Funeral i comiat del Poble al Fossar de les Moreres
. Resultat de l’autòpsia de Lluís M. Xirinacs. El resultat de l’autòpsia ha determinat que va morir de mort natural.
Sense dubte, aquest resultat obre una interessant i profunda reflexió a la nostra societat sobre la cultura de la mort: com pot hom decidir el dia de la seva mort i morir de mort natural?
· La missa-funeral d’en Lluís Maria Xirinacs va tenir lloc el dijous 16 d’agost a les 10 del matí a Santa Maria del Mar i tot seguit hi ha hagut un acte de comiat del poble al Fossar de les Moreres.
Esquela:
+
LLUÍS M. XIRINACS I DAMIANS
(Barcelona, 6 agost 1932 – Bressol de Catalunya, 6 agost 2007),
Doctor en Filosofia, activista infatigable per la pau
i pels nostres drets nacionals,
fundador, ànima i impulsor de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs,
ex-senador, escriptor i pensador,
va fer el seu darrer acte de sobirania davant del Taga
vivint la pròpia transfiguració al Tabor d’una zona boscosa
de les terres que foren el bressol de Catalunya.
Alliberat de la submissió dels estats que esclavitzen la nostra nació,
contraposà el seu coratge a “la covardia dels nostres líders, massificadors
del poble”
i es lliurà a mans de l’Eternitat.
Els seus companys de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, professors, alumnes i amics tots us preguen que el recordeu.
Vegeu aquest article de Vilaweb sobre els actes, amb algunes fotografies i poemes (recull d’articles de Vilaweb), aquest a Nació Digital.cat i aquest altre, la notícia a TV3, a l’Avui, al Racó Català, que inclou força vincles relacionats, i el recull d’entrades a Internet (on s’hi poden trobar articles de múltiples mitjans).
Videos i textos del funeral a Santa Maria del Mar i de l’acte de comiat del poble al Fossar de les Moreres, penjats al You Tube per alguns dels assistents:
· Fragment del funeral (video)
· Text de les intervencions dels amics al final del funeral a Santa Maria del Mar de Barcelona
· Sortida del fèretre i cant dels Segadors (video)
i breu mostra dels 20 minuts d’aplaudiments (video): la veu unànime del poble.
· (Video) Cançó “L’home dret” (de Lluís Montseny) interpretada peu autor en el seu comiat al Fossar (li va ser regalada pel seu aniversari el 6 d’agost de 2004). [Lletra i acords]
· (Video) Cançó “Al banderer de la pau“, original dels Esquirols (versió original) i interpretada al Fossar per en Titot i tres músics més (malgrat el so és de baixa qualitat, val la pena: la seva interpretació ha estat genial).
· Text llegit per en Víctor Alexandre.
Però recordem-ho: el millor tribut i homenatge a en Xirinacs no són les paraules ni els homenatges simbòlics, sinó l’unir-nos com a poble per tirar endavant plegats el camí cap a la llibertat i la plenitud que, lúcidament, sempre ens ha indicat. Apunta’t-hi!
Pots deixar el teu testimoni al llibre de signatures.
Vosaltres ja ho heu dit quasi tot d’ell.
Ell ja ho ha dit tot de nosaltres i dels nostres paisos.
Nosaltres, els que quedem,ho hem de fer realitat.
La lluitat continua
no s’hi valen nostalgies ni penes (encara que les duem sempre amb noslatres, al nostre cor)
Endavant
Descanseu en pau.
El vostre testimoniatge i la vostra trajectòria vital segur que serviran per a
les noves generacions de patriotes catalans.
Fingits profetes
parlaran per mi,
raucs inútils
d’un fals dolor,
negats al plor,
al plany, al crit
d’uns esclaus
que arrosseguen
segles de covardia.
Accepteu-me
el final victoriós
de la meva contesa:
d’aquesta llavor
creix, per l’arrel
del pensament,
sacsejat l’arbre
de la meva mort,
la vostra vida lliure.
http://blocs.tinet.cat/blog/rosa-dels-vents
En Xirinachs és un dels pocs polítics que admiro i la seva mort m’ha afectat com no m’ho esperava.
Era coherent, constant en la seva lluita incansable i pacífica (potser això és el que més desconcertava) a favor d’uns Països Catalans lliures. Així de ras i curt, volia l’autodeterminació pel nostre poble, la territorialitat i l’assoliment dels drets democràtics.
Tinc moltes imatges gravades a la retina d’en Xirinachs, poques viscudes, moltes vistes en reportages de televisió i fotografies. En temps del franquisme, les seves sentades i vagues de fam davant de la Model exigint l’alliberament dels presos polítics. També recordo una fotografia presa a una manifestació on es veu ell al terra (crec recordar que era a prop de l’Arc de Triomf) amb les màns al cap i, dret, un gris amb el fusell aixecat a punt de donar-li garrotada al cap amb la culata. Aquesta foto va donar la volta al món i és la portada d’un llibre de Jordi Coca el nom del qual no m’enrecordo però és d’aquesta portada de la que em ve el record de la foto.
La primera vegada que vaig tenir consciència de la grandesa d’en Xirinachs va ser una vegada que es feia no sé quin aniversari de la Diada de Sant Boi del 1976 on en un reportatge de televisió sortien tot de polítics cofois amb els avenços assolits. Només hi van haver dues veus crítiques, la del Jordi Carbonell i la de Xirinachs que llegint els 10 punts de l’Assemblea de Catalunya es preguntava com podia algú sentir-se satisfet si no s’havien aconseguit tots els punts d’una plataforma tan unitària que totes les forces polítiques representades havien hagut de cedir algunes de les seves pretensions. Es referia, bàsicament, al punt que reclamava l’autodeterminació.
Darrerament, la plantada que va fer a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, pretenia estar-s’hi fins que els Països Catalans no fossin independents. La malaltia va fer que desistís. Vaig apropar-me a veure’l. La seva expressió era seriosa, plena de dignitat.
Per casualitat, també el vaig veure en la seva intervenció al fossar de les Moreres una diada on les seves paraules, tretes de context, li van costar el seu darrer judici. Dic per casualitat perquè vam arribar un amic i jo al fossar just quan va pronunciar el seu discurs on es va declarar “amic d’ETA”. Acusat d’apologia del terrorisme un home que te com un dels seus trets característics més notables el pacifisme, la resistència pacífica, així va la cosa per aquests verals, una persona que va ser més d’una vegada candidat al peremi Novel de la Pau. Llegint avui el que vaig sentir aleshores em quedo amb una altra frase que va pronunciar:
“Saludo a la joventut de l’esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d’entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.”
Tenim encara molt a aprendre d’ell i tenir en el record de les seves idees i de la seva vida un exemple per tirar endavant.Que ell sigui sempre en nosaltres.
Salut i llibertat!!
Que la teva llavor i el teu exemple facin reaccionar aquest poble poruc i mesell. Que hi hagi líders capaços d’entendre que ha arribat l’hora de parlar clar.
Cal tallar ja les cadenes, i veure clar que els qui ens fem esclaus som nosaltres mateixos. Si encara no som lliures és perquè hi ha massa catalans que accepten ser esclaus, sense adonar-se que ens estem suïcidant col-lectivament.
Sóc massa lluny per venir a acomiadar-te, però et prometo no deixar de lluitar fins a veure la independència dels Països Catalans.
Ens podran arrencar les flors però mai ens arrencaran la primavera
De fa mnolts anys he sentit una admiració profunda per aquest home que ha sabut restar fidel al seu pensament i mantenir la seva llibertat. Recordo quan vaig participar a la campanya per al Nobel de la Pau per a Xirinacs. Per dipositar al correu tres o quatre-centes postals de petició del premi em vaig haver de desplaçar fins a Perpinyà perquè el servei de correus espanyol no les cursava.
També vaig estar prop d’en Ricard Gamundi quan va fer la seva vaga de fam a Girona, durant uns dies en un local de Justícia i Pau.
Li desitjo que gaudeixi del repòs que en vida no va tenir i que pugui gaudir de la Totalitat.
Mestre, valent, brillant, referent, somiador, compromés, altaveu en mig del silenci, far en mig de la foscor, … Aquest país és menys lliure i més petit des que no hi ets.
Siguis on siguis, comprovaràs que el teu record i la teva emprenta no cauran en l’oblit!
Sant Cugat del Vallès.
Tindré sempre la teva vida com exeple, lamento lo difícil que te l’hem posat, els que creiem en el mateix que tu i en canvi no hem tingut el mateix compromis. Gracies.
Repossis en pau.Visca Catalunya
Allò que marca la diferència entre Xirinacs i la nomenclatura política, és que Xirinacs ha servit a la ciutadania, a la justícia i a la nació;en canvi, la nomenclatura política es serveix de la ciutadania, de la justícia i de la nació.
Ciutat de Mallorca,16 d’agost de 2007
SONET PER A LLUÍS MARIA XIRINACS
Del desert a l’ombra només hi ha un pas
amic, amant de la llibertat pura.
Un vent molt gelat ens porta l’ocàs
velant la llum a la nació futura
plorant rere teu perquè potser augura
milers de rondalles dient fracàs
d’aquesta teva, nostra, de tots, lluita
contra enemics que ens han volgut de glaç.
Somnia en pau, germà, que la fretura
dallant i dallant amb l’eterna falç
que de tu hem après a fer-ne mesura
en la guerra dels mots, mai de la sang,
amb tu o sense tu ja mai no s’atura:
hem de ser lliures, com el teu esguard.
David Figueres
I ara qui ens acompanyarà ?
Sempre et portaré al meu cor.
El poble no t’oblida. Lluitarem per fer realitat el teu i el nostre somni.
UNA NACIÓ ESCLAVA, COM UN INDIVIDU ESCLAU, ÉS UNA VERGONYA DE LA HUMANITAT I DE L’UNIVERS (Xirinacs)
Cuando hace algunos años le vi en Plaza Sant Jaume, en defensa de sus ideas, me detuve un momento. Pensé en un sinfín de cosas que podrían solucionarse si la sociedad pusisese su empeño. Luego seguí de largo, ese medidodía no estaba para políticas ajenas, ni propias. Era imposible para mí imaginar entonces que llegado el 2007 iba a conocerle un poco a través de un buen amigo suyo y se su familia, y que en el día de hoy me sentase a escribir esta breve conversación. En realidad, siento no haber estado en el tiempo justo para conocerle… me hubiese encantado discutir con Ud. sobre algunas cosas. Como ve, parte de su última voluntad no será cumplida, y me refiero al silencio, porque la soledad ya es inevitable. Muchos hombres y mujeres pronunciarán su nombre, enaltecerán con discursos su memoria, incluso hasta los que no tienen idea de quién era le mencionarán, y otros, desde el abrazo, callarán el dolor que a veces causa la libertad. No siempre que queremos marchar nos vamos.