Les crisis econòmiques cícliques.
Quan, en els temps neolítics, la societat encara era equilibrada, els sacerdots-banquers, ministres d’economia i d’esperit, inventaven diner per defugir la deflació i només inventaven la quantitat exacta per evitar la inflació. Sabien comptablement, matemàticament, la quantitat exacta a inventar i volien inventar només aquella quantitat exacta per assolir l’equilibri econòmic i per tant la justícia social.
Desprès ja no. Fou malícia del cor de no voler l’equilibri? O fou impossibilitat tècnica de saber-ne la quantitat exacta amb la nova moneda pràctica i anònima de què es disposà més tard?
Avui encara, amb la moneda que tenim no hi ha manera tècnica d’avaluar la quantitat exacta de diner que cal inventar per a l’equilibri econòmic.
Què fan els ministres, els banquers, els grans negociants, les multinacionals, les financeres, els especuladors, els falsificadors de diner? N’inventen el màxim possible, a ull!, fins que el món resta ofegat en la deflació. Després es torna a començar. Inflació galopant ? Crisi fulminant?. Deflació angoixosa. I així successivament.
Els «científics» economistes anomenen aquest procés: «crisis cícliques». No cal dir que els inventors de diners se’ls embutxaquen. Per conseqüent, per a ells, quants més se n’inventin millor, encara que el carro conjunt se’n vagi pel pedregar.
Hi ha una història il·lustrativa cap al final del llibre bíblic del Gènesi, que la gent llegeix superficialment i amb santa innocència i que vull comentar des d’aquesta òptica econòmica. Es tracta de la història de Josep d’Egipte.
Primerament, Josep, el lloctinent del Faraó, administrà Egipte durant set anys de «vaques grasses». Allò fou atribuït a les benediccions del cel. Bones collites de cereal. Bons ramats amb bones pastures. Gran producció. Es tracta d’un típic període inflacionari. Josep haurà inventat i repartit molt de diner, massa diner. Tothom compra. Això anima els productors que, folls pels guanys, es llencen a una sobreproducció immoderada. Josep ja no reparteix més diners. El poble ja no compra. Sobren muntanyes de producció. Baixen els preus. Josep segueix inventant diner i ell sol, en nom del faraó, compra tots els excedents. Construeix immenses sitges i ho emmagatzema tot. Immenses cledes i ho estabula tot.
Després para de comprar. Els productors s’espanten i paren de produir. I així ve el segon temps de les «vaques primes» durant uns altres set anys. També atribuït a Déu… les malediccions del cel per causa dels pecats del poble. No hi ha carn ni pa. La fam fa fer bogeries. La gent rasca els racons de llurs estalvis i compra a Josep pa i carn fins al darrer cèntim. Segueix la deflació. El poble es ven les cases i els camps al Josep del faraó. Així totes les terres són estatalitzades. I la gent segueix comprant a Josep, pa i carn. I segueix la recessió i la fam. Finalment, desesperats, els egipcis venen els fills, les esposes i es venen ells mateixos com a esclaus al faraó per seguir vivint i menjant. Així tot Egipte esdevé esclau del faraó.
I, oh meravella!, mentre, el diner inventat i repartit ha tornat a les arques del faraó per pagar els aliments que el poble ha comprat al faraó. Si vol, Josep el pot estripar i aquí no ha passat res.
Lector, rellegeix a poc a poc aquestes ratlles i pensa-les bé. És al·lucinant. Tot al llarg dels darrers quatre mil anys, lectors intel·ligents d’aquest passatge bíblic han practicat aquesta subtil, eficaç i cruel eina de dominació. També avui. Recordeu el «crack del novembre de 1987».
De qui és el superàvit conjunt?.
De qui són les dues-centes unitats monetàries inventades pels sacerdots en els passadissos del temple per compensar la inflació? El poble n’havia produït mil, però el poble havia rebut en pagament vuit-centes, per tant el poble no podia comprar productes per valor de dues-centes. Els sacerdots havien inventat les dues-centes necessàries justes per augmentar exactament el poder adquisitiu del poble.
I, un cop inventades, què en feien d’aquestes unitats monetàries, els sacerdots? Les regalaven? Només els calia apuntar unes ratlletes en els bastons-compte corrent de cada ciutadà, que eren dipositats en el temple. Amb aquestes ratlletes els ciutadans podien ampliar llur capacitat de compra fins a dues-centes unitats més. I els productors trobaven sortida als seus productes amb la conseqüent compensació econòmica.
O bé els sacerdots s’apropiaven, particularment d’amagat o públicament en nom de l’estat, de les dues-centes unitats? I aleshores podien deixar aquests diners en préstec al poble tot exigint-ne la devolució i un interès corresponent. Així ells, o l’estat, començaven un procés d’acumulació important.
La pregunta cabdal és: a qui pertany la plusvàlua col·lectiva, el superàvit conjunt?
Aquestes són coses misterioses de l’economia que voluntàriament o involuntàriament s’han mantingut amagades als ulls de la gent. La quantitat de plusvàlua col·lectiva inventada o creada al llarg de la història, és tan gran que l’estafa que de vegades els empresaris fan als obrers sembla, al seu costat, un joc de nens. I, tanmateix, la lluita obrera ha generat els trasbalsaments revolucionaris més grans de la història i la reivindicació del superàvit conjunt de cada societat mai no ha estat reclamat pel poble perquè ni sabia que existís, ni tenia fins ara els mitjans tècnics d’avaluar-ne la quantitat.
Però, a qui pertany tanta riquesa?
Per respondre a aquesta pregunta cal, abans, saber què és, quin origen té la plusvàlua conjunta.
La humanitat primitiva del Paleolític inferior tot ho tenia en comú: la hisenda era comunitària. Aquesta hisenda creixia per l’aportació de tots. Cadascun enretirava allò que necessitava, i anava en general sempre creixent. Per això, la humanitat s’anà estenent per tot el món.
A partir del Paleolític mitjà apareix la propietat privada. A poc a poc les unitats familiars disposaren de la pròpia economia i del propi creixement. Però el conjunt és més que la suma de les parts. Al marge de les economies privades es mantenen i creixen unes realitats col·lectives. En l’urbanisme del Neolític això es manifesta arqueològicament per edificis i funcions públiques derivants d’autoritats polítiques, socials, militars, espirituals i econòmiques. Mai en aquell temps cap autoritat no demanà un cèntim d’impost a cap ciutadà pel manteniment de la «re-pública». Aquest argument que esgrimeixen els governants dels nostres dies per esprémer-nos amb impostos sempre creixents és radicalment fals. Històricament només s’exigia l’impost als pobles vençuts. Però en el Neolític encara no hi havia pobles vençuts.
L’autoritat i tots els serveis públics desinteressats i altruistes, cal que s’alimentin del superàvit conjunt, perquè és el resultat (i el cost) d’un esforç productiu desinteressat i altruista. Fem una petita llista d’aquests esforços: la lluita per la pau, per la justícia, per la saviesa, per l’amor, per la cultura, per l’educació fan produir més als productors. Els estudis científics teòrics a la llarga fan produir més. Tots els esforços humans i tècnics dels nostres avantpassats morts que encara serveixen en el moment present i pels quals ells no exigiran retribució des de llurs tombes, abarateixen i rendabilitzen la producció. Etc. etc. Hi ha una quantitat, imponderable directament, però immensa de contribucions directes o indirectes a la producció al marge del capital, de l’empresa, del treball i dels invents. Aquesta contribució pertany al col·lectiu i apropiar-se-la un particular o àdhuc l’estat és un robatori, el més gran de la història.
La primera gran acumulació.
Des de fa milers d’anys diu la saviesa de la Xina: «La suma de les parts és menys que el tot». Com si diguéssim que 2+2 fan 5. Hi ha moltes coses que dos homes per separat no poden fer i que junts sí. És sorprenent com moltes comunitats monacals han començat pobres i han acabat riques. Un conjunt d’esforços aplegat harmònicament fa meravelles. «Si dos o tres concorden damunt la terra, tot allò que desitgin ho obtindran». Les petites ciutats-nació del Neolític es feren ràpidament pròsperes i riques. Cada família, cada «gens», gaudia de la seva propietat i iniciativa privades. Però en el temple de la ciutat creixia la propietat comunitària.
Aquesta riquesa de propietat conjunta devia ésser esmerçada en la seva totalitat en serveis al poble (demos) i a la ciutat (polis). I segurament així fou fet per segles i segles. Però la temptació permanent hi era. I els administradors-sacerdots n’estaven exposats contínuament. Era la poma del paradís. El poder que representava tal acumulació era desmesuradament superior al poder de qualsevol dels artesans, agricultors, ramaders o comerciants que mantenien llur compte corrent dins del temple-banc sota control dels sagrats comptables. Si aquells diners de propietat comunitària eren acumulats, en comptes de desprendre’ls en serveis col·lectius o en repartició equitativa als particulars, resultaven una font de poder molt superior a la de qualsevol ciutadà privat. El poder de l’home sobre l’home! Esdevenir un déu sobre els altres homes: «Tot això et donaré si, postrant-te, m’adores».
I algú mossegà la poma en alguna ciutat d’aquella Mesopotàmia fèrtil, rica i culta del tercer mil·leni abans de Crist.
Molt probablement la caiguda en la temptació fou facilitada per l’aparició de la moneda anònima i metàl·lica que ràpidament substituí la moneda imperant en el Neolític, responsable i abstracta. El comerç anava massa de pressa. Els escribes no donaven l’abast a deixar constància escrita de cada factura i de les signatures dels contractants. S’inventà la balança que permeté pesar unitats i submúltiples molt petits d’or i plata. Aquests metalls valien molt. Poc volum i molt valor. Eren còmodes com a mercaderia de canvi universal. S’acabava també de descobrir la pedra de toc per controlar l’autenticitat de l’or i la plata. Es féu, doncs, una «botifarra» de metall preciós i es tallaren fines llesques rodones i lluents: les monedes!
A partir d’ací ja ningú, fora dels contractants, no sabrà més qui compra, qui ven, què compra, què ven, a quan ho compra o a quan ho ven.
Es comprarà i es vendrà el cos i l’ànima, la saviesa, la justícia i l’amor, la salut i la vida. La corresponsabilitat social desapareixerà engolida per l’egoisme més ferotge i l’equilibri social obrirà pas a la guerra permanent.
L’amo dels comptes corrents privats, sacerdot-banquer, es fa, sense cap control? han saltat els controls?, amo del diner inventat, de la propietat comunitària. Deixa a altres el poder espiritual? sempre comprable?, a sacerdots espiritualistes, i es constitueix en banquer a seques. Esdevé així el primer amo de la primera gran acumulació, que tant preocupava a Karl Marx. I esdevé així el primer amo de la ciutat, el mes privat, privatiu, privador de tots. Amo dels homes. Amo a l’ombra: la criptocràcia. Encomanarà, tot pagant-los bé, a altres menys llestos la tasca de comandament públic, de la política. Des d’ara la política rebrà les pressions irresistibles del diner acumulat. Qui controli l’acumulació més gran de diners manarà allò que voldrà sobre la resta dels mortals. Des d’ara i fins als nostres dies? quatre mil·lenis i mig? la política no serà un servei humanitari a la societat, serà la defensa del gran Privat enfront dels petits privats. Els senyor del gran diner farà servir la milícia, l’esperit i la política per satisfer els seus fins particulars. Això es diu «Plutarquia». El regnat del diner.
L’era de la crisi.
Fa uns quatre mil·lenis i mig que romanem submergits en una llarga crisi. La vida de l’individu humà és curta comparada amb aquesta etapa històrica. En quatre mil cinc-cents anys hi caben seixanta-quatre vides individuals successives de setanta anys de mitjana. Nosaltres, els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassats… fins on es perd la memòria sempre hem viscut submergits en la crisi. Sempre hem trobat injustícies, fam, misèria, guerres, dolors, tortures, marginacions, odis, traïcions, mentides, infidelitats i tota mena de desgràcies ocasionades per la voluntat dels homes.
La «saviesa» popular ha arribat a la conclusió pessimista que la dolenteria és consubstancial a l’home. El nen de bolquers ja traspua malícia. Freud elucubra sobre l’instint de mort (thànatos) oposat a l’instint de vida (eros). I els biòlegs estudiosos dels animals descobreixen l’agressivitat com a quelcom d’inherent i inevitable en l’ésser vivent.
Som fàcilment donats a creure en receptes fàcils i simplistes per explicar la complexitat de la vida real. La vivència és proclamada com a dogma universal, instal·lada en els mateixos fonaments de l’existència. St. Ignasi de Loyola dirà que la vida és milícia i un jueu recomanarà al seu fill que no es fiï ni del seu pare.
Grans mites com el de la temptació en el paradís i de la caiguda original, com el de la gelosia entre els germans Caín i Abel, com el de l’orgull de la torre de Babel o com el de la perversió en el diluvi universal seran imaginats per justificar la nostra situació.
El problema del mal en el món inspirarà religions dualistes com el Mazdeisme de Zoroastre a Pèrsic, on figuren dos déus antagònics, un del bé i un del mal. Inspirarà complicades disquisicions, com el poema de Job en la Bíblia, grans esforços de redempció, com la descrita en el 2a. Isaïes, «baró de dolors que carrega sobre la seva esquena els nostres pecats», encarnada en les Passions de Jesús, narrades en els evangelis sinòptics. O avui dia, en el pacte amb el diable figurat en el Faust de Goethe o en la novel·lística d’Albert Camus. Per què tantes guerres, tanta fam, tanta malaltia, tanta tortura?
I, tanmateix, ho hem vist, en la pràctica totalitat dels quatre milions d’anys d’existència de la humanitat, no hi ha hagut crisi duradora. Només curtes situacions d’inestabilitat ràpidament resoltes per la intel·ligència i la voluntat humanes. Si, dèiem a l’inici, totes les espècies vegetals i animals patien fam, amb l’aparició de l’home sobre la terra, apareix una espècie vivent tan llesta, tan hàbil, tan poderosa, que la fam, per a ella, desapareix per primera vegada en l’evolució dels éssers vivents. L’era de la fam és substituïda per l’era de l’abundància. L’home supedita els animals i aprèn a reproduir i prendre cura d’animals i vegetals per a la pròpia alimentació, vestit, etc. L’home s’imposa a la resta de la naturalesa.
La crisi de fam, misèria i guerra que patim en els darrers mil·lenis és una petita anècdota, comparada amb els milions d’anys transcorreguts en la pau i l’harmonia, anècdota gens consubstancial a la naturalesa humana, formada per l’amor i no per la guerra. Però amor, no només bondadós, ans també intel·ligent. Cal meditar en les causes del desgavell en el qual es troba immersa la humanitat i posar-hi remei decididament. No és honest de repenjar-se en un «mal original» inevitable. Els poderosos, els aprofitats, els privilegiats del moment actual, se’n gaudeixen. Ells ens pressionen perquè seguim creient i professant el fàcil dogma de la natura intrínsecament dolenta de l’home. Iniciem, doncs, la història dels darrers quatre mil cinc-cents anys amb l’ànim obert i sagaç per desvelar les grans causes dels grans mals que pateix la humanitat per trobar i aplicar-hi els grans remeis.
Fragments de la transcripció de La primera història humana de Lluís Maria Xirinacs i Damians. Text complet a http://www.bardina.org/lphhct.htm.
1 Comentari
