Independència en un Món Global, de Joan Sala i Vila.
INDEPENDÈNCIA EN UN MÓN GLOBAL
Quin sentit té defensar la independència de Catalunya en un món que vol esdevenir globalitzat? No només té sentit sinó que sense la independència dels pobles serà impossible una verdadera globalització. La naturalesa és la gran pedagoga globalitzadora. Fixem-nos en el rei de la naturalesa, el ser humà. Tots els membres i tots els òrgans del seu cos es necessiten mútuament i de la malaltia d’un ells se’n ressent tota la persona. El cervell, el cor i els pulmons tenen un protagonisme molt especial però no s’ho queden pas tot per a ells perquè la seva avarícia esdevindria una condemna de mort. Parem esment en el cor. Per ell passa tota la sang que reparteix salut. Però el cor no se la queda pas. Si per alguna raó, alguna de les seves cavitats la reté, automàticament tota la persona emmalalteix i pot morir. La sang és la gran riquesa de la persona. Però arriba arreu. I la persona, sigui dona, sigui home, és humanitat i com humanitat té dret a participar de tots els membres i de tots els òrgans de la gran comunitat mundial. I tots els òrgans i membres, polítics, religiosos, econòmics, culturals, socials tenen l’obligació de fer partícips a tots i cadascun dels ciutadans del món, de tots els fruits dels seus treballs i béns. El cor fent arribar la sang a tot l’organisme és una metàfora del deure de l’economia mundial de fer arribar els fruits de la riquesa a totes les persones i el no fer-ho provoca la gran malaltia social de la pobresa que mata milers d’éssers humans cada dia. I això és un crim contra la humanitat al mateix nivell de les cambres de gas hitlerianes. L’estat de salut i correcte funcionament del cos humà és el resultat d’una diferència respectada, cohesionada i coherent.
La independència existeix perquè també existeix la dependència. Són dos conceptes que, aparentment contraris, en la realitat humana són complementaris. En la vida distingim entre el ser, el fer i l’estar. Una persona és, fa i està. El fer i l’estar depenen del ser i estan condicionats per ell perquè al fer, a l’estar, desenvolupen la seva identitat en l’espai i en el temps. I la independència només afecta al fer i a l’estar que és la manera com es manifesta i es veu la persona. Els grups, les comunitats, els pobles, les nacions, el món, també són, fan i estan. I també actuen independentment perquè les característiques pròpies es manifesten i es viuen en els fets i en els espais. Allò que succeeix és que la independència és el marc de les relacions personals, municipals, nacionals i mundials. I sense respectar aquesta relació d’independència és impossible assolir una globalització convivencial pacífica. És impossible el «ser» global. I és la naturalesa que és llei sobre les lleis positives que ha orientat les relacions humanes.
La Torre de Babel.
Per què aquest apartat? Perquè aquest capítol de la Bíblia explica metafòricament les raons de les divisions per pobles. La Torre de Babel no era res més que l’orgull de voler ser més que els altres i superiors a tothom. Però la divisió de llengües va seguir un procés natural i la Torre de Babel ho explica metafòricament com un pecat de supèrbia. Explica des de la negativitat un fet natural i de negatiu té allò que és limitació en els éssers humans. Va marcar la necessitat de les diferències en l’organització dels pobles. No va posar obstacles a entendre’s perquè els homes i les dones són prou intel·ligents per trobar mitjans de relació. En la Bíblia hi ha una altra anècdota en el Nou Testament que demostra la capacitat d’entendre’s parlant llengües diferents, quan els apòstols reunits reben l’Esperit Sant en forma de llengües de foc i parlant cadascú la seva llengua tothom els entenia. Dues explicacions religioses que tenen per objectiu les relacions humanes. No són les diferències l’obstacle sinó la manca d’esperit de comunicació. Una explicació des de la religió de la necessitat natural d’organitzar-se les persones en comunitats amb valors i qualitats identificadores. La trajectòria del poble d’Israel és una demostració, amb la bíblia a la mà, de la bondat i necessitat de nacions diferenciades. La falta de geografia no ha estat una força capaç de destruir una nació. Catalunya amb la Bíblia a la mà té dret a ser independent. Perquè són els egoismes personals les causes destructores de pobles i les seves cultures. És veritat que nacions totalitàries han fet servir la divinitat per acaparar poder. Egipte, Assíria, Roma i la mateixa Espanya en són exemples prou clars. Però no és aquesta la norma de la naturalesa, ni la de la Bíblia. Em direu que Jesús va dir doneu a Déu allò que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar. Però la moneda era imatge de Roma, no de Palestina. No va dir que donessin Palestina al Cèsar.
La raó de la història és una raó?
Dissortadament la raó de la història en la configuració dels pobles no és altra que la raó de les armes. Les armes no són mai la raó de la intel·ligència i dels sentiments, sinó la raó de l’ambició i l’enveja. És francament irracional fonamentar l’aniquilació d’un poble conquerit, en la força de les armes. Les armes fa segles que barren el pas a Catalunya. I al costat d’aquesta irracionalitat una altra, beneir-ho amb el dret de prescripció. Com si els delictes contra natura gaudissin d’aquest dret. Llastimosament molts països en els nostres dies malviuen per la força de les armes que els dóna el poder i només busquen l’enriquiment personal condemnant els ciutadans a una mort causada per la misèria. I els països que es pensen ser els salvadors de la humanitat no fan pràcticament res per promocionar una convivència digna i pacífica. Venen armes als dictadors i no ajuden al poble a recuperar la seva dignitat. La raó de les armes és l’enemiga de la independència que és la norma establerta per la naturalesa. Quan en una col·lectivitat les persones no són racionalment lliures tenen tot el dret de lluitar per la seva independència. No oblidem que els pobles són el fruit de relacions personals d’organització. Sobre aquest respecte el filòsof Jürgen Habermas en el seu llibre «El futur de la naturalesa humana» escriu: «Naturalment, els projectes individuals de vida no es constitueixen independentment dels nexes vitals intersubjectivament compartits. Però, a l’interior d’una societat complexa, una cultura només es pot afirmar contra altres cultures si convenç les seves generacions futures, les quals també han de poder dir no, dels avantatges de la seva semàntica obridora de móns i de la seva força per guiar i orientar l’acció. Una protecció de les cultures segons el model de la protecció de les espècies no és possible ni recomanable. I en un estat constitucional democràtic la majoria tampoc no té dret a prescriure a les minories, com a cultura oficial, la pròpia forma de vida (cas que aquesta forma de vida cultural difereixi de la cultura política comuna del país)».
Doctrina política de Xirinacs.
El 17 de desembre de 2002, en el jutjat núm.8 d’Instrucció de Barcelona va declarar: «I finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals». Xirinacs volia la independència de Catalunya però no era exclusivista, volia la de tots els pobles. Xirinacs no odiava, de l’amor més espiritual en feia l’arma més poderosa per defensar la independència de Catalunya. Un més abans de la seva mort va escriure: «Ofereixo el do més preuat que és la meva vida per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra». Ningú pot negar l’amplitud del seu pensament. Religiós en profunditat, la seva força sorgia del convenciment que tots els actes del dia a dia, polítics, culturals, econòmics, religiosos, socials, portaven l’alè de l’amor de Déu. La seva doctrina, el seu exemple, els seus escrits i la seva actuació política, les seves accions religioses tenien també per objectiu la llibertat dels pobles oprimits i per això defensava el seu poble oprimit, Catalunya, amb la mateixa fe que els apòstols fins el darrer moment esperaven que Jesús alliberés Palestina del poder del romans. Jesús mai els va contradir aquesta esperança perquè era un dret. Perquè la llibertat que portava era la base de totes les llibertats.
Si he inclòs aquest apartat, és senzillament perquè Lluís M. Xirinacs amb el seu exemple i amb els seus estudis ha estat un capdavanter en la defensa dels drets dels pobles. La seva tesi globalística va merèixer la màxima nota pel seu rigor científic i filosòfic. És un document que ens ensenya a ser lliures i formar part de la globalitat.
Catalunya en el món.
Catalunya està geogràficament en el món amb unes característiques diferencials prou clares per poder gaudir políticament del seu ser, fer i estar com un altre estat independent integrat en la globalitat. Només sent independent podrà aportat a la convivència universal tot el seu potencial polític, religiós, econòmic, cultural, científic, filosòfic i social. Si la riquesa històrica que aporta Catalunya a la sang del sistema sanguini mundial no és la seva pròpia, no serà neta i l’aportació serà deficitària i contraindicada. No se li pot exigir a Catalunya viure el mateix model, per exemple, que Andalusia, sense suposar això cap menyspreu, ni cap diferenciació qualitativa en les diferents aportacions. Andalusia farà la seva pròpia que només essent pròpia podrà ser solidària, rica i sana. Catalunya per raó dels seus orígens, del seu historial i sobretot de la seva naturalesa, només pot contribuir d’una manera que sigui positiva en el conjunt global si és independent. I aquesta riquesa en totes les funcions que pot aportar-hi no significa que ha estat fruit d’una automarginació de la resta de nacions i estats, sinó que Catalunya té molt clar que l’intercanvi és enriquidor i positiu sempre que obeeixi les lleis naturals de convivència. La magnitud no és raó per poder dominar i sotmetre. La qualitat no depèn només de la quantitat. Catalunya ha demostrat amb prou claredat que gaudeix de prou identitat política, religiosa, econòmica, cultural, científica i social per aportar al món un model propi, independent i solidari. A Catalunya no li agrada ser una capsa tancada, perquè es la manera més ràpida de deixar de ser.
Amb Espanya no ens entendrem mai.
La falta d’intel·ligència no vindrà del fet democràtic sinó de la manera de pensar democràticament. La mateixa Constitució que ens volen fer creure que és un model de convivència democràtica, de la manera com els polítics espanyols l’apliquen, governi qui governi, té massa tics autoritaris que recorden el règim, sortosament, desaparegut. Però sortosament a Catalunya el pensament independentista va guanyant terreny. I cal arribar a les properes eleccions autonòmiques amb una mentalitat d’identitat catalana global. Però aquesta mentalitat, dissortadament, no la crearan els polítics catalans perquè tenen por de perdre els seus privilegis actuals. És imprescindible explicar que ser independent no significa ser enemic. És imprescindible demostrar que defensar la independència no és ser terrorista. És imprescindible fer entendre als espanyols que hi guanyaran més amb una Catalunya independent que no pas amb una Catalunya autonòmica. És imprescindible que la resta de la pell de brau se n’adoni que els catalans estimen el diner per crear riquesa i la riquesa que no és solidària acaba sent pobresa. És imprescindible que els altres pobles d’Espanya entenguin amb claredat que només entre iguals és possible caminar en llibertat i ser solidaris. Però allò que és més imprescindible és que tots els catalans creguin en la seva independència. I en aquest apartat la tasca dels polítics més aviat serà negativa. La seva sembra ho fa pensar.
Amb Espanya no ens entendrem mai si un dels dos no vol dialogar. Els fets demostren que Espanya no ho vol, però també demostren que els polítics catalans no han treballat prou bé perquè ho vulgui. I aquest pas és imprescindible i el primer que cal donar. I la veu del poble és qui millor ho pot fer. Penso que ho està fent. Les consultes populars que es fan a molts indrets de Catalunya ajuden a guanyar terreny. Un exemple de la força desaprofitada de la humilitat. Fa uns pocs anys la meva afició per la poesia em porta a recitals poètics que organitzen persones amigues de la poesia. És encoratjador la defensa que la majoria de les persones assistents fan de Catalunya i no defugen la necessitat de la independència. És una llàstima que els nostres polítics no sàpiguen aprofitar aquesta força que neix del mateix cor del poble. Tinc molt clar que la dificultat té un destacat color polític, però la gent castellana ens pot entendre? Una anècdota. Fa uns pocs anys visitava una exposició de Joan Abelló a la Casa de Cultura de l’Ajuntament de Madrid. Em dirigeixo a la noia del mostrador i instintivament li faig unes preguntes en català. Un xic estranyada em diu: ¿qué me dice? Me n’adono que no érem a Catalunya i un xic sorneguer li contesto: Perdone, es que soy separatista. Resposta: lo comprendo, pero no lo comparto. I vam continuar parlant normalment, en castellà, és clar. Els anys seixanta i setanta aquella noia funcionària m’hauria dit autoritàriament: háblame en cristiano. N’he viscut més d’exemples d’aquest estil. Ho entenen perquè estimen la llibertat.
Un clam que va creixent.
Només serem, si som independents. Les properes eleccions autonòmiques han de ser una proclamació d’un caminar ferm i segur cap a la independència. La cultura, l’esport, l’economia, fins i tot la religió són els seus suports. Necessitem polítics compromesos i amb voluntat de ser. Es necessari donar-los a conèixer i convèncer la gent que els han de votar. Les properes eleccions han de ser un pas ferm. Quan siguem independents Espanya voldrà la nostra amistat.
Joan Sala i Vila.
Comments Off
