11 DE SETEMBRE DE 2010
Amics:
Si tot va bé, el proper 11 de setembre, ens trobareu a les parades del FOSSAR DE LES MORERES i de l’ARC DE TRIOMF (a la Fira d’Entitats) aquesta, compartida amb els amics de Can Bardina, difusors de l’obra d’Agustí Chalaux.
Tindrem llibres i escrits de Lluís M. Xirinacs, samarretes, xapes, fulls de propostes de Germanies i informació sobre els cursos que impartirem a la Fundació, el 2010-2011.
Us hi esperem!!!!
Comments Off
PROPERA TROBADA A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA
Diumenge, 5 de setembre de 2010 a les 13 h.: ens trobarem a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per continuar fent difusió de l’Arbre de les Assemblees iniciat per Lluís M. Xirinacs.
En aquesta ocasió, qui vulgui pot portar un escrit seu i llegir-lo als assistents.
Després, qui vulgui també, pot emportar-se el dinar. Compartirem el que hàgim portat al local de l’ECOCONCERN.
Si voleu més informació, podeu descarregar el document en format PDF de COMUNITAT HUMANA: Comunitat Humana, Manifest de Germanies, crida 2000.
Comments Off
FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS:
TRASLLAT
Agost 2010: Aquest estiu estem de trasllat. Per aquest motiu, no ens hem pogut comunicar amb vosaltres amb la freqüència habitual. Així que puguem, us enviarem missatges per correu electrònic des de la Secretaria de la Fundació i des de Germanies.
La nova adreça:
En el local del FOMENT CATALÀ D’AJUT I SERVEIS.
Sants-Montjuïc.
Rambla de Badal, 121, primer.
08028 Barcelona.
Metro: Badal, Línia 5 – Plaça de Sants, Línia 1 – Mercat Nou, Línia 1.
El telèfon continuarà essent el mateix. Esperem que aviat estigui en funcionament: 934194747.
Gràcies per tot.
Comments Off
MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL DE 2010.
�
El febrer de 2006 hi hagueren dues manifestacions a Barcelona:
�
La primera, la del dia 11, fou convocada per l’Esquerra Independentista en defensa del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans.
�
En Lluís M. Xirinacs hi assistí i fou convocat a parlar-hi.
�
La segona, la del dia 18, fou organitzada per la PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR amb el lema «Som una nació i tenim el dret de decidir». En Lluís M. Xirinacs hi assistí, no fou convocat a parlar-hi però envià a la PDD la carta que reproduïm més avall.
�
Des de llavors han passat moltes coses…
�
En Lluís M. Xirinacs ens deixà el seu ACTE DE SOBIRANIA i com a poble, els Països Catalans ens trobem en un moment delicat i alhora interessant per les perspectives de futur que se’ns presenten i de les quals en traurem fruits si sabem organitzar-nos per assolir la llibertat com a poble.
�
Actualment, la Fundació Randa, és representada a la PDD, té vincles profunds amb l’Esquerra Independentista sobretot des de la branca de l’Assemblea de la Fundació, Germanies, i treballa de vegades amb dificultats i de manera lenta però segura, per dur endavant els projectes inspirats per Lluís M. Xirinacs, convençuts de la seva importància: aportació enfortidora del poble que vol una Vera Llibertat.
�
El proper dissabte, 10 de juliol, assistirem a la Manifestació convocada per Òmnium Cultural a la qual ens adherim, però no durem cap pancarta.
�
Hi anirem amb aquest lema gravat al cor:
�
LA INDEPENDÈNCIA DE CADA NACIÓ ÉS EL BÉ MÉS PREUAT PER ESTABLIR LA PAU A LA TERRA.
�
Carta oberta als organitzadors de la Manifestació «Som una nació» de Barcelona, 18 de febrer de 2006.
�
Estimats amics:
�
Tinc una edat i ja no sóc tan participant actiu en els esdeveniments del dia a dia de la nostra nació catalana com ho podia haver estat abans. Però avui no em puc estar de fer-vos arribar algunes reflexions, al meu judici, importants.
�
1. La meva més sentida felicitació per aquesta manifestació d’avui, tan reeixida. Ha estat multitudinària i hi havia gent de tots els Països Catalans i de l’Aran. Vista l’eficàcia demostrada per vosaltres, espero i desitjo que els organitzadors sabreu gestionar-ne l’èxit. És una bella i difícil responsabilitat; a aquestes altures no anirem a fallar al poble una vegada més!
�
2. No em preocupen massa les omissions i versions que provenen de l’àmbit oficial de les comunicacions supercontrolat pel poder: TV, ràdio, premsa. Pensem que ha esclatat sobtadament, en els nostres temps, l’ancestral mitjà de comunicació pública, de boca a orella, perduda al llarg dels segles de domini dels imperialismes i les opressions sistemàtiques. Una vegada més, contra tot pronòstic, la tecnologia ens ha alliberat. La comunicació directa lliure, d’anada i tornada entre aquells que la vulguin, mercès a la viva veu, al de mà a mà, a Internet i a la telefonia mòbil, ha superat la unidireccionalitat (de dalt a baix, de poble a poble).
�
Ho vam viure brillantment en la caiguda del poder del Partit Popular a l’Estat Espanyol, el 2004. Molts ho vam viure en petit, emocionadament, en el moviment espontani esclatant que em va treure de la presó en un (!) dia, pel mes d’octubre passat (2005). I ho hem tornat a viure a l’engròs a la nostra terra en aquesta meravellosa darrera manifestació «Som una nació» (2006). Hi ha poble! El poble viu! Una electricitat imparable circula pels SMS dels mòbils més enllà de tota planificació.
�
No ens han de preocupar massa les conspiracions de l’àmbit virtual oficial. La vera força rau en la nostra convicció i en la nostra decisió. Sabeu que distingeixo entre àmbit privat, àmbit oficial o polític i àmbit popular o públic. Aquesta carta no es cursa a través dels mitjans de comunicació propis de l’àmbit oficial; es cursa de mi a vosaltres, directament. Aquesta és la via pública: l’assemblea directa, el telèfon, Internet, SMS, la conversa a la cantonada o al replà de l’escala. Convé que aquest àmbit creixi i que l’oficial o minvi o obeeixi més al públic. Soc veí vostre, fins i tot físicament. Vosaltres us heu reunit, per preparar la manifestació, sota el sempre generós i políticament desinteressat aixopluc del CIEMEN. Jo treballo tots els dies en aquest edifici. Us he vist deliberar i preparar la manifestació conscienciosament des de fa força dies. Més de cinc-centes entitats! Gràcies pel vostre consens, per l’esforç de fer feina unitària, d’assumir, valents, les responsabilitats del moment, com cal a aquella gent de la societat que se senten responsables, que són poble. No sé qui ha treballat més. No sé si hi ha dirigents i dirigits. Ni ho vull saber. Ni menys qui són els uns i qui, els altres. A tots l’enhorabona.
�
3. Vull dir als senyors polítics oficials: No es pot anar tan per lliure pel món amb la representació formal del poble. No podeu fer el que heu fet impunement. Heu acaparat vergonyosament i abusivament la representativitat que us ha concedit el poble a les urnes i l’heu convertida en un monopoli emmurallat, enrocat. Tot el poder per a vosaltres. Al poble, en el millor dels casos, se l’ha consultat i prou. La negociació, tota vostra, exclusivament. Sapigueu que la responsabilitat del fracàs també és tota vostra, exclusivament vostra. Vosaltres ho heu volgut. Cal que us mengeu el vostre error. Estàveu acostumats a fer i desfer allò que volíeu. Sóc testimoni de la vostra criminal manipulació de l’Assemblea de Catalunya, els anys 70. La féreu i l’assassinàreu. Mal suportàreu, rosegats per la gelosia, campanyes populars com la Marxa de la Llibertat, la de la consecució de l’Amnistia, la de la Crida a la Solidaritat dels anys 80, la de l’Assemblea d’Unitat Popular dels anys 90, la de la meva proposta –any 2000– de refer l’Assemblea dels Països Catalans, etc. Quan jo explicava al poble com vau trair l’Assemblea de Catalunya, la gent jove, la de les noves generacions enganyades, em preguntaven: «¿Com el poble es deixà «matar» sense oferir resistència pels polítics?». Poc poble hi havia aleshores. Els quaranta anys de franquisme havia massificat (esmicolat) el poble. I vosaltres, la majoria dels líders aleshores antifranquistes, en ensumar-vos sous, càrrecs, escons, abandonàreu una massa popular encara immadura a la seva sort, amb enganys i deslleialtats.
�
Encara ara, per desgràcia, estem submergits en una intencionadament promoguda «cultura» de masses. Encara ens calen manifestacions massives per expressar, ni que sigui matusserament, la voluntat popular. La d’avui és una d’aquestes manifestacions. De valor dubtós, com totes les accions de masses. Pensem que s’han fet mastodòntiques manifestacions reaccionàries, propiciades des del poder i amb els governants en primera fila. ¿Davant quina autoritat es manifestaven aquelles autoritats protestatàries? Però aquesta ha estat, en un aspecte, diferent, significativament diferent. Potser el fet ha passat desapercebut per la majoria. Cal, doncs, explicitar-ho. Per primera vegada s’ha fet una manifestació massiva als Països Catalans no organitzada pels polítics; organitzada per allò de més viu de les masses, que en diem poble, amb molt de sacrifici, sense cap mica de pressupost institucional, fins i tot contra l’acció dissuasòria dels controladors dels pressuposts institucionals. Ja hi ha un nucli de poble madur i responsable que sap assumir les seves responsabilitats en moments transcendentals per a la nostra nació, des de la major precarietat, per pura acció de voluntariat. Certament, el partit polític Esquerra Republicana de Catalunya s’ha afegit a l’acte en pes, hi ha col·laborat i hi ha abocat tota la seva capacitat de convocatòria. Però ningú no em podrà negar que la iniciativa i l’organització ha estat al càrrec de gent de la terra que no ambicionava ni vots ni escons ni sous ni poder, ni tan solament disposava de finançament previ. Ha arribat l’hora en què podem anunciar que en el camp demòtic, públic o popular existeix gent de vàlua que no s’aprofita de la nació ans que la serveix sense esperar-ne cap retribució per les valuoses hores esmerçades. ¿No hi crèieu, polítics? La humanitat és una merda? Tothom actua només per a fins interessats? El Consell de Forces Polítiques de Catalunya manipulà i destruí en el seu moment l’Assemblea de Catalunya. També, el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) i la Crida foren destruïdes des de la política. I, des de la política, han passat dies i dies, i oportunitats importants de manifestació del poble per fer pressió a Madrid en la negociació de l’Estatut, sense que es volgués cap mena d’intervenció popular. Fins que les comportes del cel han esclatat i heus ací una autèntica manifestació «popular».
�
4. Analitzem breument el nou procés estatutari. No tothom s’adona que el plantejament d’un nou estatut és un efecte dominó del «Pla Ibarretxe». Iniciativa de la fortalesa política basca, aprofitada a continuació per la feblesa política catalana. Els nostres polítics s’han preguntat: Si els bascs sí que poden, ¿per què els catalans no? No oblidem que quan això passava encara manava Pujol a la Generalitat. La primera proposta d’un nou Estatut és de CIU, no del Tripartit. Immediatament s’hi apuntà tothom, socialistes, comunistes i verds. A ERC no li calia apuntar-s’hi. Demanava la independència i dialogava amb ETA. Fins Zapatero, encara en l’oposició, feu promeses políticament boges, des de la seguretat que, amb les previsions de romandre en l’oposició en la següent legislatura, no les hauria de complir mai. Després, inesperadament, van guanyar les eleccions els socialistes a la Generalitat i a l’Estat. A continuació el Pla Ibarretxe fou descaradament negat per tot Madrid, fins i tot a la bestreta, i a continuació amb una sessió a les Corts espanyoles indigne d’aquestes Corts i greument humiliant per al poble basc, pel que es veu, una colònia espanyola, la d’Euskalherria. L’espectacle a les Corts espanyoles feia plorar de vergonya. D’altra banda el viacrucis de la gestació del nou Estatut a Catalunya és de tots conegut. No ens hi entretindrem.
�
I arriba el 30 de setembre de 2005, i s’aprova el nou Estatut (que no declara pas la independència), amb un 89% dels vots dels parlamentaris catalans. ¿Quants vots més calien? ¿Potser un 100% com en el temps de Franco? ¿Com podien votar a favor de l’Estatut els parlamentaris del partit dels ocupants, dels invasors instal·lats a Catalunya?
�
Heus ací la voluntat d’un poble expressada inequívocament per la més ortodoxa via democràtica occidental. En conseqüència: A) Dono un 10 de nota per als nostres parlamentaris. B) M’excuso d’haver pensat, pronosticat malament (com em toca de fer sovint) i errat en les meves prediccions. Mai no pensava que els nostres polítics, tan poqueta cosa, tan semipolítics, tan minus habentes, arribessin a parir un Estatut d’aquesta alçada. Potser acabaria tenint raó Carod-Rovira: «el tripartit és l’única manera d’arrossegar els socialistes catalans cap a Catalunya». M’encanta equivocar-me en aquest sentit. Aquell dia, jo donava bots d’alegria. Em semblava un somni, després de les claudicacions davant la Constitució espanyola, davant el primer Estatut, amb la LOAPA i en tantes rebaixes posteriors, durant trenta anys. Recordo que als anys noranta el Parlament català votà de carambola el nostre dret a l’autodeterminació. Allò no tragué cap a res. ¿Passaria la mateixa cosa, ara? Mas havia mantingut el llistó molt alt, fins al darrer moment, en la negociació a Catalunya. Sembla que Zapatero li donà suport. En un article afortunat a l’AVUI, Mas titlla l’acte d’«acte de sobirania» (no plena, caldria ser prèviament independents, hi diu) i l’és. Passarà el que passarà, però a la història constarà que el 30 de setembre de 2006, el Parlament de Catalunya ha declarat que som una nació i que per tant tenim el dret d’autodeterminar-nos, institucionalment, culturalment, políticament, econòmicament, esportivament, internacionalment, etc. Per acabar-ho de reblar, un mes després els polítics catalans a Madrid, abrigallats exemplarment pels presidents anterior (Pujol) i actual (Maragall) representants dels quatre partits compromesos, donaren una lliçó de catalanitat des d’una varietat de punts de vista intel·ligent, però en la unitarietat de fons imprescindible… i irrenunciable?
�
5. I aquí acaba la història alegre. Matiner, el dia 1 d’octubre, Maragall comença a fer marxa enrere: «potser ens hem equivocat». Cadascú acaba donant el galdós exemple d’anar pel seu costat i s’allargassa un altre viacrucis a Madrid de negociacions de sords. Encara hi som. Tanmateix ja hi ha hagut un pacte Mas-Zapatero de significat oposat a
l’anterior. Allò que era inqüestionable ha estat no solament qüestionat, ans també abatut i renunciat. La voluntat catalana per terra. És la major burla que es pugui infringir a la democràcia i a la nació. És un pacte tan vil que no pot envejar res a les traïcions dels nostres polítics en el temps de la Transició. Conservar la quota de poder que es té, a qualsevol preu. Anteposar la governabilitat d’Espanya a la consecució d’una minsa sobirania catalana. S’ha acabat la democràcia. La situació és d’emergència. Resten un parell de serrells: l’Estatut de Madrid encara no està tancat i ERC encara diu que no al pacte degradant. I hi ha un principi de teoria política que diu que quan els polítics falten a llur deure, l’exercici directe de la sobirania retorna al poble que n’és el dipositari essencial, com afirmen totes les constitucions en llur primera línia. El poble, no massificat, no pot condemnar l’actuació dels partits i creuar-se de braços. Així també ell esdevindria còmplice. Els polítics es pensen que poden manar el que vulguin, un cop votats. La votació és una promoció de la persona subjectiva al càrrec, però el contingut de la política objectiva ve condicionat sempre per la voluntat unitària del poble. Cal que els polítics sàpiguen que han d’obeir i no manar sobre la voluntat consensuada del poble; o manar segons les pautes bàsiques que els mani el poble. Un representant no fa allò que vol, fa allò que vol el representat, altrament és un suplantador, no un representant. D’una banda, amb el costum de negar l’assemblea popular i la possibilitat permanent de formar i expressar la voluntat del poble a través del seu programa unitari i, d’altra banda, de promoure només els programes electorals partidistes, els polítics s’han convertit en uns suplantadors de la voluntat popular.
�
La manifestació d’avui és fruit del mal fer de la majoria de grups polítics i del ben fer d’un partit que, en cas de dubte, s’ha sumat avui a la voluntat popular o demòtica, arrel de tota sobirania en democràcia.
�
6. ¿Qui recollirà la voluntat pública manifestada avui? La gent de la terra («´am ha-aretz» (עם הארץ), com diuen els israelians), el poble petit, es pregunta, ¿què en sortirà de tot això? Ja es convoca una assemblea permanent d’entitats! Jo voldria que plegats anéssim tendint cap a una assemblea d’assemblees que responguessin a comunitats territorials (gent de la terra) cada cop més amples, però és cosa laboriosa i lenta. Mentre, la xarxa d’entitats supliu aquesta precarietat amb elegància. No us dissolgueu mentre no sigueu capaces de generar l’arbre de les comunitats de la terra. I si en sou, també us prego que no us dissolgueu, sou el cos especialitzat, tècnic, qualificat, professional, essencial per a que el poble no resulti desinformat i, per consegüent, inepte en les seves decisions. Jo voldria, també, que vigiléssiu de no repetir l’Estat: cal actuar sempre per consens sense ambició de poder en actitud de servei, i només en les coses bàsiques. Cediu als Executius catalans el dia a dia, i als Parlaments catalans les polítiques de curt termini.
�
Actuar per consens vol dir també actuar no violentament fins i tot per fer-se obeir pels polítics, altrament repetiu la coacció inherent a l’Estat; estaríeu construint un Estat paral·lel. No gireu l’esquena, ajudeu i feu servir el projecte popular del «Camí dels Països Catalans» que s’està bastint per eixartellar la Terra, i que vol ajudar a promoure les comunitats municipals, comarcals, de vegueria i de país.
�
Per acabar aquesta carta, que només pretén ser un pur consell d’algú que, després del que ha vist avui, us estima molt, no sé si fóra bona idea la de constituir una nova «Comissió de la Dignitat». ¿Oi que d’això les bases del poble hi entenem molt, Strubell? Deixo a l’eficaç i provada imaginació vostra el programa de «festes» d’aquesta comissió. Només n’assenyalo la finalitat: «Retornar al nostre país els papers íntegres de l’Estatut 30.9.2005, segrestats i trepitjats a Madrid». La nostra dignitat no ens permet acceptar el que està passant. Cal fer recuperar el sentit de la dignitat als nostres polítics i als altres.
�
Lluís Maria Xirinacs.
Països Catalans, 18.2.2006.
Fotografia de la manifestació de l’11 de febrer de 2006, en defensa del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans.
�
�
Comments Off
Cartell de Lluís M. Xirinacs, per a les trobades.
La frase escollida per al cartell ha estat: LA INDEPENDÈNCIA DE CADA NACIÓ ÉS EL BÉ MÉS PREUAT PER ESTABLIR LA PAU A LA TERRA.
Escolliu una d’aquestes tres fotografies, per mitjà d’aquest enllaç:
Quina foto preferiu? » create a poll
Tags : foto
A. (somriure).
B. (plaça)
C. (palau).
Comments Off
Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, diumenge 4 de juliol del 2010.
Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Països Catalans.
Diumenge, 4 de juliol de 2010 a les 13 h.
Després anirem a l’Associació ECOCONCERN i compartirem el dinar.
FEM UNA GERMANIA?
Podem ser un grup de suport de pre-assemblees?
Sí, nosaltres de vegades tenim la tendència a no voler involucrar-nos en més coses.
Però si el nostre fer del dia a dia ja fos això?… una Germania. És a dir, en el fer qualsevol cosa ja hi quedés inclosa la perspectiva i la seguretat que som germans, que volem donar, col·laborar, ajudar, estimar, comprendre, gaudir del que hi ha, com és i tal com ve… Això queda en el fons. No és fàcil o no és habitual que es faci visible, però hi és i en tothom. Caldria doncs donar-li eixida?.
Vull dir que si amb tranquil·litat i amb una mica d’esforç natural i a la mesura de cadascú, a partir d’això que ronda en el fons, anés eixint naturalment la Germania, el grup de suport vindria donat.
Ara bé: fem una Germania?.
En podem continuar conversant el diumenge, 4 de juliol. Ens trobarem a la Plaça de Sant Jaume a la una del migdia i després compartirem el dinar (cadascú portarà alguna cosa per menjar i per beure) a l’Associació Ecoconcern: Mare de Déu del Pilar, 15, principal de Barcelona.
Jordi Costa.
Per a ser llegit el 4 de juliol de 2010 a la Plaça de Sant Jaume:
Teoria de l’acció agermanada o com caldria que anessin les coses públiques.
«i si, senzillament, tots ens hi poséssim?
… perdre hores tot parlant amb els veïns
per trenar la corda forta de l’amor des del seu inici
fer les deu passes que em separen de la porta del davant…».
Públic no vol dir estatal. La paraula «públic» és emprada actualment d’una forma abusiva, desviada i, fins i tot, en molts casos, perversa. Quan es diu «empresa pública», «sector públic», «ensenyament públic», «salut pública», «ràdio i televisió públiques», tothom entén «estatal» o «paraestatal». Es parla de la polaritat: «públic» - «privat», de «privatització del sector públic». Fins i tot, quan es parla d’«opinió pública», aquesta expressió no es refereix a l’opinió del poble, aquella que s’expressa en el replà de l’escala, en el bar, en la perruqueria o en la cantonada del carrer, –perquè no té llocs més adients per formular-la i expressar-la–, ans a l’opinió d’una selecta elit de persones: intel·lectuals «autoritzats», portaveus de grans entitats i institucions, amos de mitjans de comunicació molt persuasius, sovint subvencionats per l’Estat i, en el fons, representants dels alts interessos dels més poderosos, que sempre voleien a l’entorn de l’Estat (entitats paraestatals). Ells saben, pla bé, allò que convé per mantenir el poble ignorant… gairebé sempre mitjançant dispendioses informacions privades, confidencials o secrets d’Estat, sempre amagats a la «informació pública».
Social no vol dir estatal. Ocorre un fet semblant al de l’ús de la paraula «social». «Socialisme», «socialització de les empreses privades, de la terra, de la banca, etc.». També ací es confon «societat» amb «Estat» i «socialització» amb «estatalització». Es parla de la polaritat: «socialisme» - «liberalisme». Dins de l’àmbit del mot «social» cal destacar que darrerament «el discurs políticament correcte» prohibeix la paraula «poble», que és substituïda sense excepció en tots els mitjans de comunicació i, fins i tot, en les converses privades per la locució «societat civil». En aquest cas, sembla a primera vista, que la paraula «societat» no s’usa en comptes d’«Estat» ans en comptes de «poble». Però ací també s’amaga una fal·làcia. Si parem esment qui compon aquesta «societat civil» hi veurem allò del poble més allunyat del poble i més depenent i servidor de l’Estat: partits, sindicats, col·legis professionals, gremis, universitats, algunes ONGS, selectes grups d’opinió, lobbies, esglésies, etc., en la seva immensa majoria dependents del pressupost ordinari o de les subvencions extraordinàries de l’Estat mundial, europeu, espanyol, català o barceloní, en el nostre cas. Un cop més, domini «estatal» o «paraestatal».
Nacional no vol dir estatal. Trobem una tercera tergiversació semblant de l’ús de les paraules en el cas del mot «nacional»: «nacionalització de les empreses», «nació» oposat a «nacionalitats», «Estat-nació», «xarxa nacional de ferrocarrils», «document nacional d’identitat», «nacionalitat» d’algú en comptes de «ciutadania». Novament, la confusió, en aquest cas, entre «nació» i «Estat». En aquest cas, la «nació» és considerada com el territori de l’Estat, sovint «abarcant» més d’una nació. Més confusió!
«-cràcia» no vol dir Estat. I, encara, detectem una altra paraula devorada indegudament per l’Estat. És la terminació d’origen grec «-cràcia», que acompanya a altres paraules, també d’origen grec: «aristocràcia», «democràcia», «plutocràcia», «acràcia», «autocràcia» i que s’acostuma a interpretar com el comandament del poble per part dels nobles en el cas de l’aristocràcia, per part del mateix poble en el cas de la democràcia, per part dels rics en el cas de la plutocràcia, per ningú en el cas de l’acràcia o per un tirà en el cas de l’autocràcia. En tots els casos es tradueix per comandament, poder, Estat, autoritat, oficialitat. I no és aquest el cas. Comandament, poder, Estat, etc. en grec pren el nom d’«arquia»: aristarquia (comandament dels nobles), demarquia (comandament del poble), plutarquia (comandament dels rics), anarquia (no comandament de ningú), autarquia (comandament d’un tirà), oligarquia (comandament de pocs), viriarcat (comandament de barons), gherontarquia (comandament de vells), matriarcat (comandament de mares), patriarcat (comandament de pares)… L’excel·lent paraula «cràcia» té una fecunda arrel CR- indoeuropea, d’on surten paraules com «crani», «creació», «concret», «creure», «increment», «discerniment», «discreció», «crítica», «criteri», «cervell», «corn», «cert», «encert», «concert», «cor», «coratge», «acord», «cercle». El significat d’aquesta arrel esponerosa és: «força», «poder», «sobirania», «intel·ligència», «voluntat». En l’origen literari més antic: «aquella força física que duu al triomf» (Homer). El kratos, és la força del poble, el poder honest, virtuós, la sobirania radical, la font de la llibertat i de la responsabilitat, de drets i de deures, la voluntat pública fruit de l’opinió pública fruit de la informació pública.
* Fragments de COMUNITAT HUMANA. Lluís M. Xirinacs i la secció Germanies de la FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS.
Comments Off
PASSATGE EN RECORD DE LLUÍS M. XIRINACS A CONSTANTÍ (TARRAGONÈS).
El passat 23 d’abril de 2010, dia de Sant Jordi, s’inaugurà a Constantí, un passatge en reconeixença i record de Lluís M. Xirinacs fent realitat la moció aprovada a l’Ajuntament d’aquesta vila, a finals de 2007.
Encoratja comprovar com arreu del país hi ha la voluntat de preservar la memòria històrica i de reconèixer els qui han estat fidels al servei del poble.
Des de la Fundació Randa, gràcies Constantí!
Comments Off
Trobada a la Plaça de Sant Jaume el 2 de maig del 2010.
Diumenge, 2 de maig a les 13 h.:
PROPERA TROBADA A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA
Propera trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió de l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES iniciat per Lluís M. Xirinacs.
Si voleu compartir el dinar que es farà tot seguit a l’ECOCONCERN (Mare de Déu del Pilar, 15, principal), porteu alguna cosa per menjar i per beure.
És per aquest motiu que hem canviat l’hora de la trobada.
Fragments del document COMUNITAT HUMANA per ser llegits a la Plaça:
Per ser llegit a la Plaça de Sant Jaume el 2 de maig de 2010.
Descàrrega de castells inestables de col·lectius humans. De moviments socials se sol parlar amb molt poc rigor. És impropi anomenar moviment qualsevol col·lectiu estructurat o dirigit des de dalt com un ramat. Un moviment és espontani, lliure, sense controls. El consens, que funda el moviment, consisteix en una sintonia i complementació de fet d’esperits variats i fins i tot contradictoris, sense pactes ni tractes. És freqüent que quan apareix un moviment d’aquestes característiques també, tot seguit, sorgeixen «llaneros» dominadors entestats a saltar a la gropa del poltre tendre per domesticar-lo, sovint abans que les potes del poltre els puguin sostenir. I l’esclafen sense descavalcar. Cauen cavall i cavaller. També les estructures socials vivents, els organismes troncals van morint. Però uns i altres de vegades, bo i morts, duren, duren inacabablement amb totes les aparences de vius, per la oficialitat que els revesteix: llars sense amor ni entesa, barris d’al·luvió, municipis o comarques excessivament polititzats, materialment devorats pels partits, vasts imperialismes històrics, etc. Una institució pública és una estructura vivent, només verament estable si l’anima un corrent continuat d’energia vital que la manté. Cal no confondre les estructures vivents de les estructures físiques estàtiques que no moren fàcilment senzillament perquè no són vives. La llengua vivent genera diccionaris. El dret, codis. La política, palaus. La milícia, armament… No ens enganyem. Les estructures físiques no són les institucions vivents. Valen tant com serveixen a l’esperit de concòrdia que les crea. També qualsevol nivell d’un castell ètnic pot degenerar i desaparèixer, encara que a voltes no ho sembli, i, fins i tot, pot caldre que ho faci, que es descarregui, quan l’estructura massa pesant del «dinosaure» li ofega la pròpia vida. La voluntat finalista, idealista, voluntarista d’alguns nivells inferiors, més o menys sòlids, o de grups que es pensen ésser-ne, fa creure en la pervivència o existència d’un nivell superior que de fet potser ja no se sosté o ni tan sols és viu. Cal descarregar-lo sense contemplacions, si hi ha alguna cosa a descarregar. No és bo confondre la realitat amb la idea o el desig, per legítims que siguin. Per això testifiquem, tot i que ens dolgui, la no existència vivent de determinats nivells alts del nostre possible castell col·lectiu dels Països de llengua catalana. Talment com no són vivents els estats espanyol, francès, britànic, etc. Si no es descarrega a temps un nivell insegur —i en són tots els nivells constituïts per suplantadors polítics—, els de dalt, en fer llenya el conjunt, esclafen els de baix i es fan mal ells. Aquesta és la trista realitat dels innombrables sofriments de la història dels darrers mil·lennis de la humanitat.
Pràctica interna en el castell de les Assemblees constituïdes. Excepte la primera Comunitat o Comunitat de llar, totes les Comunitats —amb les seves corresponents Assemblees de representants— de nivells superiors, no són compostes dels individus representants de les Comunitats del nivell immediatament inferior ans són compostes de les pròpies Comunitats —amb les seves corresponents Assemblees— del nivell immediat inferior. Els individus que les representen —socialment, no políticament— no gaudeixen de llibertat per opinar o decidir allò que vulguin, això només ho poden fer en la Comunitat del nivell inferior, la Comunitat de convivència o llar. Ells, elegits i revocables lliurement, només són portadors de l’opinió i decisions de les Comunitats del nivell immediatament inferior. Les Comunitats superiors són radicalment dependents dels seus nivells immediats inferiors. Una Comunitat democràtica sana, per petita que sigui, no tolera cap imposició de dalt a baix, si no és amb l’aquiescència prèvia dels de baix en els quals rau la sobirania. Així totes les col·lectivitats bàsiques de tots els nivells —com també els individus del nivell inferior— són independents de les col·lectivitats de nivell superior al seu. Aquest és el sentit del principi de subsidiarietat. A dalt sempre hi ha representació. Mai no hi ha d’haver suplantació… si la democràcia és viva. La suplantació funda un pseudocol·lectiu troncal que cal combatre o esmenar i que, tard o d’hora, caurà. La base madura no accepta l’absència, la privació, la intoxicació o el manteniment de secrets de la informació practicada pels pseudopolítics del mateix col·lectiu o de col·lectius superiors. Evita, també, tota interferència vinguda del seu propi domini oficial o dels col·lectius superiors amb la finalitat de posar impediments a la formació en la base d’opinió i voluntats públiques populars, que generin accions lliures, moviments consensuats i institucions contractuades. En tot cas, o cal trobar l’arrel original a baix (procés de consensos / contractes ascendents) o cal cercar el refrendament esglaonat (no el plebiscit massiu que ara es practica a tot arreu a l’estil feixista) a baix, d’allò proposat a dalt, mitjançant consulta franca, no manipulada, en ordre descendent fins a baix de tot. El poble madur mantindrà un corrent convectiu permanent entre baix i dalt de vera representació, d’obediència fidel i responsable a les coses consensuades i pactades i de franca desobediència pública quan es trenquin les ànimes (consens) i els cossos socials (contractes). Cal que totes les Comunitats vives que estiguin sota de la traïdoria perpetrada més amunt entrin en posició de resistència oberta i declarada.
Estil de lluita. Aquesta resistència pot prendre moltes formes, però mai no defendrem, mantindrem o expandirem la democràcia per força. La lluita merament defensiva i, millor encara, l’aïllament de l’egoista, de l’anticomunitari ha estat el llegat més eficaç rebut, fins i tot, de les hordes més ben conjuntades dels animals superiors. A la nostra terra, sense oblidar les abundants i heroiques lluites armades defensives de la nostra història, ha gaudit d’una eficàcia gran l’estil més humanitzat de la lluita no violenta, desenvolupada amb els procediments esmentats en i regida pel següent imperatiu ètic: «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». Recordem succintament alguns exemples del darrer segle: Memorial de greuges, Tancament de caixes, vagues obreres, conteses electorals, Mancomunitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, proclamació pacífica de la República, Estatut de 1932, resistència política, social i cultural sota el franquisme, manifestacions, celebracions il·legals de l’Onze de Setembre, Escola catalana, bressoles, Nova cançó catalana, Premis d’Octubre, de Sta. Llúcia, etc., Objecció de consciència al servei militar, institucions de resistència cultural com Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o Òmnium Cultural, lluita no violenta contra el tardofranquisme, Assemblea de Catalunya, Marxa de la llibertat, Congrés de cultura catalana, Crida a la solidaritat, Correllengua, etc. Aquesta lluita, en un primer pas, tracta de tocar el cor de l’opositor amb l’oferta pactista de cooperació o col·laboració confiada, amb la possibilitat de dubtar i criticar honestament la pròpia convicció i posició. Un segon pas, el de la denúncia valenta i compromesa, sobrevé si, malgrat tots els esforços de comprensió de l’oponent, finalment la nostra consciència ens impedeix seguir col·laborant. El tercer pas, el més conegut de la no violència, és el de no cooperació, la passivitat, les vagues laboral, de fam, d’assistència escolar, etc., la plantada, l’encadenament, no respondre en idioma aliè, prescindir del document d’identitat, aquell suggeriment de Manuel de Pedrolo, a la seva novel·la «Acte de violència»: «És molt senzill, resteu tots a casa». Tot i semblar passiva és una actitud molt difícil, sovint heroica i verament eficaç en un món on tot ho fa el poble i on les autoritats només manen. El quart pas possible és, potser el més dur per les seves conseqüències: la desobediència civil. Delinquir deliberadament contra una llei, un reglament o una ordre injusts… i assumir el càstig corresponent. Finalment un sempre possible cinquè pas és el de l’actuació alternativa. «Si no trobes el camí, fes-te’l»: oposar, costi el que costi, una millor realització a la criticada de l’adversari.
Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999). Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció germanies.
Comments Off
�
1. Cronologia.
2. Temàtica:
2.1. Art Arquitectònic.
2.2. Filosofia.
2.3. La persona.
3. Bibliografia.
4. Característiques dels edificis.
�
Segona part:
�
* Apunts de la visita a LA SAGRADA FAMÍLIA de l’11 de febrer de 2007.
�
Gaudí (1852-1926).
�
1. Cronologia.
�
1852. 25 de juny. Neix a Reus o a Riudoms Antoni Gaudí i Cornet.
�
1863. Inici del Batxillerat a les Escoles Pies de Reus.
�
1869. Barcelona. Inici dels estudis a l’Institut d’Ensenyament Mitjà i a la Facultat de Ciències.
�
1873. Inici de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura.
�
1876. Treballa com a delineant amb l’arquitecte Francisco del Villar Lozano. I freqüenta els tallers d’artesania de Puntí i Matamala. Participa en diversos projectes.
�
1878. Concessió oficial del títol d’arquitecte.
�
1883. Es fa càrrec de l’obra de la Sagrada Família (16). Hi treballarà durant 43 anys.
�
ESTIL «NEO–MUDÈJAR».
�
1883. Inici de la Casa Vicens (1), neo-mudèjar, al carrer de les Carolines, a Gràcia.
�
1883. El Capricho (2), per al Marquès de Comillas (Santander).
�
1884-1887. Les Corts de Sarrià (3), per a Eusebi Güell.
�
1885. Primer projecte complert per a la Sagrada Família (16). Avança la cripta.
�
ESTIL «NEO – GÒTIC».
�
1886-1888. Palau Güell (5), al carrer Nou de la Rambla.
�
1887-1893. Palau Episcopal d’Astorga (6), neo-gòtic.
�
1888. Casa de l’oficina tècnica de la Sagrada Família.
�
1888. Inici de les obres de Gaudi del Col·legi de les Teresianes (4), de Ganduxer.
�
1890. Casa de les Botines (7), a Lleó.
�
1891. Explicació global verbal del projecte de la Sagrada Família (16).
�
1893. Acaba la cripta i l’absis de la Sagrada Família (16) i n’inicia la façana del Naixement amb un dejuni.
�
1895-1897. Cellers Güell (9) de Garraf.
�
1895. Inici del claustre exterior de la Sagrada Família (16).
�
ESTIL «NEO–RENAIXENTISTA».
�
1898-1900. Casa Calvet (9), neo-renaixentista, del carrer Casp 48.
�
1898. Gaudí canvia la planta quadrada per una de circular de les quatre torres de la façana del Naixement a la Sagrada Família (16).
�
1900-1916. Primer Misteri de Glòria (9) a Montserrat. Simbolisme poètic naturalista.
�
1900-1909. Casa Bellesguard (8), «neo–gòtic» civil català, al peu de Collserola.
�
ESTIL MADUR «BARROC?».
�
1900-1914. Parc Güell (11), a la muntanya Pelada.
�
1903-1914. Restauració litúrgica de la Catedral de Palma (13) de Mallorca.
�
1903. Es comencen a alçar les quatre torres de la façana del naixement de la Sagrada Família (16).
�
1904-1906. Casa Batlló (10), al Passeig de Gràcia 43.
�
1906-1910. Projecte de la Casa Milà (12), expressionista, al Passeig de Gràcia 92.
�
1908-1915. Cripta de la Colònia Güell (15), a Cervelló. Nou mètode empíric de càlcul d’estructures. L’Escher de l’arquitectura.
�
1908. Croquis del conjunt acabat de la Sagrada Família (16).
�
1909. Proposta i projecte de gran hotel a Nova York (14).
�
1909. Setmana tràgica de Barcelona.
�
1910. Fi de la construcció de la casa Milà (12). Diferències entre Milà i Gaudí. Plets amb l’Ajuntament i amb Milà. La burgesia refusa Gaudí. Eugeni d’Ors va imposant el noucentisme europeu.
�
1910. Dibuix de les plantes de la Sagrada Família (16).
�
1910. Exposició monogràfica al Grand Palais de París.
�
1910. Projecte de cimbori central a la Sagrada Família i maqueta de la façana del Naixement (16).
�
1911. Malalt a Puigcerdà, redacta testament.
�
1911. Disseny de la façana de la Passió de la Sagrada Família (16).
�
1915. Assaigs de campanes tubulars per a la Sagrada Família (16).
�
1916. Plena dedicació de Gaudí a la Sagrada Família (16). El Gaudí monjo ascètic i místic.
�
1918. Mor el mecenes de Gaudí Eusebi Güell.
�
1922. Ple suport del Congrés d’Arquitectes d’Espanya a Gaudí en la seva obra de la Sagrada Família (16).
�
1925. S’acaba el campanar de Sant Bernabeu, a la Sagrada Família. Maqueta esquemàtica de la façana de la Glòria del temple (16).
�
1926. Maqueta general de la Sagrada Família, a escala 1:10 (16).
�
1926. 10 de juny, mor Antoni Gaudí (7 de juny: accident).
�
DESPRÉS DE GAUDÍ.
�
1926. Domènech Sugrañes i Gras, el succeeix en la direcció de les obres de la Sagrada Família (1).
�
1936. Incendi de la cripta i oficines i destrucció de l’arxiu de la Sagrada Família (1).
�
1938. Francesc de Paula Quintana i Vidal succeeix Sugrañes en la direcció de les obres de la Sagrada Família (1).
�
1945. Isidre Puig i Boada succeeix Quintana en la direcció de les obres de la Sagrada Família (1). Ell i Lluís Bonet inicien la reconstrucció de les maquetes del temple.
�
1952. Exposició homenatge a Gaudí en el centenari del naixement.
�
1954. Fonaments de la façana de la Passió.
�
1956. Creació de la Càtedra Gaudí a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona.
�
1984. Tres obres de Gaudí al Patrimoni Mundial de la UNESCO.
�
1987. Façana de la Passió de la Sagrada Família (1). Escultures de Josep. M. Subirachs.
�
1995. Nau central de la Sagrada Família.
�
2. Temàtica.
�
�
2.1. Art arquitectònic.
�
2.1.1. Art: Natura, ciència i art. - Llum natural. - Colors. - Música. - «Literatura». - Aigua (sortidors). - Foc (teies). - Texts. - Simbolisme (mística, mítica, doctrina).
�
2.1.2. Arquitectura: Dedicació total a l’ofici. - Arquitectura total. - «Arquitecte universal» (Francesc Pujols). Terrats, teulades, sostres, voltes, columnes, xemeneies, agulles de pedra dalt de les torres, mobles, baranes, vidrieres, llanternes, etc. De l’arquitrau i les bigues de fusta a l’arc parabòlic de Gaudí, tot passant per l’arc de mig punt romànic i l’ogiva gòtica. No bigues. Volta catalana (PG 69). Ingravidesa?.
�
2.1.3. Artesania: Varietat de materials i de tècniques. - Tallers: arquitectura, mestres d’obres, enginyers, escultors, dibuixants, pintors, ceramistes, paletes, picapedrers, fusters, ebenistes (mobles), ferrers, serrallers, forjadors, vidriers, escenògrafs, decoradors, marbristes, guixaires, fotògrafs, etc. - Senzillesa tècnica sorprenent tradicional (Goethe). El trencadís (PG 71) sobre superfícies corbes. - Cada obrer un artista.
�
2.1.4. Sistemàtica: Nou sistema de càlcul. - Tres dimensions: arquitectura sense plànols. - Jocs cubistes. - Geometria: superfícies reglades engendrades per una família infinita de rectes (generatrius de la superfície) que depenen d’un paràmetre: a) desenvolupables: con, cilindre, etc. i b) no desenvolupables: superfícies guerxes: helicoïdal, etc. (JB 107); superfícies quadràtiques. - Arcs parabòlics, columnes inclinades, voltes paraboloides hiperbòliques (PG 70).
�
2.2. Filosofia.
�
2.2.1. Natura (Goethe): Observació. - Aprenentatge i imitació. - Poesia del paisatge. - Buidat en directe: escultures sobre persones. - Relació amb l’art i amb l’esperit (Francesc Pujols).
�
2.2.2. Cultura: Mediterrani. Catalunya. Natura (Montserrat) i Cultura (Sagrada Família). - Civilitzacions i mitologies. - Romanticisme. - Patriotisme (la Renaixença). - Sensibilitat social (tradició i modernitat): Cooperativa de Mataró, Colònia Güell, Plaça pública del Parc Güell. - La llar. - Amic de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall, de Torres i Bages, de Francesc Pujols, de Santiago Rossinyol, etc.
�
2.2.3. Esperit: Reforma litúrgica. Temple cristià, eina de pedagogia cristiana. - La Bíblia (l’Apocalipsi). - La doctrina cristiana. - Amic de Bisbes. - Creus de quatre braços. - Cor fora del mig de la nau. - Reformador i creador de catedrals (Catedral de Barcelona: aristocràcia; Sta. Maria del Mar: burgesia; Sagrada Família: la catedral dels pobres).
�
2,3. La persona.
�
2.3.1. L’home: Vergonya i timidesa (no autobiogràfic). - Ira. - Estil directe. - Resistència no violenta. - Naturista (Kneipp). - Auto-correcció contínua. - Delicadesa amb els altres (arquitectes). - Esperit alhora rialler, alegre i optimista i profund, tens, tràgic. - Senzillesa. Pobresa. Dejuni. - Però es guanya el cor dels mecenes més rics (Comillas, Güell, etc.). - Oració i contemplació. - El geni natural mediterrani.
�
2.3.2. El mite: Dubtes («Caurà!»). - Burles. - Crítiques. - Enveges. - Reconeixement en vida i després de mort. - Polèmica actual sobre la continuació de l’obra de la Sagrada Família. - Esoterisme: solter i cast, franciscanisme, iniciació: «la caritat perdona i oblida tot, lo bé (petxina = «iniciat») creu, obeeix, sofreix» (1 C 13, 4–7); rosa-creu? (la creu i la rosa, segells, signes), alquimista?, constructor de catedrals (maçons), amanita muscaria. - No hem d’intentar comprendre Gaudí. Missatger de l’Absolut ens posseeix.
�
3. Bibliografia.
�
3.0. Bassegoda, J. - Antoni Gaudí. Edicions 62. Barcelona. 1998.
3.1. Ídem - Gaudí, arquitectura del futur. Salvat. Barcelona. 1984.
3.2. Gómez Serrano, J. i altres. - La Sagrada Família de Gaudí al CAD. Edicions UPC. Barcelona. 1996.
3.3. Gómez Serrano, J. - L’obrador de Gaudí. Edicions UPC. Barcelona. 1996.
3.4. Guida. - Sobrevolant Gaudí. Cyan edicions. Barcelona. 1989.
3.5. Kent, C. i altra. - Hacia la Arquitectura de un Paraíso. Hermann Blume ediciones. Madrid. 1992.
3.6. Pujols, Francesc. - La visió artística i religiosa de Gaudí. Llibreria Catalònia. Barcelona. 1927.
3.7. Rojo, E. - El otro Gaudí. La otra casa Milà. L’Avenç. Barcelona. 1998.
3.8. Solà-Morales, I. - Gaudí. Edicions Polígrafa. Barcelona. 1983.
3.9. Bonet i Armengol, Jordi. - L’últim Gaudí. Pòrtic. Barcelona. 2000.
�
4.- Característiques dels edificis.
�
4.1. 1883-1885. Casa Vicens. (11-15). Reixa amb fulles de bargalló. - Arc parabòlic. - Geometria recta complexa. - Molta rajola de València. - Densa ornamentació naturalista. - Caràcter neomudèjar i hindú. - Brollador en làmines bombades iridiscents d’aigua. - Sostre de la tribuna de fulles de palmera. - Cant d’amor a la família, la llar, la casa pairal.
�
4.2. 1883-1885. Vil·la El Capricho. Comillas. (16-19). Columnes inclinades. - Notes musicals en tubs sonors de percussió. - Gustos de l’Exposició Universal de París de 1878. - Quiosc islàmic peridor. - Jocs de cubs. - Ventiladors originals. - Esbarjo de Reis (Alfons XII).
�
4.3. 1883. Pavellons Güell. (20-25). Badalot d’escala al terrat. - Barrets de xemeneies. - Umbracle amb perfils parabòlics. - Primer mosaic de trencadís. - Porta principal de forja. - Drac i taronger (11è treball d’Hèrcules, jardí de les Hespèrides, Ladó, Verdaguer a l’Atlàntida). - Vil·la medícea.
�
4.4. 1888-1890. Col·legi de les Teresianes. (26-31). Encàrrec d’Enric d’Ossó i Cervelló. - Ja hi era el primer pis. - Arcs parabòlics allargassats finíssims: llum matisada. - Ensenyament modern de ciències. Higiene. Humanitats. Esperit de Santa Teresa.
�
4.5. 1886-1889. Palau Güell. (32-49). Portes de façana en arc catenari. Voltes de maó de pla de la cambra baixa. No bigues. Gran saló de doble cúpula i llum. Terrat: 18 xemeneies diferents. Molta ceràmica. Trencadís. - Terrat: diàleg amb el cel. - Llar: palau d’un conte de fades. - Catalunya. - Renaixença. - Burles. - Orgullós!.
�
4.6. 1887-1893. Palau episcopal d’Astorga. (50-54). - S’havia incendiat. - Neo-gòtic. - Voltes ogivals quatripartides amb timpans de volta de maó de pla. - Granit. - Dovelles de forma guerxa. - Palau de bisbe. - Bisbe Grau, de Reus: reforma litúrgica. - Art i litúrgia.
�
4.7. 1887. Casa de los Botines de Lleó. (55-58). - Una illa de cases al bell mig de Lleó. - Neogòtic civil molt personal. - Tribunes angulars voladisses («Caurà!»). Cap mur mitger interior. Pilars de fosa. Monumental. - Casa civil. - Estàtua de Sant Jordi.
�
4.8. 1887-1903. Bellesguard. (59-69). - Arqueries de maó, a les dues golfes, superposades, alleugerides, agosarades. Torre: bandera catalana de barres helicoïdals, corona reial, creu de quatre braços orientats. - Castell roquer. Homenatge en memòria de la mort del rei Martí l’Humà a 1409.
�
4.9. Cellers Güell de Garraf. 1898-1900, Casa Calvet. Primer Misteri de Glòria a Montserrat.
a) Cellers de Garraf per a producció de vi: murs inclinats (com una pagoda), xemeneies estil Tànger, arcs parabòlics; feu un dejú per fer-los.
b) Casa de Casp 48 (70-77): xiprer (hospitalitat), bolets (Calvet era micòleg), terrat ondulat amb escultures, ascensor: poema de ferro forjat, mobles orgànics, corbs, de roure, parets: jocs florals («fe», «pàtria» i «amor»); una casa de l’Eixample, primer premi de 1900 al millor edifici, de part de l’Ajuntament de Barcelona.
c) Misteri de Montserrat: gruta que mira a l’orient, primer sol d’equinocci; poesia de paisatge.
�
4.10. 1904-1906. Casa Batlló. (78-95). Passeig de Gràcia, 43. - Reforma radical. Façana, de planta i primer pis, nova. La resta: ondulació a cops de pic. Policromia. Efectes únics!. - Corbes i contracorbes. Lloses de balcó de planta lobulada. Baranes - màscara helicoïdals. Arcs parabòlics en les dues golfes: voltes de maó de pla, escates de ceràmica de rosa a blau intens. El monstre: de roig a blau. - Torre cilíndrica. Bulb. Creu de 4 braços. - Pati interior: miracle de llum, de blanc a baix fins a blau fosc a dalt. Gran saló: sembla la finestra única. - Molts mobles. Llar: Jesús, Josep i Maria. - La casa dels Ossos. Sant Jordi, el Drac i les donzelles.
�
4.11. 1900-1914. Parc Güell. (96-116). Zona residencial suburbana «El Paradís». - Iniciació. - Parc divertit. - Domini públic. - Religió. - Ciutat Jardí particular de classe alta. - «Hansel i Gretel» (conte). - Humperdinck, òpera. Joan Maragall: «Ton i Guida». - Gaudí hi viu 1906-1926. Només es fan tres cases de seixanta projectades. Güell hi viu de 1906 fins a la mort en 1918. - Camí iniciàtic. - Sinuosos camins per la Muntanya Pelada, tot seguint les corbes de nivell; viaductes sobre el buit, recobriments toscs, columnes inclinades. - Espècies vegetals autòctones: pins, garrofers, alzines, palmeres, ginesta, farigola, romaní, gessamí, glicines. - Torre alta hiperboloïdal, amb creu de quatre braços i trencadís. - Gran escala barroca. - Mercat-Temple dòric de 86 columnes, les del perímetre inclinades; damunt Plaça-Teatre grec: Obra Mestra. Turó de les tres creus coronat per una mena de nurag sard de pedra. Decoració ceràmica del parc a càrrec de J. M. Jujol. - Ajuntament 1962. Estat espanyol 1969. UNESCO 1984.
�
4.12. 1906-1910. Casa Milà. La Pedrera del Pg. de Gràcia 92. (117-134). Estructura totalment lliure, amb pilars de pedra, maó o ferro colat (com a la casa Botines). Cap paret de càrrega. Le Corbusier ho propugnarà des de 1915. Distribuïbilitat total (hotel?). - Jàsseres de ferro laminat. Biguetes metàl·liques. Revoltons a la catalana. Jàsseres ondulades a la façana fetes als tallers navals de la Barceloneta. - Sembla una colossal escultura: Montsant?, St. Miquel del Fai?, el Torrent de Pareis?. Terrat esglaonat i ondulat amb golfes d’arcs catenàrics. Terrat: museu d’art abstracte a l’aire lliure. Xemeneies helicoïdals: guerrers. Ventiladors guerxos i geomètrics. Badalots d’escala: creus. - Balcons de ferro forjat. Teoria iniciàtica de Rojo. Monument frustrat a Santa Maria de Gràcia. Burles. La Caixa de Catalunya.
�
4.13. 1904. Reforma de la catedral de Mallorca. (135-141). Trasllat del cor al presbiteri. - Nou altar major. - Trasllat dels retaules gòtics i barrocs. - Fons de les capelles a la vista. Vidrieres!: tres vidres: color primari, color de dibuix, color primari. Mobles de disseny. El nou baldaquí. - Inacabada. Projectes de la catedral de Barcelona i de l’Arxiprestal de Manresa.
�
4.14. 1908. Projecte d’Hotel a Nova York. (142-146).
�
4.15. 1908-1915. Colònia Güell. Cripta del Temple. (147-157). [Colònia obrera amb orfeó, equip de futbol i d’altres esports, cooperatives, teatres i altres serveis]. - Porxos que l’envolten de murs i voltes de paraboloides hiperbòlics. - Columnes molt inclinades. Predilecta. Inacabada. Monument insigne de la història de l’art. - Sistema de càlcul natural (projecte des de 1890): xarxa de cordes penjant, saquets de pes proporcional, forma adequada automàtica. Fotografia. Inversió. - Projecte de temple amb principis inèdits en la història de l’arquitectura (Basseg., p. 111).
�
4-16. 1884-1926. L’obra cimera de la Sagrada Família. La finalitat: obra transcendent. - La dedicació dels constructors. - La ubicació. - Els plànols i maquetes. - Els materials i les tècniques. - L’estructura. - L’esperit. - La construcció: cripta (1885-1893), façana del Naixement (1893), claustre exterior (1895), torres de planta circular (1898), es pugen les quatre primeres torres (1903), primera torre acabada (1925), fonaments façana Passió (1954), fi torres façana Passió (1987), fi nau central (2000).
Visita a LA SAGRADA FAMÍLIA. Data: 11 de febrer de 2007.
�
Germanies (FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS MARIA XIRINACS), acollí el PAS-Amics d’El Camí en els seus inicis i fou on es començaren les primeres caminades d’El Camí de Barcelona. Una d’aquestes, fou la visita a LA SAGRADA FAMÍLIA, guiada i comentada per Lluís Maria Xirinacs. Aquests són els apunts de l’explicació que ens oferí a LES ESCOLES del Temple, revisats per ell mateix.
�
Disposem de l’enregistrament d’aquesta visita. Així que puguem us la farem accessible des de http://xirinacs.cat/
�
�
. Entrem a l’edifici de les escoles i després de ser rebuts per l’Àngels (una de les encarregades d’atendre els visitants de la Sagrada Família), en Lluís Maria comença l’explicació:
�
L’obrador no es pot visitar. És la caseta on vivia primer el rector i després quan en Gaudí trencà amb els seus protectors (i en Güell es va morir), va ser la seva vivenda.
Gaudí seguia un tipus de vida ascètic i era naturista.
L’obrador és un edifici amb un interès tan gran com el mateix temple.
�
LA SAGRADA FAMÍLIA: És tan gran que ens abraça, no la podem abastar.
�
Paral·lelisme:
- La natura ha creat Montserrat.
- La cultura (el geni humà), ha creat la Sagrada Família.
�
. Collserola… Muntanyes que semblaria que les separa (Montserrat i La Sagrada Família),
�
Però podríem dir que no les separa sinó que les uneix. (Collserola, per tant, fa de pont).
�
Podem parlar de dos aspectes de la Sagrada Família:
a) Material, geomètric…
b) Espiritual.
�
a) Genialitat de Gaudí:
Construcció en tres dimensions.
Canvi progressiu de forma en la construcció de les columnes.
Va fer que cada picapedrer esdevingués un escultor. La S.F. és una escultura tota ella.
Primer esculpien la pedra i després la muntaven.
�
- Tema de fons: Un aspecte arquitectònic molt important: la línia.
- El temple a través de la història:
Egipte … un mar de columnes. La forma de taula… tot el pes de la pedra es reparteix.
�
El centre de gravetat de la columna ha de caure sobre la base de sustentació de la columna.
�
1000 anys després… Arc romànic: Pedres travades dins de l’arc. Fins que no hi ha totes les pedres, no s’aguanta l’arc. (Això podríem aplicar-ho també a les societats humanes).
�
En aquest cas la força de les pedres recolza als costats (contraforts). Columnes verticals.
�
Les esglésies romàniques són fosques perquè els calen parets gruixudes.
Arc gòtic: Les pedres es posen més inclinades. No necessiten tanta base.
Necessiten encara els contraforts (arcbotants).
Són esglésies amb rosasses, amb més finestres i més llum que les romàniques.
�
- Innovació de Gaudí: Agafant el símil d’una corda agafada pels caps. (Donar-li la volta).
�
Aconsegueix posar tota la força, el pes de l’edifici, en dos punts.
Paràbola, catenària. En lloc de fer servir càlculs, feia servir cordes amb saquets lligats.
(Això es pot veure en moltes de les exposicions, sobretot a les golfes de La Pedrera).
Les columnes i els fonaments dels edificis són inclinats, oblics. (Perill del T.G.V. si ha de passar a prop d’ací).
Gaudí empra corbes còniques. Línies derivades del con. Circumferència després del tall horitzontal.
Tall inclinat… el·lipse. Per als arcs doncs, fa servir la paràbola cònica. Tenint en compte la força de la gravetat.
Superfícies de 3 dimensions.
A la revista de la Sagrada Família de novembre-desembre (ens la van donar a l’inici de la visita del dia 27 de gener), hi ha un article interessant de Jordi Bonet.
Hi ha superfícies reglades i no reglades, generades i no generades.
�
- Geometria: Reglades de diverses menes, guerxes i no guerxes.
�
El sostre de les escoles on ens trobem: Superfície reglada guerxa. Biga del mig:
Quieta.
Ondulació contraposada marcada a la paret, punta d’una onda que lliga amb la vall de l’altra.
Queda ondulat, útil (pel tema de l’aigua de la pluja) i original.
�
- Tema del trencadís… Rajoles de València. El trencadís és un sistema d’adaptació per a superfícies corbes. A més, aquest tipus de rajoles encara que es mullin per l’aigua de la pluja, no s’embruten, sinó que encara esdevenen més lluents.
�
- Helicoïdal- eix recte, perp. Recta. Estudis de finestres, etc. Aquestes coses que feia Gaudí, avui en dia només se saben fer amb ordinador. Ell no feia plànols, feia maquetes.
�
- La maqueta actual de la Sagrada Família és una reconstrucció perquè l’original la van fer malbé durant la guerra.
�
- Debat conflictiu… 2 tendències sobre el tema de com s’ha d’acabar el temple:
�
1. Els qui creuen que s’ha d’anar acabant encara que sigui incorporant estils diferents segons l’època i com les antigues catedrals, que sigui una feina de diverses generacions. (Lluís Maria Xirinacs forma part d’aquest grup).
�
2. Els qui creuen que s’hauria d’haver deixat com estava, amb el que havia fet Gaudí i prou.
�
- Recolzament del pensament del grup 1: En Gaudí deixà apunts per a poder-la acabar.
�
Les antigues catedrals també estan fetes de barreges de diverses èpoques.
�
Gaudí era un home obert: Introduí el ciment armat a Catalunya. La plataforma del Parc Güell està feta d’aquest material.
Tal com va solucionar el tema de l’arc: permet l’alçada.
Tema de les columnes inclinades.
�
a) Espiritualitat:
�
Gaudí era catalanista.
Va haver-hi un moviment anticatalanista que potencià l’església del Sagrat Cor del Tibidabo, feta per l’arquitecte Sagnier Villaveccia.
�
. Començà la Sagrada Família en principi com a església d’estil neogòtic, promocionada pels «Amics de Sant Josep».
�
. En agafar-ho Gaudí, ho fa amb un sentit espiritual, com a operació sagrada.
�
. Tenir en compte que avui en dia aquesta espiritualitat del cristianisme es veu poc, degut a què l’església ha mirat més cap al món, cap al poder, etc.
Llavors molta gent, sobretot joves, avui en dia, acudeixen a l’espiritualitat tal i com la viuen a Orient.
Des de Jesucrist fins avui, hi ha una línia d’autèntica espiritualitat, però no es veu.
�
Esmentem: Sant Francesc d’Assís i també Sant Felip Neri (oratoris). A l’època de Gaudí n’hi havia dos d’oratoris… un a Gràcia i l’altre al Barri Gòtic. En Gaudí anava a aquest últim.
En l’última etapa de la seva vida hi anava cada dia a peu per resar, oir missa, etc. Després tornava a la Sagrada Família. En una d’aquestes anades i vingudes, va ser atropellat per un tramvia.
�
(En Lluís Maria Xirinacs també ha tingut la sort de viure aquesta línia d’espiritualitat autèntica des de petit).
�
- Antoni Gaudí: Volia que la Sagrada Família fos una mena de Bíblia del poble. Un model global de la realitat espiritual, ple de simbolismes.
�
- Seguint la filosofia de Hegel:
�
La «tesi» seria el Naixement. (Misteris de Goig).
L’«antítesi» seria la Passió. (Misteris de Dolor).
La «síntesi» seria la Glòria. (Misteris de Glòria).
�
Façana del Naixement. Vida humana, aspecte entendridor.
�
Façana de la Passió. El dolor. És una façana dura. I així ha de ser, per això en Subirachs ha estat l’escultor ideal per a plasmar-lo.
�
Gaudí la volia així. Colpidora. (Plasmació de les guerres, les misèries, els desastres…).
�
Façana de la Glòria. Més enllà d’aquests dos aspectes: goig i dolor…
�
La transcendència. Més enllà del bé i del mal, de l’alegria i la tristesa: la resurrecció.
�
- Si comparem les torres estilitzades i elegants de la Sagrada Família amb la torre de l’Agbar, podem veure-hi la diferència d’intencions. A més l’Agbar, trenca amb l’arquitectura de la Sagrada Família vista des de lluny.
�
- Les torres: Representen els apòstols (hi són de quatre en quatre).
Observem el full que hem repartit.
�
- Les de la Glòria han de ser més altes.
�
- Han d’estar fetes d’una manera que la música vagi cap avall i soni com si fos un orgue general. (També en té la forma). El faran tocar a voluntat.
�
Les torres tenen dos forats per a dos focus de llum: un cap al carrer i l’altre cap a dins. Quedarà un fons il·luminat.
�
A dalt de tot de cada torre, hi ha uns timpans fets de ceràmica que vagis on vagis, sembla que et mirin.
�
- També serà molt important la situació dels «cors», a mig aire de les voltes en les naus laterals extremes.
�
Com ja hem dit, aquesta ceràmica encara que plogui sempre queda neta i lluent.
�
- La creu: És un hipercub, format per vuit cubs. (Com en el Crist de Dalí).
�
* En Lluís Maria Xirinacs, ha incorporat també l’hipercub al seu: «Model global de la realitat», GLOBÀLIUM.
�
Més informació sobre el GLOBÀLIUM a http://xirinacs.wordpress.com/
�
�
Comments Off
ESPELMADA POPULAR
pro SAGRADA FAMÍLIA
Veïns afectats per l’actual traçat de l’AVE i ciutadans que estimem el Patrimoni de Catalunya
Dissabte, dia 20 de març, a les 19h30
davant la Façana del Naixement del Temple de la Sagrada Família de Barcelona
(carrer de la Marina, entre Mallorca i Provença).
Volem un altre traçat!
Un altre traçat encara és possible!
Encesa de gran quantitat d’espelmes
Lectura d’un manifest i actuació coral
Som-hi!! Passa-ho!!!
Acte organitzat per la Junta Permanent en Defensa del Patrimoni de Catalunya i la Plataforma «L’AVE pel Litoral».
Per 18.000 habitatges i monuments com la Sagrada Família i la Pedrera
(consulteu http://www.cucadellum.org i http://www.avepellitoral.info)
(Metro L2 i L5, Estació Sagrada Família).
Comments Off