Propera trobada a la Plaça de Sant Jaume el diumenge, 4 d’abril del 2010
Propera trobada a la Plaça de Sant Jaume el diumenge, 4 d’abril del 2010.
La propera trobada a la Plaça de Sant Jaume per difondre l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES iniciat per Lluís M. Xirinacs, serà el diumenge, 4 d’abril a les 11,30 h. Volem elaborar un cartell i hem obert una consulta per veure quina és la frase més adequada per a figurar-hi com a emblema. Hi ha hagut diverses aportacions. Aquí teniu un enllaç per als qui vulgueu fer la vostra:
http://spreadsheets.google.com/viewform?formkey=dHF5VnN0Ri1uVjhydGozc1lyeW41WVE6MA
Les propostes recollides fins ara a ja són a la llista.
TEXT PER A SER LLEGIT EL 4 D’ABRIL DE 2010 A LA PLAÇA DE SANT JAUME.
Les Assemblees incipients (Preassemblees). A cada nivell troncal: llar, casa, carrer, barri, etc., aquells que actuen com a promotors de democràcia no són, en tant que tals, l’Assemblea, però de moment, a falta de més gent madura, de més poble púber, de més públic, que tanmateix sempre cal que sigui convocat i reconvocat amb explicacions convincents i perseverança incansable, malgrat el desinterès i la falta de responsabilitat social fomentats pels sistemes vigents, ells poden esdevenir, de moment, una Preassemblea d’aquell territori i nivell, en tant que persones humanes compromeses col·lectivament. Si, al principi, en una comarca «x», només unes poques persones promouen l’Assemblea democràtica de la comarca en qüestió, elles soles, tot i que sigui lamentable, són ja una Preassemblea de la comarca, si volen ser-ne. I qui no col·labora, tot i que voti com a bon ciutadà, no perd els seus drets individuals, però perd els seus drets socials. Potser oblida que votar a unes eleccions polítiques cada quatre anys i, entretant, abandonar la Comunitat a mans exclusives dels polítics no són suficients per a una vera democràcia.
Prioritats d’acció. Teòricament caldria començar per ajudar a afermar els individus madurs de cada llar i promoure l’Assemblea de la Comunitat de convivència, de la llar. Un cop establerta aquesta, anar, amb les ja constituïdes Assemblees de llar, a constituir l’Assemblea del barri amb un representant per cada Comunitat de llar. I així successivament de baix a dalt. Un castell humà no es pot construir de dalt a baix. Però l’estat lamentable de les nostres societats i, potser pitjor, llur estat pseudocomunitari potser aconsellin, com a mal menor, de començar a actuar en qualsevol nivell de qualsevol territori, segons la pròpia situació i disposició, amb la plena consciència de les limitacions i perills que aquest oportunisme comporta. I sempre amb la preocupació prioritària d’anar sembrant llavors en els nivells inferiors inclosos l’individual de cada llar. En comptes de destruir l’edifici per fer-ne un de nou, sovint caldrà limitar-se a reparar l’edifici existent. Pot donar-se així democràcia en un nivell i no donar-se en el nivell immediat inferior en el qual, paradoxalment, el superior recolza. Per carregar un nivell superior qualsevol, cal una unió lliure, consensuada i contractual dels elements del nivell immediat inferior. La inversió de procediment genera, doncs, problemes, que cal vigilar. El fet de saltar-se nivells provoca disfuncions. No funciona bé, per exemple, que els municipis facin pactes directament amb el propi país o amb un altre país, per exemple perquè hi domina el mateix partit polític, tot saltant-se la comarca i la regió. Només la llarga, bona, lleial i lliure convivència de Comunitats del mateix nivell i àmbit pot arribar a produir una Comunitat ferma d’aquell àmbit i de nivell superior.
La impossible independència absoluta. En el model presentat, cada unitat superior depèn de les corresponents inferiors i no a la inversa. Quant més a la base més independència. Els individus en el nivell inferior i les comunitats d’un nivell determinat en unió superior lliure, consensuada i contractuada no perden per aquest fet llur independència, la comparteixen, practiquen una independència compartida voluntàriament –«junts anirem millor»–. Les unitats de dalt no poden fer caure les de baix. Encara que avui aquí sí. La viceversa no és certa. És un model contrari als sistemes actuals on les altures dominen i determinen despòticament les bases deshonrades moralment i espoliades econòmicament. Tanmateix, si teòricament tothom és lliure de no integrar-se en nivells superiors, si la figura de persona individual o col·lectiva lliure és perfectament legítima a qualsevol nivell, això només és fàcil de practicar en comunitats primitives o en unitats autosuficients. Altrament, cal pactar i consensuar. En una realitat tant complexa com l’actual és difícil l’autosuficiència. Som inextricablement interrelacionats. D’altra banda, avui encara és utòpic un castell unitari amb representació de totes les civilitzacions de la humanitat en pla de llibertat igualtat i fraternitat. Però fóra un fort testimoni l’existència de grans castells progressivament agermanats amb la plusvàlua econòmica, cultural i espiritual que generaria una simbiosi encertada.
Les dependències. Paternalisme i filialisme són dues actituds que es complementen. Es poden observar amb freqüència les inconfessables complicitats entre els oprimits i els opressors. Sovintegen individus i col·lectius immadurs que cerquen aixopluc en col·lectius d’ordre superior existents o en creen per tal d’arrecerar-s’hi, per estalviar-se de madurar. Així, fins i tot, sectes, ordes religiosos i grans Religions d’abast mundial. La realitat sana funciona al revés. El nivell inferior vetlla sol·lícitament per la maduració del nou nivell superior. El tracta, no com a un papà que el manté en la immaduresa, ans com un fill petit que cal aconduir cap a la majoria d’edat. Per exemple, una parella que s’estima té ja un fill nou nat, abans de procrear cap fill. És el matrimoni, la nova llar, un col·lectiu comunitari troncal que acaba de néixer, del qual encara no se’n pot viure, ans requereix tota mena d’atencions amoroses. És, doncs, comprensible que en els primers temps de la constitució d’una llar els seus components adults minvin en llurs compromisos socials, no és aburgesament, és feina de fonamentació social, molt necessària. I cal que sigui ben feta.
Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999).
Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció 
.
Comments Off
1 Comentari
