Independència en un Món Global, de Joan Sala i Vila.

INDEPENDÈNCIA EN UN MÓN GLOBAL

 

Quin sentit té defensar la independència de Catalunya en un món que vol esdevenir globalitzat? No només té sentit sinó que sense la independència dels pobles serà impossible una verdadera globalització. La naturalesa és la gran pedagoga globalitzadora. Fixem-nos en el rei de la naturalesa, el ser humà. Tots els membres i tots els òrgans del seu cos es necessiten mútuament i de la malaltia d’un ells se’n ressent tota la persona. El cervell, el cor i els pulmons tenen un protagonisme molt especial però no s’ho queden pas tot per a ells perquè la seva avarícia esdevindria una condemna de mort. Parem esment en el cor. Per ell passa tota la sang que reparteix salut. Però el cor no se la queda pas. Si per alguna raó, alguna de les seves cavitats la reté, automàticament tota la persona emmalalteix i pot morir. La sang és la gran riquesa de la persona. Però arriba arreu. I la persona, sigui dona, sigui home, és humanitat i com humanitat té dret a participar de tots els membres i de tots els òrgans de la gran comunitat mundial. I tots els òrgans i membres, polítics, religiosos, econòmics, culturals, socials tenen l’obligació de fer partícips a tots i cadascun dels ciutadans del món, de tots els fruits dels seus treballs i béns. El cor fent arribar la sang a tot l’organisme és una metàfora del deure de l’economia mundial de fer arribar els fruits de la riquesa a totes les persones i el no fer-ho provoca la gran malaltia social de la pobresa que mata milers d’éssers humans cada dia. I això és un crim contra la humanitat al mateix nivell de les cambres de gas hitlerianes. L’estat de salut i correcte funcionament del cos humà és el resultat d’una diferència respectada, cohesionada i coherent.

 

La independència existeix perquè també existeix la dependència. Són dos conceptes que, aparentment contraris, en la realitat humana són complementaris. En la vida distingim entre el ser, el fer i l’estar. Una persona és, fa i està. El fer i l’estar depenen del ser i estan condicionats per ell perquè al fer, a l’estar, desenvolupen la seva identitat en l’espai i en el temps. I la independència només afecta al fer i a l’estar que és la manera com es manifesta i es veu la persona. Els grups, les comunitats, els pobles, les nacions, el món, també són, fan i estan. I també actuen independentment perquè les característiques pròpies es manifesten i es viuen en els fets i en els espais. Allò que succeeix és que la independència és el marc de les relacions personals, municipals, nacionals i mundials. I sense respectar aquesta relació d’independència és impossible assolir una globalització convivencial pacífica. És impossible el «ser» global. I és la naturalesa que és llei sobre les lleis positives que ha orientat les relacions humanes.

 

La Torre de Babel.

 

Per què aquest apartat? Perquè aquest capítol de la Bíblia explica metafòricament les raons de les divisions per pobles. La Torre de Babel no era res més que l’orgull de voler ser més que els altres i superiors a tothom. Però la divisió de llengües va seguir un procés natural i la Torre de Babel ho explica metafòricament com un pecat de supèrbia. Explica des de la negativitat un fet natural i de negatiu té allò que és limitació en els éssers humans. Va marcar la necessitat de les diferències en l’organització dels pobles. No va posar obstacles a entendre’s perquè els homes i les dones són prou intel·ligents per trobar mitjans de relació. En la Bíblia hi ha una altra anècdota en el Nou Testament que demostra la capacitat d’entendre’s parlant llengües diferents, quan els apòstols reunits reben l’Esperit Sant en forma de llengües de foc i parlant cadascú la seva llengua tothom els entenia. Dues explicacions religioses que tenen per objectiu les relacions humanes. No són les diferències l’obstacle sinó la manca d’esperit de comunicació. Una explicació des de la religió de la necessitat natural d’organitzar-se les persones en comunitats amb valors i qualitats identificadores. La trajectòria del poble d’Israel és una demostració, amb la bíblia a la mà, de la bondat i necessitat de nacions diferenciades. La falta de geografia no ha estat una força capaç de destruir una nació. Catalunya amb la Bíblia a la mà té dret a ser independent. Perquè són els egoismes personals les causes destructores de pobles i les seves cultures. És veritat que nacions totalitàries han fet servir la divinitat per acaparar poder. Egipte, Assíria, Roma i la mateixa Espanya en són exemples prou clars. Però no és aquesta la norma de la naturalesa, ni la de la Bíblia. Em direu que Jesús va dir doneu a Déu allò que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar. Però la moneda era imatge de Roma, no de Palestina. No va dir que donessin Palestina al Cèsar.

 

La raó de la història és una raó?

 

Dissortadament la raó de la història en la configuració dels pobles no és altra que la raó de les armes. Les armes no són mai la raó de la intel·ligència i dels sentiments, sinó la raó de l’ambició i l’enveja. És francament irracional fonamentar l’aniquilació d’un poble conquerit, en la força de les armes. Les armes fa segles que barren el pas a Catalunya. I al costat d’aquesta irracionalitat una altra, beneir-ho amb el dret de prescripció. Com si els delictes contra natura gaudissin d’aquest dret. Llastimosament molts països en els nostres dies malviuen per la força de les armes que els dóna el poder i només busquen l’enriquiment personal condemnant els ciutadans a una mort causada per la misèria. I els països que es pensen ser els salvadors de la humanitat no fan pràcticament res per promocionar una convivència digna i pacífica. Venen armes als dictadors i no ajuden al poble a recuperar la seva dignitat. La raó de les armes és l’enemiga de la independència que és la norma establerta per la naturalesa. Quan en una col·lectivitat les persones no són racionalment lliures tenen tot el dret de lluitar per la seva independència. No oblidem que els pobles són el fruit de relacions personals d’organització. Sobre aquest respecte el filòsof Jürgen Habermas en el seu llibre «El futur de la naturalesa humana» escriu: «Naturalment, els projectes individuals de vida no es constitueixen independentment dels nexes vitals intersubjectivament compartits. Però, a l’interior d’una societat complexa, una cultura només es pot afirmar contra altres cultures si convenç les seves generacions futures, les quals també han de poder dir no, dels avantatges de la seva semàntica obridora de móns i de la seva força per guiar i orientar l’acció. Una protecció de les cultures segons el model de la protecció de les espècies no és possible ni recomanable. I en un estat constitucional democràtic la majoria tampoc no té dret a prescriure a les minories, com a cultura oficial, la pròpia forma de vida (cas que aquesta forma de vida cultural difereixi de la cultura política comuna del país)».

 

Doctrina política de Xirinacs.

 

El 17 de desembre de 2002, en el jutjat núm.8 d’Instrucció de Barcelona va declarar: «I finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals». Xirinacs volia la independència de Catalunya però no era exclusivista, volia la de tots els pobles. Xirinacs no odiava, de l’amor més espiritual en feia l’arma més poderosa per defensar la independència de Catalunya. Un més abans de la seva mort va escriure: «Ofereixo el do més preuat que és la meva vida per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra». Ningú pot negar l’amplitud del seu pensament. Religiós en profunditat, la seva força sorgia del convenciment que tots els actes del dia a dia, polítics, culturals, econòmics, religiosos, socials, portaven l’alè de l’amor de Déu. La seva doctrina, el seu exemple, els seus escrits i la seva actuació política, les seves accions religioses tenien també per objectiu la llibertat dels pobles oprimits i per això defensava el seu poble oprimit, Catalunya, amb la mateixa fe que els apòstols fins el darrer moment esperaven que Jesús alliberés Palestina del poder del romans. Jesús mai els va contradir aquesta esperança perquè era un dret. Perquè la llibertat que portava era la base de totes les llibertats.

 

Si he inclòs aquest apartat, és senzillament perquè Lluís M. Xirinacs amb el seu exemple i amb els seus estudis ha estat un capdavanter en la defensa dels drets dels pobles. La seva tesi globalística va merèixer la màxima nota pel seu rigor científic i filosòfic. És un document que ens ensenya a ser lliures i formar part de la globalitat.

 

Catalunya en el món.

 

Catalunya està geogràficament en el món amb unes característiques diferencials prou clares per poder gaudir políticament del seu ser, fer i estar com un altre estat independent integrat en la globalitat. Només sent independent podrà aportat a la convivència universal tot el seu potencial polític, religiós, econòmic, cultural, científic, filosòfic i social. Si la riquesa històrica que aporta Catalunya a la sang del sistema sanguini mundial no és la seva pròpia, no serà neta i l’aportació serà deficitària i contraindicada. No se li pot exigir a Catalunya viure el mateix model, per exemple, que Andalusia, sense suposar això cap menyspreu, ni cap diferenciació qualitativa en les diferents aportacions. Andalusia farà la seva pròpia que només essent pròpia podrà ser solidària, rica i sana. Catalunya per raó dels seus orígens, del seu historial i sobretot de la seva naturalesa, només pot contribuir d’una manera que sigui positiva en el conjunt global si és independent. I aquesta riquesa en totes les funcions que pot aportar-hi no significa que ha estat fruit d’una automarginació de la resta de nacions i estats, sinó que Catalunya té molt clar que l’intercanvi és enriquidor i positiu sempre que obeeixi les lleis naturals de convivència. La magnitud no és raó per poder dominar i sotmetre. La qualitat no depèn només de la quantitat. Catalunya ha demostrat amb prou claredat que gaudeix de prou identitat política, religiosa, econòmica, cultural, científica i social per aportar al món un model propi, independent i solidari. A Catalunya no li agrada ser una capsa tancada, perquè es la manera més ràpida de deixar de ser.

 

Amb Espanya no ens entendrem mai.

 

La falta d’intel·ligència no vindrà del fet democràtic sinó de la manera de pensar democràticament. La mateixa Constitució que ens volen fer creure que és un model de convivència democràtica, de la manera com els polítics espanyols l’apliquen, governi qui governi, té massa tics autoritaris que recorden el règim, sortosament, desaparegut. Però sortosament a Catalunya el pensament independentista va guanyant terreny. I cal arribar a les properes eleccions autonòmiques amb una mentalitat d’identitat catalana global. Però aquesta mentalitat, dissortadament, no la crearan els polítics catalans perquè tenen por de perdre els seus privilegis actuals. És imprescindible explicar que ser independent no significa ser enemic. És imprescindible demostrar que defensar la independència no és ser terrorista. És imprescindible fer entendre als espanyols que hi guanyaran més amb una Catalunya independent que no pas amb una Catalunya autonòmica. És imprescindible que la resta de la pell de brau se n’adoni que els catalans estimen el diner per crear riquesa i la riquesa que no és solidària acaba sent pobresa. És imprescindible que els altres pobles d’Espanya entenguin amb claredat que només entre iguals és possible caminar en llibertat i ser solidaris. Però allò que és més imprescindible és que tots els catalans creguin en la seva independència. I en aquest apartat la tasca dels polítics més aviat serà negativa. La seva sembra ho fa pensar.

 

Amb Espanya no ens entendrem mai si un dels dos no vol dialogar. Els fets demostren que Espanya no ho vol, però també demostren que els polítics catalans no han treballat prou bé perquè ho vulgui. I aquest pas és imprescindible i el primer que cal donar. I la veu del poble és qui millor ho pot fer. Penso que ho està fent. Les consultes populars que es fan a molts indrets de Catalunya ajuden a guanyar terreny. Un exemple de la força desaprofitada de la humilitat. Fa uns pocs anys la meva afició per la poesia em porta a recitals poètics que organitzen persones amigues de la poesia. És encoratjador la defensa que la majoria de les persones assistents fan de Catalunya i no defugen la necessitat de la independència. És una llàstima que els nostres polítics no sàpiguen aprofitar aquesta força que neix del mateix cor del poble. Tinc molt clar que la dificultat té un destacat color polític, però la gent castellana ens pot entendre? Una anècdota. Fa uns pocs anys visitava una exposició de Joan Abelló a la Casa de Cultura de l’Ajuntament de Madrid. Em dirigeixo a la noia del mostrador i instintivament li faig unes preguntes en català. Un xic estranyada em diu: ¿qué me dice? Me n’adono que no érem a Catalunya i un xic sorneguer li contesto: Perdone, es que soy separatista. Resposta: lo comprendo, pero no lo comparto. I vam continuar parlant normalment, en castellà, és clar. Els anys seixanta i setanta aquella noia funcionària m’hauria dit autoritàriament: háblame en cristiano. N’he viscut més d’exemples d’aquest estil. Ho entenen perquè estimen la llibertat.

 

Un clam que va creixent.

 

Només serem, si som independents. Les properes eleccions autonòmiques han de ser una proclamació d’un caminar ferm i segur cap a la independència. La cultura, l’esport, l’economia, fins i tot la religió són els seus suports. Necessitem polítics compromesos i amb voluntat de ser. Es necessari donar-los a conèixer i convèncer la gent que els han de votar. Les properes eleccions han de ser un pas ferm. Quan siguem independents Espanya voldrà la nostra amistat.

 

Joan Sala i Vila.

 

Curs de Globàlium, 2009-2010

GLOBÀLIUM, EL MODEL FILOSÒFIC DE LLUÍS M. XIRINACS. Calendari dels cursos: 2009-2010.

 

Curs d’introducció al Globàlium.

Exposició de les vint-i-sis àrees bàsiques d’un model global de la realitat: Model Menor.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

 

Adreçat a tota persona individual i a tot col·lectiu interessats en un ample i actualitzat coneixement bàsic d’un mateix i de la realitat que ens envolta i ens fonamenta: el camp de la consciència vigilant (CIÈNCIA), el camp de les creences de convicció (METAFÍSICA), el camp dels somnis creatius (ART), el camp de la follia delirant (METAPSÍQUICA), des de la senzilla i rica intuïció dels infants i dels pobles primitius (PRÀCTICA), fins a les elaborades construccions abstractes i complexes, fruit de la maduresa individual i del desenvolupament cultural de les grans civilitzacions actuals (TEORIA).

 

Distrets i entretinguts en un petit racó del univers, passem la vida sencera identificats amb aquesta menuda parcel·la de la realitat, gairebé sempre condicionats per les necessitats de subsistència, però també sovint enganyats per falses necessitats nostres induïdes –autèntiques conveniències dels inductors– per poderosa gent interessada. Dins nostre gemega marginada, menyspreada, envilida, una irresistible vocació cap a l’universal, que no necessàriament exclou l’atenció a les nostres responsabilitats concretes indefugibles i que pot esdevenir i, potser cal que esdevingui, el complement equilibrador de la nostra vida.

 

De fons (NOÜMEN) som molt més del que som en la vida quotidiana (FENOMEN).

Ens convé recuperar aquesta riquesa radical i ens convé aprendre a relacionar-la operativament amb la nostra vida de cada dia. Així cada acte, a més de la seva significació pròpia, gaudirà de la influència d’altres mil referències, que el trauran de l’estretor d’una pura anècdota i l’elevaran al nivell d’una categoria rellevant.

 

Les estructures, que ens vertebren, ens enquadren i, freqüentment, ens tenallen i engavanyen (OBJECTE) i que defineixen tot allò que som, tot allò que produïm i tot allò que podem fer individualment i col·lectivament, ofeguen les nostres vivències, allò que fruïm, allò que patim i allò que creem en la nostra intimitat, l’àrea –existent?, conquerida?, emancipada?, autodeterminada?, plenament responsable?– de la pura llibertat interior (SUBJECTE).

 

Som molt més del que som. Les zones fosques del nostre ésser amaguen la nostra potencial grandesa. Si la coneguéssim i la utilitzéssim, el més petit acte nostre, esdevindria un acte diví. Tots portem un geni adormit o empresonat en el nostre interior que ens lliga eficaçment amb la totalitat del univers. Tots tenim latent la força necessària per fer les coses grans. La nostra desídia o l’opressió dels poderosos impedeix l’esclat del nostre alt destí, que es pot aconseguir sense esclafar els altres, ans en comunió amb ells. Comprovat!

Lluís Maria Xirinacs i Damians.

 

Calendari del curs:

 

Dilluns, 19 i 26 d’octubre de 2009, 19 hores : Es van fer les presentacions del curs.

 

Dates del curs: A partir del primer dilluns de novembre, quinzenal, un dilluns cada dues setmanes, amb les dates següents:

 

* Mes de Novembre: dies 2, 16 i 30.

* Mes de Desembre: dia 14.

* Mes de Gener: dies 11 i 25.

* Mes de Febrer: dies 8 i 22.

* Mes de Març: dies 8 i 22.

* Mes d’Abril: dies 5 i 19.

* Mes de Maig: dies 3, 17 i 31.

* Mes de Juny: dias 14.

 

Total 16 dies, amb horari de 19 a 20 hores 30 minuts.

 

Curs d’aprofundiment en el Globàlium.

Exposició de les vuitanta àrees d’un model global de la realitat: Model Major.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

 

Adreçat a tota persona individual i a tot col·lectiu que hagin fet el curs d’introducció i vulguin continuar l’estudi del model sencer, amb un repàs de les àrees bàsiques i amb l’estudi de la resta de categories del model, fins a les 80.

 

Calendari del curs:

 

Dilluns, 19 i 26 d’octubre de 2009, a les 19 hores: S’han fet les presentacions dels cursos.

 

Dates del curs, a partir del segon dilluns de novembre, quinzenal, un dilluns cada dues setmanes, amb les dates següents:

 

* Mes de Novembre: dies 9 i 23.

* Mes de Desembre: dia 21.

* Mes de Gener: dies 18.

* Mes de Febrer: dies 1 i 15.

* Mes de Març: dies 1, 15 i 29.

* Mes d’Abril: dies 12 i 26.

* Mes de Maig: dies 10 i 24.

* Mes de Juny: dia 7.

 

Total 14 dies, amb horari de 19 a 20 hores 30 minuts.

 

Germanies, logotip granFUNDACIÓ RANDA, LLUÍS M. XIRINACS.

Carrer Rocafort, 242-bis, 1r.

08029 Barcelona.

(Metro: línia 5 blava, estació Entença).

Correu electrònic: info@fundacioranda.org

Telèfon: 93-322.03.38.

 

Què és la Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs

QUÈ ÉS LA FUNDACIÓ RANDA – LLUÍS M. XIRINACS

Germanies, logotip gran

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs neix l’any 1987 promoguda per en Lluís M. Xirinacs i un grup d’amics, amb el nom de Fundació Tercera Via. Pren el nom de Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs el 1998.

 

Randa és el nom d’un puig de l’illa de Mallorca, en una cova del qual, Ramon Llull es retirà a fer vida contemplativa i que fou l’origen de l’estudi lul·lià que va fundar. En àrab, la paraula randa significa llorer.

 

Els objectius de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs són:

 

La recerca, preservació i ampliació, debat, difusió i creació de noves propostes i aplicacions relacionats amb el treball que va fer en Lluís M. Xirinacs, fruit de tota una vida de dedicació, al voltant de la construcció d’un model global de la realitat, que abasta les dimensions científica, filosòfica, social i espiritual.

 

La investigació, formació i acció basades en la globalística i la dimensió comunitària, en diàleg amb tradicions arrelades en la nostra identitat catalana, mediterrània, europea i universal.

 

La contribució a la formulació de respostes als nous reptes individuals i col·lectius que ofereix el món contemporani, reptes que requereixen d’una visió global que tingui en compte la dimensió històrica i posi en relació teoria i pràctica, ciència i espiritualitat, subjectivitat i objectivitat per tal de crear solucions lliures i solidàries.

 

Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs

Carrer Rocafort, 242-bis, 1r., 08029 Barcelona.

Telèfon: 933 220 338. Correu electrònic: info@fundacioranda.org

 

Per a més informació consulteu http://xirinacs.cat

 

 

FES-TE SOCI I/O COL· LABORADOR

DE LA FUNDACIÓ RANDA

 

La Fundació Randa és una entitat independent que es finança principalment a través de les aportacions dels col·laboradors i col·laboradores, d’alumnes i excepcionalment, de diverses institucions públiques i privades.

 

Per tal de continuar desenvolupant els projectes que ens va deixar en Lluís M. Xirinacs, et proposem que esdevinguis col·laborador/a amb una aportació econòmica que a més, et permetrà:

 

  • 50% de descompte als diferents cursos i seminaris que organitzi la Fundació.

  • Participar en les propostes i decisions de funcionament de la Fundació formant part voluntàriament, si ho desitges, de l’Arbre d’Assemblees de la Fundació.

  • Participar de les assemblees dels socis-col·laboradors.

  • Accés a consultar la Biblioteca de la Fundació, Biblioteca d’en Lluís M. Xirinacs.

  • Accés al servei de préstec multimèdia: DVDs, Cds, Vídeos, etc.

  • Rebre informació de les activitats de la Fundació.

  • Col·laborar, si ho desitges i pots, personalment en diferents tasques voluntàries a la Fundació.

 

Necessitem ser 400 socis per mantenir la infrastructura mínima de funcionament de la Fundació i poder portar a terme els objectius esmentats. Et demanem la teva col·laboració i que facis extensiva aquesta proposta a persones que coneguis que s’estimin la tasca d’en Lluís M. Xirinacs i vegin la importància, avui, de donar a conèixer el seu llegat.

 

 

 

BUTLLETA PER ENVIAR A LA FUNDACIÓ RANDA

 

Desitjo fer-me soci i/o col·laborador de la Fundació Randa. L’aportació mínima és de 8,- € mensuals.

Nom __________________________

Cognoms __________________________

Carrer ____________________________

Població __________________________

Codi Postal ____________________

Telèfon _______________________

Correu electrònic _____________________________

Dades bancàries _______________________________________

Vull pagar una quota semestral de 48 €.

Vull pagar una quota semestral de ____

Vull pagar una quota anual de 96 €.

Vull pagar una quota anual de ____

- Si vols fer alguna aportació puntual ho pots fer a:

Caixa d’Enginyers: c/c 3025-0005-84-1433214865

 

FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS

c/ Rocafort, 242 bis, 1r. 08029 Barcelona. Telèfon 933 220 338.

correu electrònic: info@fundacioranda.org

 

11 de setembre de 2009 a Cànoves i Samalús, de Joan Sala Vila


11 de setembre 2009 a Cànoves i Samalús

La meva intervenció avui, aquí i ara, és una reflexió en veu alta sense pretensions d’alliçonar. Som en aquest indret sagrat i al costat d’un temple per testimoniar la nostra fidelitat i estimació envers un altre temple, Catalunya, que per a cadascú de nosaltres no és només un espai geogràfic sinó que aquest espai esdevé el marc del jo sóc Catalunya que viu cadascú de vosaltres que m’escolteu. La imatge i la realitat d’aquesta Catalunya, que tant estimem, serà més refulgent si ho és la llum de la nostra vida personal, serà més creïble si la nostra existència és la veritat i serà més convivencial si la nostra norma és la justícia. Som cadascú de nosaltres que la fem i la vivim.

Avui fa set anys que en el Fossar de les Moreres, nosaltres estem també en un fossar, una veu que predicava en el desert va acabar a la presó perquè defensava la llibertat dels pobles i alliçonava sobre la violència d’ETA. Empresonament que durà poc perquè el poder el va alliberar per por al moviment popular favorable a Lluís Maria Xirinacs. El poder polític, crida molt, però és covard davant la força d’un poble organitzat, que era el que Xirinacs predicava al Fossar de les Moreres. Aquesta organització és la que avui necessitem. Estem comprovant a casa nostra la por, que els polítics que tallen el bacallà estatal, tenen als ciutadans per pocs que siguin, com es fa palès en la consulta independentista d’Arenys de Munt. I li tenen por per allò de la força organitzadora d’efecte dominó. La possible inconstitucionalitat és un miratge per rentar-se la cara. Tenen pànic a la força expansiva d’una organització catalana defensant els drets naturals d’una nació que és i no volen que sigui. Tenen por al dret a la llibertat dels pobles i de les persones que es basa en el dret natural que és superior al dret positiu de les lleis polítiques i religioses. Dissortadament la cúpula de la Conferència Nacional Episcopal també ha dit la seva contra Catalunya, no fa pas massa temps, concretament el mes de juliol. Tenen por a aquella llibertat que té el fonament en l’amor i ensenya a estimar els enemics com declarava Xirinacs davant el jutge en el judici per la seva afirmació de ser amic d’ETA, afirmant «i finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també a l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galizia i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals». Tenen por als ciutadans lliures i conscients del regne de Déu recolzats en la resposta donada a la pregunta de Pilat «tu ets rei?». I li tenen por perquè aquest regne, del que Catalunya en la filosofia de Xirinacs n’és part, no consisteix només en un territori sinó que el regne està en les persones. I quan les persones són país els fonaments polítics trontollen si no són justos. La força d’aquesta idea és potent, inamovible, perquè rau en la naturalesa humana i l’acció política té el seu camp en la part accidental, que consisteix en estar i fer. Estar, perquè cada ciutadà té un territori que li pertany i perquè cada ciutadà fa aquelles accions més adients a la seva peculiar manera de ser. En l’apartat fer, que és complex, hi escau l’activitat física i la psíquica. Entrem aquí en la seva famosa filosofia de la globalització que comença per la globalitat de les persones, segueix per la col·lectivitat més propera, continua per la nació i arriba a la globalitat mundial. Entrant de ple en el pensament de Xirinacs s’entén el perquè de la seva trajectòria, militant en el camp religiós, en el polític i en el cultural. Ell era una persona eminentment religiosa, un místic, des de la seva religiositat inherent a la seva vida defensava el dret de Catalunya a ser una nació. La nostra menyspreada nació està en el camí de ser reconeguda en la convivència internacional com el que veritablement és per naturalesa. Un 11 de setembre li van arrabassar uns drets polítics, però no la seva naturalesa. Aquesta només es pot perdre per una traïció dels catalans. Una traïció va portar a la creu el gran alliberador de la humanitat però no destruir el regne de Déu. Una traïció ha fet perdre drets a Catalunya però no l’ha destruïda i és el regne dels catalans. Visca Catalunya!

Joan Sala Vila.

Més que una il·lusio, de Joan Sala Vila

Més que una il·lusió, la independència

 

L’onze de setembre és una fita en el camí que cal anar fent per arribar al destí. La meta a assolir cada dia és més lluminosa malgrat les foscors que des de la política i dissortadament també des de la religió es produeixen per impedir la caminada. Sortosament ningú, ni el govern de l’estat, ni la confederació episcopal espanyola, ni els partits polítics estatals tenen cap poder en el pensament lliure. De la Vega pot afirmar que la carta magna no empara ni autodeterminació, ni la independència, la falange pot clamar que la consulta d‘Arenys és inconstitucional, un acte de l’església pot demanar el boicot als productes catalans però ningú pot prohibir al meu cervell defensar la idea de la independència, afirmar que la consulta d’Arenys és legal i que els productes catalans contribueixen a la convivència universal. És curiós que els tres estaments citats actuïn contra una realitat que és natural, i la llei natural, ho dic als catòlics i als seus dirigents, l’ha posada Déu. El creixeu i multipliqueu-vos Déu l’adreçà a tota la humanitat, no a una part com fan les institucions citades. No fa falta ser religiós per adonar-se dels drets derivats de la llei natural, lleis que amb les actuacions citades són trepitjades basant-se en unes altres lleis positives que no obliguen a tota la humanitat perquè van destinades a sectors determinats. No és gens estrany que quan Lluís Maria Xirinacs defensava els drets naturals de Catalunya, basat també en l’origen diví dels mateixos, la política conservadora i ultra (també ho pot ser el comunisme i el socialisme) el tractessin d’il·lús i boig. Mai aquests sectors es van dedicar a analitzar el fons de la seva filosofia i sí a desvirtuar les seves opinions. Les paraules tenen el seu sentit i sentir-se enemic no significa odiar-lo. És una lliçó evangèlica. Jesús en el sermó de la muntanya va dir: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels vostres perseguidors» (Mateu V,44). És llastimós: El bisbe que presidia l’acte només va contestar que Mercadona és valenciana al conferenciant que recomanava no comprar productes catalans. Des de la fe, des de la llei natural, tinc tot el dret de defensar la independència de Catalunya. Un altre argument: el fruits que recull Catalunya gràcies al conreadors espanyols demana a crits uns conreadors que estimin la terra. Ara i avui la independència de Catalunya és més que una il·lusió.

JOAN SALA VILA.

Paraules amb sentit per a l’11 de setembre del 2009

PARAULES AMB SENTIT

PER A L´11 DE SETEMBRE

 

He viscut esclau setanta cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’Univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

ACTE DE SOBIRANIA de Lluís Maria Xirinacs i Damians.

És el moment. Pot ser el moment, si ho volem.

 

Tenim la porta oberta per aconseguir la nostra independència d’una vegada per totes.

Tenim el llegat d’un català universal a les nostres mans, a les mans del poble i carai, l’hauríem de fer servir, no?

Tenim la responsabilitat còsmica de transcendir les nostres vides, les nostres pors i lliurar-nos al desconegut, a allò que no cal ni parlar-ne, oi?

 

Creure, estimar i organitzar-nos mitjançant assemblees des de la llar fins a les Nacions Unides… Ho ha deixat tot escrit. En teniu alguns exemples aquí a la paradeta del Fossar.

Però o tots o cap! D’això va… O tots o cap! Aquesta és la gran contesa. Catalans nascuts aquí i catalans vinguts de fora.

 

En Lluís Maria ens diu que només amb la Força del poble organitzat demòticament ho aconseguirem i només amb l´Esperit, sense violència, sense manipulacions egoiques. Però amb Força, amb la força que ens caracteritza com a poble, com a nació. Lliure.

Hem de ser capaços de dur a la pràctica les nostres idees i de deixar-nos de romanços que només fan que vagi passant el temps, que els polítics vagin fent i que cada vegada ens sentim més traïts, més allunyats de tot plegat. Són ells qui ens han d’escoltar a nosaltres.

No hem de romandre covards, no hem d’esperar que siguin els nostres petits que ho aconsegueixin, podem ser nosaltres, aquí i ara, sense pressa i amb consciència. Individus que formin col·lectius responsables, compromesos, desperts i actius per a la Independència: Nosaltres.

Ara és el moment de deixar pas a la nostra vera humanitat, en el seu sentit més pur: diàleg, consens, respecte, afecte, comprensió, alegria, Comunitat, connexió, organització col·lectiva és igual a… Independència.

En Xirinacs ens ha deixat els plànols del coet per arribar a la lluna.

I aparentment febles i ignorants… Som una nació lliure, som individus lliures i som Llum, ho podem fer. Visca la terra, Visca Lluís Maria Xirinacs, Visca el Poble lliure i Visca els Països Catalans lliures!

Amunt el cor catalans!

 

Mireya-Beryl.

Fossar de les Moreres-Passeig del Born, Barcelona, Països Catalans, 11 de setembre de 2009.

 

El discurs es pot veure i escoltar en el video de You Tube disponible a l’adreça:

http://www.youtube.com/watch?v=uztBuXvTgpI

La Mireya al Fossar, numero 1

La Mireya al Fossar, numero 2

Des de Germanies: 11 de setembre de 2009


* Des de Germanies: 11 de setembre de 2009

El proper 11 de setembre de 2009, farà set anys que en Lluís Maria Xirinacs feu el seu polèmic discurs al Fossar de les Moreres-Passeig del Born que va tenir com a conseqüència el seu empresonament de tres dies l’octubre de 2005. Les autoritats en veure venir la manifestació del poble català que es produïa amb tota mena d’actes, va creure convenient posar fi a l’empresonament.

Com va dir el mateix Xirinacs adreçant-se als independentistes en un acte a Vic: Vosaltres, m’heu tret de la presó!

El discurs és una lliçó magistral d’història, no només del nostre poble, sinó d’història universal. No es tracta, com alguns van voler que fos dit, d’una apologia de la violència. Seguint Gandhi: Davant d’un conflicte, el no violent no es declara neutral sinó que es posiciona a favor del més feble. En aquest sentit recomanem la transcripció del seu curs: FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA.

Una frase de Gandhi: «M’estimo més un violent valent que un no violent covard».

El discurs va farcit de veritats per fer pensar, com quan diu que sovint els considerats terroristes avui, poden ser considerats herois demà…

Tot ésser humà, tot poble, aspira a donar el millor de sí mateix.

En Lluís Maria Xirinacs va donar el millor de sí mateix com a persona i com a català.

I també es feu universal. Precisament amb aquest discurs s’estava posicionant. Es feia solidari d’un altre poble a qui també s’està negant el pa i la sal com és Euskalherria. D’això se’n diu FRATERNITAT.

Donà doncs el millor de sí mateix, amb el seu model filosòfic, el GLOBÀLIUM, amb els seus escrits, amb els seus projectes inspirats, amb els seus actes… Sovint algú pel carrer li deia: Lluís Maria, hauries de fer un acte. Doncs ja l’ha fet.

I així, de la Vera Fraternitat, del seu desig de VERA PAU amb tots els pobles de la Terra, des de les seves moltes aportacions a l’Universal, algunes encara per donar a conèixer, tornà al poble català amb el seu ACTE DE SOBIRANIA i amb la suprema ofrena a la terra, al bressol de Catalunya.

I doncs qui són ara els amics de Lluís Maria Xirinacs?

Els amics de Lluís Maria Xirinacs es troben en el poble català conscient que vol fer realitat el seu alliberament i poder així aportar el millor de sí mateix a l’universal, fita a la qual aspira tot poble madur.

Tenim un gran repte, però no decebrem la fidelitat dels qui han estat sempre al servei del poble. La seva empremta no s’esborra, la seva empremta ens dóna força…

…perquè ell és en nosaltres, amics!

Núria Roig i Esteve – Coordinadora de Logo Germanies

Xirinacs manifestant-se.

 

 

Manifestació de l’11 de febrer de 2006.

Fotografia de l’amic Llorenç Martos (Can Bardina).

Apologia de Lluís Maria Xirinacs, d’en Juli Cuéllar

divendres, 21 d’agost del 2009

Apologia de Xirinacs

Pla de Can Pegot i monolit
Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès)

«És evident que en l’Evangeli hi ha un clar missatge de no-violència, però el poble jueu anterior a l’Evangeli lluità violentament per ideals elevats. La nostra societat occidental, per desgràcia, encara és preevangèlica, encara està submergida en un mar de violències. L’Església, comprenent aquesta veritat de fet, establí el principi moral de la guerra justa. Es limita la guerra al servei de la justícia. La intenció de l’Església fou la de protegir l’autodefensa dels febles… Si l’Església aprova la guerra justa, nosaltres avui hem de retre homenatge a un caigut per una guerra justa, sense subterfugis, declaradament. Ell ha donat la seva vida, ell ha estat valent. Ja voldria jo un tan alt grau de generositat i de militància entre els que desenfadadament ens diem no violents perquè som cristians. Quanta gent, per por a arriscar la vida, cerca aixopluc sota la capa de no-violència i de principis evangèlics i així el cristianisme esdevé un refugi de covards. Vergonya hauríem de tenir davant els homes com Oriol anomenant-nos cristians, en comptes de sentir-nos incòmodes de participar en el funeral d’un partidari de la lluita armada».


El 9 d’abril de 1976, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, Lluís Maria Xirinacs va fer una homilia de record d’Oriol Solé Sugranyes, militant anticapitalista del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) i fugitiu de la presó de Segòvia que fou mort a trets per la Guàrdia Civil a Burguete (País Basc). Xirinacs recorré a la història de Mataties, del clan dels Macabeus, que recull l’Antic Testament, per tal d’honorar el lliurament i el sacrifici d’Oriol Solé Sugranyes i la seva família. Ja aleshores, fou processat per dir en veu alta el que mantindira al llarg dels anys.


L’homilia fou publicada pel col·lectiu Pax Christi i es pot consultar al
fons històric del MIL que custodia el CEHI-UB i també es pot llegir, fragmentàriament, a les pàgines 164 i 165 del llibre del periodista Joaquim Roglan: «Oriol Solé, el Che català. Vida, fugida i mort d’un revolucionari» (Edicions 62: Barcelona, 2006) -un relat que és interessant llegir i contrastar junt amb la crítica demolidora que féu Sergi Rosés Cordovilla, qui qüestionà la mitificació i l’apropiació «nacionalista» de la figura d’Oriol Solé Sugranyes.


Rellegint el text d’aquella homilia, hom pot comprendre i contextualitzar molt millor les paraules del
discurs que Xirinacs pronuncià al Fossar de les Moreres l’11 de setembre de 2002 i que són el motiu pel qual avui dia el poder establert menysprea la seva memòria i criminalitza qualsevol intent de reconeixement públic de la seva aportació a la llibertat de la Nació catalana.

Juli Cuéllar.

 

 

Premi d’Assaig Independentista Lluís M. Xirinacs

Iniciativa de l’Associació Cultural Sa Meua (amb la col·laboració de la Fundació Xirinacs) per tal d’anomenar a la 2a edició del premi d’assaig d’independentisme que organitzen com a:

Premi d’Assaig Independentista Lluís M. Xirinacs

Més informació a: www.premixirinacs.cat

L’objectiu del Premi no és cap altre que el de promoure idees, debat i obrir nous horitzons al voltant de temàtiques que afecten els Països Catalans.
Des del maig fins a l’octubre del 2009 es proposarà una temàtica cada mes i tot aquell que hi vulgui participar haurà d’enviar el seu text durant aquell mateix mes a info@premixirinacs.cat. Les temàtiques del Premi són:

- Dignitat nacional
- Velles realitats i noves minories
- Economia i alternatives
- Espanya armada
- Jo també sóc amic d’ETA
- Carta al Borbó

Un cop finalitzats el terminis d’entrega, un jurat de reconegut prestigi s’encarregarà de llegir i escollir les millors obres. Aquest 2009, formen el jurat:

- Víctor Alexandre
- Rosa Calafat
- Alfons López Tena
- Núria Cadenas
- Ricard Lobo

Assemblea (13 juny 2009 17 hores)

L´ARBRE DE LES ASSEMBLEES COMENÇA A SER REALITAT A LA FUNDACIÓ!

El passat 13 de juny a les 17 hores es va dur a terme, a la seu de la Fundació, la proposta d’organització inspirada en la democràcia participativa de Lluís Maria Xirinacs. Es va constituir l’assemblea troncal i es va fer una pluja d’idees per solucionar l’actual estat econòmic i poder fer front als pagaments que es presenten a curt termini.

ARA TENIM UN GRAN REPTE A ASSOLIR:

L´AUTOFINANÇAMENT!

SI ENS VOLS AJUDAR APORTANT UNA PETITA COL·LABORACIÓ, nosaltres et regalarem un llibre (Contes de la baralla roja) que podràs passar a recollir a la Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs, c/Rocafort 242 bis, 1r, Barcelona (contactes: 933 220 338 i/o info@fundacioranda.org) Així la coneixeràs…

Caixa d´Enginyers : 3025- 0005- 84 -1433214865.

Molt agraïts per la vostra comprensió i col·laboració.

Fundació Randa, Lluís M. Xirinacs

carrer Rocafort, 242, bis 1r.

08029 Barcelona

info@fundacioranda.org

Pàgina segü »