PARAULES PER EL MESTRE
L´altra banda de la serra té un encís que no he dit mai
per la joia que m´espera, cada pi em dóna la mà.
Joan Salvat-Papasseit
” …és sols lo començament lo que prenies per terme…”
J. Verdaguer
Entre el Puig de l´Àliga i el de la Caritat, protegit pel Taga i vetllat per Sant Amand, l´ Amic ha cercat la seva estrella.
Quan érem flors, els indis ancians ja anàven triant la bona diada per morir.
El bell camí es va perdre a la Terra Sagrada.
El mestre l´ha retrobat a un recó del Pirineu. L´ha dut un bressol petit, abellutat i moixí, al dring més alt del triangle, de la perfecta coral de Ripoll i Sant Joan .
Geometria i presència. La seva áurea imatge congriant la resistència entre els taurons àvids de carn i soroll. A baix la ciutat, prostituida i bruta, corrent darrera un vedell de quincalla.
Magistrals lliçons i el sotrac d´una magnífica concepció del món, desplegament d´erudició vessant- se, generosament i per natura, fent la necessària i titànica signatura de cor i ment. Agermanant.
A empentes i rodolons, l´honor de veure un savi redescobrint medecina.
Llull, Xirinacs, un fil. El camí del llamp.
Es veurà de lluny. Encara enlluerna.
Crida l´àliga superba entre els núvols que remou:
Jo vull morir sens renou com el grillet sobre l´herba.
J. Verdaguer
Avui em trobo a Ripoll pels afers familiars que m´hi porten cada any en aquestes dates. Dos dies després de que trobéssin la corfolla de la crisàlida, he anat a recordar-lo al monestir, plé de turistes i sec d´aigua beneïda, com les fonts de la plana.
Tothom parlava.
He pensat en el misteriós lirisme de Verdaguer mentre observaba la cara petria d´un bisbe que aquí mateix el coronà com a poeta nacional de Catalunya i després el perseguí fins a l´esgotament.
Tot d´una el monestir s´ha transformat en un mausoleu silent.
He vist com al final de la mundialment reconeguda tasca de vida del doctor Oró, hi passava de puntetes i tota escopetejada, l´ombra d´un president que no era poeta, per posar-li una medalla. Al llit, una setmana abans del traspàs, que no fos cas.
Les pedres del mausoleu s´han tornat de cartrò.
I al mestre, pell i os, al llit fosc de la presò, i molt ben assegut al capçal, un futur president de la Generalitat que era metge, remenant-li caramelets de paper de vidre prop de l´ orella dreta, mentre a la taquilla de fora uns senyors molt fins anàven cobrant les entrades.
Ha trontollat la portalada.
I al final, fent el distret, devant una caixa de fusta plena de fulles d´herba i mil repics de manetes, un president en funcions, amb vernús i xancletes.
Han vingut fins els de Matamala.
Llavors, sense fer gens de soroll, han caigut la volta i el campanar, però la portalada s´ha quedat tota dreta per deixar pas solemne a l´abat Oliva i una colla de trobadors que marxaven plegats cap al parlament del Taga.
El sis d´agost de matinada.
La campana Salva-vents, esquerdada en un recó del jardinet del claustre, traspuava molt fluixet una extranya melodia. Quasi al mig dia.
Algú l´ha vist caminant sobre la mar.
Els Àngels i els Arcàngels i els Deus de totes les religions l´han rebut amb cants de joia a l´hora en punt.
Tots éren Un.
I el celeste parlament, sobirà sota un pinet, al prat moixí del collet, entre el Puig de l´ Àliga i el Puig de la Caritat, l´ ha investit, amb cert retard, Molt Honorable President de la Universal Generalitat.
.
El ver amor, com que no lliga ni és lligat, no tem la mort
Lluís Maria Xirinacs
Gràcies Mahatma
Lloret de Mar 18 d´agost 2007 Flordeneu de la Selva
Neus Dalmau Coromines. Lloret de Mar, 19 d´agost 2007