Llibre de signatures
Pots deixar el teu record per en Lluís Maria Xirinacs en aquest llibre de signatures, al requadre de baix de tot.
Però recorda: si el considerem un testimoni, el millor homenatge que li podem retre a ell i a nosaltres mateixos com a poble és aportar el nostre gra de sorra als projectes que amb tota la seva vida i fins amb la seva mort ens ha indicat per assolir la llibertat i plenitud individual i col·lectiva: la vertebració territorial del país amb una democràcia participativa orgànica i la unió cordial per a l’acció no violenta conjunta.
Per aprofundir-hi, apunta’t als cursos formatius i consulta també la seva obra.
Textos, cançons i fragments de videos del multitudinari funeral a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, i el posterior comiat del poble al Fossar de les Moreres: funeral i comiat del poble.
Hem d’aprendre molt de tu….jo et vaig veure un dia - ja fa molts i molts anys davant la preso “Modelo” de BCN i vaig sentir quelcom semblant a l’admiracio…gràcies Mestre
d’un captaire de la Pau a un altre records…
Tant de bo els polítics del nostre país estimessin CATALUNYA com ho vas fer tu.
una pregària per tu…
Real,
Estic satisfet d’haver pogut compartir amb tú alguns d’aquells moments memorables de lluita il’lusionada. Malahuradament d’aquelles il’lusions van quedar en utopía i ara, com diu el poeta, la bellesa persisteix en el record.
Sempre vas ser un referent per a mi; un home VALENT, un patriota com els que ja no queden… quan vas decidir marxar vaig sentir que una part de mi marxava amb tu; no volia creure que ens havies deixat perquè sentia que et necessitàvem aquí encara. Però de nou em vas demostrar la teva valentia donant el teu bé més preuat…
El que vas fer va ser l’acte de més amor que mai ningú ha fet, “un final absolut victoriós”;
perquè tu no han aconseguit oprimir- te ni fer- te esclau
MAI T’OBLIDAREM, TU ENS HAS FET SER MÉS LLIURES. GRÀCIES!
Vas marxar tu i va marxar una part molt important del nostre país, però tots sabem que sempre continuaràs sent entre nosaltres, en cada lluita, en cada reivindicació, en cada paraula. La força d’aquell home que un dia va donar la vida per una causa en la qual creia, seguirà creixent dins nostre fins que un dia aconseguirem capgirar la societat, i totes les venes que fan que avui tants ulls continuin cecs, cauràn i deixaràn pas a la llibertat robada que un dia van voler fer desaparèixer els mateixos que volen que tu desapareguis de la nostra memòria. El que aquests no saben i mai podràn comprendre, és que la teva mort no va significar un abandonament, sinó un pas més en el camí cap al teu somni, el nostre somni!
continua la lluita!
Xiri, et trobem molt a faltar. La nostra nació s’enfonsa i necessita gent valenta com tu. Jo igual que tu he viscut tots els anys de la meva vida com a esclau, i t’asseguro
que en tinc més que prou. Faria el que calgués per tal d’ajudar a alliberar la pàtria, però estem tant mancats de referents …
Fins sempre, Xiri.
Visca la Terra!!
Catalunya a mans de tantes capelletes, de tanta ambició de protagonisme, una família dividida per l´ànsia del poder i de l´enveja… Si no ens ajuntem tots deixant de banda la vanitat i la soberbia individual, seguirà sent més fàcil donar de tot la culpa als “altres”. On està l´esprit dels Castellers (cadascú des del seu lloc i coordinant per fer el castell)o de la sardana (un que dirigeix i els altres que, de la mà, fan els passos justos)? O de les colles geganteres amb homes que desapareixen en el anonimat sota la figura perquè el que importa és que balli aquesta figura? Guerra a l´afany de protagonisme, al ego que ho desfà tot. Un cop guanyada aquesta guerra és quan podem treure la nostra bandera estelada sense tristor. Descansa en pau, Xiri!
Actualment Xiri és el meu màxim referent
Soc del poble plà i com tal parlaré. En Xirinacs fou un home amb un parell de collons. Els tenia molt ben possats. Vaig tenir l’ orgull de coneixa’l quan feia vaga de fam davant “La Modelo”. He llegit part de la seva obra. (Quan el varen detenir i torturar els “españoles”. Quanta Catalunya se’n va anar quan va morir. No cal dir res més. Repeteixo. Quin parell de collons!!.
Tan de bo, estimat amic Xirinacs, que aquest viure ofegat de la indignitat de veure i viure tanta catalana indignitat, ens doni l’empenta que ens cal per a alliberar-nos. Provaran d’aigualir al màxim el significat dels teus mots i el símbol de la teva mort. Som molts els que portarem al cor el teu missatge. No ens has deixat, fem nostre el teu esperit, no et deixarem sol, seguirem amb tu per sempre.
Xirinacs, els més ofesos pel teu missatge seran els del tansemenfotisme agut que deixen el problema a banda, per no haver de mirar-lo. Aquells són els que estan més lluny de la dignitat desitjada.
L’altre grup d’ofesos seran aquells que han afluixat la força, la raó dels sentiments i els seus nobles arguments per a alimentar un clan personal concret o una vanitat individual encara insatisfeta.
Els més ofesos són els que ens tenen empresonats en aquest clautrofòbic castell barrat anomenat equip d’amics Espanya (Castella)-França (Gàl·lia). Ara bé, no ens confonem, la mateixa quantitat d’indignitat rebuda de l’exterior (Madrid, polítics catalans…), és la mateixa quantitat d’indignitat no resolta en el nostre interior, tan personal i individual que com a poble.
Com es resol tanta indignitat catalana que tant ens ofega: plantant-se com en Xirinacs amb tot; no allargar la nostra malaltia; no parlar mai més castellà a Catalunya; viure com si fóssim un país lliure i amb un munt d’iniciatives, que cada dia sumades ens donarien la felicitat d’esperit que ens cal per a treure’ns de sobre totes les serps, vampirs i bacteris que viuen de la nostra malaurada indignitat amuntegada en tres segles. Teniu més idees per a recuperar dignitat?