Convocatòria per diumenge 3 de gener del 2010 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
El proper 1 de gener de 2010 farà 10 anys que en Lluís M. Xirinacs es plantà a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per convocar l’Assemblea dels Països Catalans.
La propera trobada a la PLAÇA DE SANT JAUME de Barcelona, impulsada des de germanies per continuar i difondre el projecte de Lluís M. Xirinacs l’ARBRE DE LES ASSEMBLEES, serà el proper diumenge, 3 de gener de 2010 a les 11,30. Adjuntem el document que serà llegit a la Plaça i us convidem a llegir les Darreres Entrades de xirinacs.cat, especialment: El deure de la independència de Lluís Maria Xirinacs, aquesta entrada de senzillesa per a rebre el nou any… El jardí d’en Xirinacs (abril-2008) i el Manifest «CRIDA-2000. PAÏSOS CATALANS»:
MANIFEST
«CRIDA - 2000. PAÏSOS CATALANS».
1. Convoco l’Assemblea dels Països Catalans.
La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.
Convoco l’Assemblea dels Països Catalans, convoco tots els habitants de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes Balears i Pitiüses, del País Valencià, del Principat d’Andorra i del Principat de Catalunya, siguin de la procedència que siguin, amb consciència de pertànyer a una nació amb arrels mil·lenàries i que anhelin la responsabilitat del seu futur.
La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d’Europa, en la línia de les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU, en la seva singularitat i en igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra.
–«La independència no es demana, es pren»–.
2. El poder dels poderosos.
Nosaltres hem mantingut el poder dels estats espanyol i francès. Cal que aquest poder i el dels imperialismes polítics, religiosos, militars, econòmics o culturals estiguin sotmesos a la qualitat de la nostra convicció d’ésser una nació digna de regir el seu destí.
La nostra força de poble no s’alimenta d’aquests poders.
El poder acumulat en les estructures polítiques i socioeconòmiques del nostre propi poble, desposseït, en la base, d’informació fidedigna, d’opinió i de decisió públiques, segrestades pels nostres polítics en exercici, es fonamenten en la nostra passivitat resignada.
Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble.
–«Lluitarem contra el fort mentre siguem febles»–.
3. Una veu ferma i sincera.
Ara és el moment que els nostres partits, sindicats i Institucions escoltin la nostra veu, una veu realment ferma i sincera. Ara és el moment que la voluntat del poble esdevingui la veu de la responsabilitat solidària, amb les mans lliures per acollir en germanor totes les diferències i diversitats interiors, sempre que no vulguin destruir la nació i retornar-la a la subjecció que ha patit durant els darrers segles.
Ara és el moment de satisfer la nostra ànsia de solidaritzar-nos amb els desposseïts de la nostra terra i amb les nacions explotades i oprimides del món, tot començant per les més properes, i de renunciar per sempre més a tota agressió expansiva.
–«Lluitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts»–.
4. A fi d’avalar la sinceritat d’aquest manifest.
A partir de l’u de gener de l’any 2000, símbol d’una nova vida de llibertat i responsabilitat per a la nostra pàtria, emprenc un acte testimonial d’afirmació de sobirania. I em planto.
No he sabut trobar millor manera que manifestar-me sense soroll de les 9 del matí a les 9 del vespre, tots els dies de l’any, davant el Palau de la Generalitat del Principat de Catalunya.
Espero que la salut i les forces permetin de mantenir-me en aquesta actitud fins que es constitueixi una vera Assemblea dels Països Catalans, generadora de la declaració d’independència per vies plenament solidàries i estrictament no violentes.
Així mateix, espero que altres persones del meu poble, amb la mateixa actitud, es creguin amb deure de prolongar la meva acció davant les altres Generalitats o davant de Consells Comarcals, Ajuntaments de municipi o de barri, etc.
–«Jo sóc poble, tu ets poble»–.
5. Acollint-me a un dret indiscutible.
M’acullo al dret de qualsevol persona adulta a fer una crida a favor de la comunitat. I convido tota persona, que se senti catalana i que vulgui la independència dels Països Catalans, a comprometre’s públicament.
A aquest efecte s’inscriurà en l’Assemblea del seu territori (barri, municipi, comarca, regió o illa, país) o, en el seu cas, la crearà. Aquesta Assemblea i altres del seu nivell aniran substantivant Assemblees, cada cop més generals, fins a constituir l’Assemblea dels Països Catalans.
La força («-cràcia») del nostre poble («demo-») rau en la consistència d’aquesta Assemblea d’Assemblees, que hauran d’intentar arribar fins a la llar més humil o la masia més aïllada. En aquestes Assemblees, a més de la promoció de la independència, es tractarà de qualsevol tema que condueixi a la millor vida de la nació i, així, s’anirà enfortint la maduració de les seves noves responsabilitats.
–«¿Qui prendrà cura de l’ànima catalana?»–.
El poble català és el subjecte col·lectiu actiu de la sobirania nacional.
Aquesta crida, abans que un emplaçament als Estats espanyol i francès, és una proposta dirigida al poble català.
Lluís M. Xirinacs i Damians.
Barcelona, 1 de gener de 2000.
Per a ser llegit el 3 de gener de 2010 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
A títol de suggeriment. Us posaré un exemple de com podrien anar les relacions entre el domini públic o popular, sobirà i el domini polític, estatal, oficial, ministerial, servidor. Cal tancar equilibradament el cercle: autoritat -> poble, poble -> autoritat. En etapa electoral: l’Assemblea oberta de cada nivell de cada territori (en el cas d’un municipi, no és l’Ajuntament: Estat a nivell municipal) és convocada per a consensuar i contractualitzar els interessos i les il·lusions del barri, municipi, etc. D’ací en surt el programa públic de barri, municipi… A continuació es convoquen els representants dels partits polítics que siguin presents en aquell àmbit. Tots alhora. Se’ls exposa el programa. Ells el consulten amb els seus respectius comitès centrals. En successives sessions es dialoga: poble-polítics. Dels acords o desacords entre el poble i els polítics s’aixeca acta notarial. Així el poble acaba sabent que vol: opinió i decisió públiques. Després la gent vota qui vol, segons allò que ha vist i sentit. La gent pot fer allò que s’ha reservat de fer, segons l’esmentat principi de subsidiarietat i pot, a més, recordar els compromisos dels polítics electes i criticar-ne l’execució ben o mal posada per obra durant el quadrienni. Quatre anys després, al nou període electoral, en l’Assemblea, davant dels partits es llegeix l’acta de la convocatòria anterior. «¿Ha estat aquest partit, en aquest quadrienni, representant o suplantador del poble?». Per a això cal que el poble recuperi la seva majoria d’edat, la seva fe en sí mateix, la seva memòria col·lectiva, el sentit de llibertat i de responsabilitat, la seva ampla i gratificadora dimensió social que satisfà aquell amagat i reprimit desig d’universalitat que tots duem dintre. No cal dir que fóra encara més expeditiu que tots els càrrecs d’autoritat legislativa o governativa, acomplert llur termini legal, que caldria curt, fossin jutjats d’ofici per a glòria o càstig dels seus detentors.
La cura de l’Ànima de la Comunitat. Un altre tema important. Haurem de recuperar el sentit espiritual o sagrat, lliure i creatiu, de la persona individual i de les persones col·lectives: llars, barris, municipis, comarques,… en l’esperit del Regiment de la Cosa Pública (1384-85), esmentat suara, escrit pel franciscà Francesc Eiximenis, clavat a la taula de la sala del consell de l’Ajuntament de València per guiar els regents de la ciutat. Cal que cada persona individual trobi el seu camí espiritual interior. Cal que cada llar, cada barri, cada municipi, etc., recuperi la seva pròpia i singular ànima, la seva subjectivitat profunda original i cal que aprengui a expressar-la mitjançant un imaginari genuí, una litúrgia autènticament viscuda, sorgits de la seva pròpia vitalitat històrica i actual. Haurem de revisar les humiliants submissions vaticanistes medievalitzants i l’imaginari col·lectiu excessivament dependent de cultures alienes i llunyanes. Són sistemes alienadors induïts pel poder de dalt a baix. Si aneu pels pobles de Catalunya veureu en cada poble el gran campanar i la gran església. La campana des de l’alterosa torre cridava a assemblea, com el «muezín» islàmic crida des del «minaret» o l’«irrinzi» ancestral bizkaitarra crida des dels cims a reunió a l’entorn de l’arbre de Gernica. Aquest cridar o convocar solemnement, en grec, es deia «ek-kalein» i d’ací es deriva la paraula «ekklesía» i la nostra corresponent «església», la gran reunió, l’Assemblea. El temple és la gran sala del poble, gairebé sempre pagada i construïda pel poble. És del poble. No és ni de l’església, ni dels capellans, ni de la comunitat parroquial, tot i que els papers i registres oficials diguin el contrari. Pertany al poble i és la seu natural de la seva Assemblea. Pregunteu-ho sinó als jueus que són, cabalment, els que ho varen inventar (qahal). En comptes de bateigs, confirmacions i primeres comunions en una comunitat idealista, caldria una autèntica litúrgia (leiton ergon, acció del poble) espiritual d’iniciació a la autodeterminació, al compromís públic («posada de llarg», «presentació en societat») pactat amb la llar real en una edat primicera, amb el barri real poc després, amb el municipi real, etc.; majories d’edat, amb les llibertats i les responsabilitats corresponents, esglaonades i creixents. Al llarg de l’etapa evolutiva de l’educació de l’infant, caldrà preparar una escala de proves a superar, a l’estil de l’escoltisme, per iniciar els nens i els joves gradualment al coneixement i al compromís amb les Comunitats troncals cada vegada més amples, amb festa i cerimònia incloses. A major generositat, a major magnanimitat, major opció a col·laborar en una Comunitat més alta. El cens de cada territori, gestionat per l’administració de l’Estat del nivell corresponent (per exemple: l’Estat municipal, l’ajuntament, només tindrà el cens detallat de barris del municipi corresponent; si es vol el cens d’individus s’haurà d’anar a la família corresponent) haurà d’estar a l’abast de la gent compromesa en cada nivell, amb la mateixa facilitat d’accés i consulta amb què consultem la biblioteca del barri. Abans de saber quina tragèdia passa a Bòsnia hauríem de saber quina en passa al pis de dalt de casa nostra. Així el poble esdevé un organisme vivent. Deia Sòcrates: Com el metge cura el cos, ¿qui tindrà cura de l’ànima (epiméleia)? I, en especial, deia, qui tindrà cura de l’ànima de la ciutat d’Atenes? ¿Tot s’ha de reduir a aprovar pressuposts i asfaltar carrers? Moltes més coses afegiria.
Fragment del document COMUNITAT HUMANA (1999).
Lluís M. Xirinacs i l’equip de la FUNDACIÓ RANDA, secció germanies.
Lluís Maria Xirinacs i Damians
Febrer de 2007.
